Ves al contingut principal

Ens obren la porta de sortida

La sentència d'ahir del Tribunal Internacional de l'Haia, mitjançant la qual es valida com a conforme al Dret Internacional l'exercici del dret a l'autodeterminació per part del Kosovo, suposa (a més d'una descomunal bufetada a la cara a la demencial posició espanyola) un aval del màxim nivell judicial a l'estratègia de proclamació unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya. En aquest sentit, el full de ruta traçat, primer per Reagrupament i després per la Solidaritat Catalana, sembla no només el més adient sinó l'únic possible. Cal, doncs, amb totes les forces, propiciar un nou 14 d'abril: una victòria electoral de les forces independentistes en unes eleccions nacionals seguida de la proclamació de Catalunya com a Estat pel nou Parlament sorgit de les urnes. Si no arribem en 2010, la farem realitat, sense dubte, en la data simbòlica de 2014.

La decisió judicial del Tribunal Internacional de Justícia constitueix un cop moral molt dur per al nacionalisme serbi, ancorat en el valor simbòlic del territori on es desenvolupà la mítica batalla de Kosovo Polje (1389), preludi de la definitiva derrota militar i la submissió del país al poder de l'Imperi Otomà (1459). Els Balcans exemplifiquen la profunda petjada que l'odi i la guerra (en aquest cas, com a escenari de l'enfrontament de més de quatre segles entre els otomans i els Habsburg) han deixat en la història europea. Les tensions d'avui no s'expliquen sense unes vigoroses arrels, que s'enfonsen en la nit de l'edat mitjana.

Catalunya acollí algun descendent destacat de l'exili de la noblesa albanesa fugitiva de la dominació turca. Els Tocco s'establiren a Nàpols durant la segona meitat del segle XV. Marco Antonio Tocco prengué el 1542 l'hàbit benedictí i canvià el seu nom pel de Benet. Establert al nostre país, esdevingué abat triennal de Montserrat el 1556 i el 1562. La seva carrera eclesiàstica fou meteòrica essent successivament nomenat bisbe de Vic (1564), Girona (1572) i Lleida (1583). Políticament, assistí a la Cort de 1563-1564 i fou dels pocs a assolir la dignitat de diputat eclesiàstic i president de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions, entre 1569-1572 i 1578-1581. Avui, des de la més alta dignitat política catalana, veuria amb alegria la renovada llibertat assolida pel poble dels seus orígens.

Comentaris

  1. L'enhorabona per Kosovo i tots els pobles que aspiren a la sececió.

    Però els Kosovars han deixat molta sang per aconsegui-la, i no hem refereixo a nivell històric com a passat a Catalunya des del 1707 fins a la última dictadura, sinó durant les últimes dècades.

    Quan la dreta més rancia, però ampliament estesa per Espanya (i els 4 gats de C's aquí a casa nostra) es refeixen a les aspiracions independentistes denunciant que volem ser "un Kosovo", suposo que ells es veuen com a Serbis...

    Això és molt fort!

    ResponElimina
  2. Be, doncs ara només cal tenir polítics prou valents com per proclamar-ho al parlament. I això no ho veig per enlloc. Més que polítics necessitem estadistes.
    Un polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions, no en les pròximes eleccions ( W.Churchill) - Les properes eleccions vull poder votar estadistes

    ResponElimina
  3. Les comparacions sempre són molt, molt perilloses. I, si aquesta última comparació no la fa un doctor amb història o sociologia (no sé si comparades o no), prefereixo ignorar-la.

    El que és preciós, és l'escrit del nostre Bon Patrici Granollachs, trobant nexos que a un miserable com jo els ignoro de cap a peus.
    Bravo!!

    ResponElimina
  4. És molt bona la nota d'en Alyebard.
    Jo també vull estadistes i no politics de pa sucat amb oli.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.