Ves al contingut principal

Generositat gairebé infinita

Ells no han mogut un dit. No han fet absolutament res per conformar una majoria social independentista. Però són els solvents, els ordenats, els pentinats, els endreçats, els de confiança, els de tota la vida. Els altres, tots, són uns peluts, uns destralers, uns folls, uns desequilibrats. Segons en Sostres, ni tan sols van dutxats. Uns s'han partit la cara durant els darrers trenta anys; han suat la cansalada pel país en les condicions més adverses. Els altres sempre van nets i polits: de la piscina de casa a l'aire condicionat del quatre per quatre no dóna temps de suar. Però, que ens quedi clar (ens recorden amb llur prepotència habitual) el procés no tirarà endavant fins que els senyors s'hi apuntin. I ho faran quan ja no tinguin res a perdre. Quan el risc personal sigui zero. Quan tot estigui decidit. Ells no hauran tirat del carro ni durant un minut. No hauran suat ni una gota. Nets i polits. A recollir la glòria.

Fa uns dies no vaig resistir la temptació d'enviar un d'aquells correus de protesta que ara et conviden a llançar de forma massiva contra els polítics. Va ser amb motiu de la votació de CiU i ERC, respectivament, contra les dues o contra una de les Iniciatives Populars plantejades per l'equip d'Alfons López Tena i Uriel Bertran per reclamar la convocatòria d'un referèndum sobre la Independència de Catalunya. L'Artur Mas ha tingut la gentilesa de contestar-me amb les llargues habituals que estilen els convergents. Ara toca un temps més d'enganyifa mentre els de sempre continuen suant i trencant-se la cara. Els senyors volen esperar una mica més. Volen uns anys per aposentar-se a la Gestoria, fer més piscines i comprar més quatre per quatre. Diuen que ara, però, col·laboraran una mica més que durant els primers vint-i-tres anys. Sempre, però, sense arriscar-ne massa. Sense intenció de liderar res. Arribat el moment, a alguns els caldrà exercir una generositat gairebé infinita.

Comentaris

  1. La ideologia de Solidaritat Catalana per la Independència tant se val, ja que quan s'arribi a la independència es desfarà. Aleshores serà el moment de ser de dretes o d'esquerres. Si s'hi apunten 100.000 persones en un mes, veuràs com CiU, ERC, la CUP i potser PSC li aniran al darrera per tal de poder entrar en les seves llistes. Si no hi van els partits sencers, hi enviaran uns quants polítics de primer nivell.

    ResponElimina
  2. Seguint amb la mateixa línia de que CiU no arrisca mai res, molt propi de les dretes, ahir, mentre llegia el diari a l'ombra d'un bon plataner i al costat d'un estanyol, de sobte vaig petar a riure:
    "El corrent independentista d'UDC, anomenat "El Matí", està preparant un procediment per presentar-lo a Madrid per demanar la independència"!!! Per això, en Duran-Lleida insisteix que no està per aquestes collonades independ. Sap que té tota la seva jovenalla entretinguda al pati fent-los veure que són lliures de pensament.
    Llàstima que no li queda cabell; tampoc es despentinaria mai.... probablement, el que menys.

    ResponElimina
  3. Nosaltres tenim en les nostres mans portar a terme la "transició" de veritat. I no m'estic referint a ejpanya.

    ResponElimina
  4. Felicitats per la denúncia, que estimo totalment pertinent i que és l'arrel de molts problemes.
    Podies haver acabat "Ho sento, però algú ho havia de dir" ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…