Ves al contingut principal

"Gallina de piel"


Sóc poc sentimental, però reconec l'impacte emocional que m'ha causat la fotografia dels convocants de la gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Aplega representants d'entitats i associacions, dels principals partits i sindicats, així com personalitats de l'àmbit de la cultura i la comunicació. M'ha arribat no pas per la gent que hi surt a la instantània, sinó sobretot, pel fet que hagin volgut posar per a la posteritat al Fossar de les Moreres, al costat de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Brutal.

És la resposta a una nova agressió contra la nostra nació. M'ha fet venir al pensament sobtadament un altre moment cabdal de la nostra història. Aquell que recrea l'amic Oriol Jonqueres (potser el cito massa?) en explicar el col·lapse dels fossars de la ciutat de Barcelona durant el setge borbònic de 1713-1714. De quina manera, plens a vessar aquells cementiris, calia tornar a reobrir les tombes per cavar una i altra vegada un nou pis a sota, a fi d'encabir els homes, les dones i els infants que queien arran de les malalties i del foc enemic, en els combats davant les muralles o en els atroços bombardejos sobre la població civil.

I resulta que avui, gairebé tres-cents anys després, en un lloc de memòria tan extraordinari (quan hi posarem una formació de guàrdia permanent?), continuem demostrant que hi som, que resistim. Ja sé que no són tots els que hi són i que en manquen molts d'altres. Però és només la força d'un símbol, d'una imatge. A mi em fa pensar, abans de res, abans de qualsevol altra consideració de facció, un fet incontestable: que no han pogut amb nosaltres. Que tot i el seu odi i una persistent voluntat de domini no ens han destruït. Que molts han perseverat generació rera generació en la lluita. Que altres ens hem incorporat per construir una gran nació. I que la llibertat plena és, finalment, a tocar de dits.

Comentaris

  1. Tot sia, no ja per nosaltres, sinó pels qui, de manera molt anònima, hi han deixat la pell per mantenir una cultura, símbols i economia pròpies del nostre país.
    Em ve a la memòria persones tan pròximes com l'extingida Editorial Aymà (primera època) que va ser símbol d'una manera de no claudicar mai davant de l'agressió sistemàtica de l'espanyolisme-franquista. És evident que aquests volen resurgir de nou, avalats per una ficció, comèdia de "sainete", de justícia venjadora de tantes llibertats que ens prenem, d'una guerra que van començar i que no saben ni com acabar-la: ara, ens segueixen perseguint amb aquests altres mitjans economico-juristes.

    Ahir, em van sorprendre molt gratament, com a l'emocionat Patrici Granollachs, tota aquesta colla de ciutadans conscients de la responsabilitat del moment actual, com d'aquell moment que jo deia abans de l'Editorial Aymà.
    Passats uns dies, uns mesos o, a tot estirar, uns anys, ja ningú no se'n recordarà d'ells, socialment. Quedarà, però, el seu camí traçat pels qui l'han de seguir, esperem que definitivament, aquesta vegada.

    Ara, ja tenim un poder econòmic en marxa; un de polític movilitzat; i, socialment, periodistes i representants d'entitats en marxa. Ens cal, encara, un moviment judicial català, potser el cos més difícil de moure. No m'estranya, però. S'han d'atrevir i actuar... si no ho estan preparant ja des del silenci i discreció que els cal per no haver d'anar a la garjola de pet...

    Això és reconstruir país de debò!!

    ResponElimina
  2. Parlant del Rei de Roma...!
    Aneu a l'Avui Digital d'avui i mireu el que diuen els juristes de portar el TC a Estrasburg.

    Sembla com si ens sentissin.........!!

    http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/190589-una-pirueta-legal-per-dur-lestatut-a-europa.html

    ResponElimina
  3. Dels que surten en aquesta foto, alguns em fan més por que una pedregada. Per això és tan important que hi assistim amb estelades, perquè sinó alguns ho convertiran en un "clam en defensa de l'Estatutet" i serem vilment instrumentalitzats.

    ResponElimina
  4. Aquesta manifestació es una trampa, comprovat, CIU i PSC s´estan mobilitzant per organitzar viatges en autocar d´arreu de Catalunya, els independentistes hauriem d´anar per separat, és molt fàcil, les estelades, h´arribat l´hora que la societat civil s´organitzi, tenim l´eina (internet). Faig una crida als Bons Patricis.

    ResponElimina
  5. Els independentistes el que hauríem de fer, vist i escoltat fa uns minuts el 3/24 i com el sr. Montilla està dirigint i manipul.lant el "cotarro" no acceptant lemes, estelades ni res més que una senyera, és fer una flashmob dance enoooorme darrera seu i que es vegi a tot el mon i que el deixi amb dos pams de nassos.

    ResponElimina
  6. Molt bona la teva observació sobre la foto i l'escena on s'ha fet. Realment bona i necessària.

    ResponElimina
  7. Molt bona la idea de posar una formació de guàrdia permanent al Fossar de les Moreres!
    Qué et sembla si tanmateix proclamem la Diada del Soldat Català Desconegut?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…