Ves al contingut principal

I ara què? Unitat per la independència!

Tal i com ha afirmat l'historiador Josep Termes, la manifestació de dissabte va constituir la mobilització sobiranista més important que mai ha viscut la història de Catalunya. El missatge, inequívoc i pràcticament unitari: independència. Constatat l'èxit esclatant de la convocatòria, un interrogant recorria la marxa del principi al final: i ara, què? Com canalitzar l'energia desfermada per més d'un milió de catalans desafiant la calor i la manipulació? Com traslladar tota aquesta immensa força del carrer a les institucions, a falta de poc més de tres mesos per a les eleccions autonòmiques? Com deia en Partal, com passar del milió (de manifestants) als seixanta-vuit (diputats)? La lliçó del poble ha estat tan extraordinària que impulsa a demanar un impossible a l'alçada de l'ambició demostrada per la gent al carrer.

Sembla clar que cap dels partits actualment presents al Parlament de Catalunya mereix la confiança massiva del més d'un milió de ciutadans que van recórrer dissabte els carrers de Barcelona. I que qui en gaudeix de més no sembla, fins ara, disposat a atendre el missatge netament sobiranista de la manifestació (quina serà la nova ruta del transatlàntic d'en Mas?). Històricament, la Solidaritat Catalana i l'Assemblea de Catalunya van excel·lir com a grans moviments unitaris. Sé que demano gairebé la lluna, però és que ara és el moment, perquè tenim pressa, d'impulsar una plataforma electoral que aplegui tota la pluralitat dels independentistes vells i nous. Amb generositat i patriotisme, deixant de banda qualsevol altra consideració ideològica o la simple voluntat de gestió de les escorrialles del poder autonòmic, per molt llamineres que puguin aparèixer a qui porta anys apartat del poder i ara el veu a l'abast. Centrar les energies a guanyar el govern de la Gestoria és avui una completa irresponsabilitat. Ara el país demana una altra cosa. Com diu la poesia de Lluís Llach, ara ho volem tot.

L'Òmnium Cultural, protagonista amb saviesa de l'èxit organitzatiu aconseguit dissabte, podria jugar en l'immediat futur un paper cabdal en aquesta direcció. Novament des de la societat civil, aplegant ara totes les forces polítiques catalanes no subordinades (CiU, ERC, ICV, CUP, Reagrupament, Democràcia Catalana, Esquerra Independentista i tutti quanti) i, alhora, totes aquelles entitats i personalitats públiques de la societat civil de trajectòria patriòtica coherent (de la Plataforma pel Dret a Decidir a les Coordinadores locals de les Consultes; de Lluís Llach a Antoni Bassas, passant per Joan Laporta) que vulguin adherir-se a una candidatura amb un nom simple i un sol objectiu: Independència.

Una candidatura amb l'exclusiu objectiu d'obtenir en les properes eleccions la majoria absoluta i (una vegada guanyat el plebiscit que representaria la seva mateixa victòria), procedir, en constituir-se el nou Parlament, a la proclamació unilateral de la independència del nostre país. És així de simple i així de difícil. Però, en el segon aspecte, ho és no pas per voluntat de la majoria d'aquest país (a la manifestació es va fer palès), sinó només pel personalisme, el partidisme i la manca de generositat que caracteritza els nostres dirigents. No és una unitat sense nord la que necessita ara Catalunya, sinó unitat per la independència. Amb ella, com és va demostrar dissabte, la nostra victòria serà esclatant. I qui no hi vulgui ser que no vingui. Tothom és lliure de restar al marge de fer història.

Comentaris

  1. Totalment d'acord amb el que dius però t'hi afegeixo un punt més de pragmatisme. Jo crec que una candidatura unitària entre (CiU, ERC, ICV, CUP, Reagrupament,...) és impossible en la situació actual. Ara el que si que veig més factible és que la societat civil encapçalada per Òmnium amb les entitats i Plataformes protagionistes de grans moviments en els últims anys, siguin capaces de redactar un decàleg amb punts molt sencills però on quedi clar que qui ho firmi, ho haurà de cumplir. Per exmeple, si un dels punts és "els partits sotasignants ens comprometen a convocar un referèndum vinculant d'independència si sumem una majoria suficient, en el termini de la legislatura". Només amb això, cadascú ja pot votar qui vulgui i tenint clar que el partit a qui vota ha fet aquest pas. No creus q és més fàcil? Jo crec que sí, i tothom ho entendria.

    ResponElimina
  2. MURIEL CASALS PRESINDENTA!

    N'estic absolutament convençut que ni Laporta, ni Carretero tindran un suport majoritari de la societat. No serà difícil pels unionistas descalificar-los... gens difícil!

    Però imagineu per un moment el que representaria la Muriel Casal al capdavant de tot plegat. Imagineu-lo seriosament si un perfil com ella es presenta per la independència, acompanyada al darrera de tota la gent seriosa que porta anys treballant pel nostre propi futur.

    Només amb un perfil així podriem aconseguir-ho, Muriel Casals ha de fer un pas endavant. Tots sóm conscients que els partits actuals no ho aconseguiran, i que els seus enemics aconseguiran trencar, crispar i dividir molt més la societat catalana.

    Necesitem a la Muriel al capdavant.

    ResponElimina
  3. Hi estic d'acord, crec que ara és Omnium qui te el papel d'aglutinar l'independentisme, però amb un missatge clar, sense ambigüetats, perquè en som molts els que demanem i ara que? i que tenim pressa.
    Llegint els comentaris fets abans de la manifestació m'adono que ningú no pensava que s'hi apuntaria tanta gent, som els mateixos que estem contents i també esgarrifats veient tantes estanqueres, una resposta espanyola que no ens sorprén; sóc optimista i crec que ara és el moment de Catalunya.

    ResponElimina
  4. PERO QUI COI VOL UNITAT?
    VOLEM LLIBERTAT PER DECIDIR NOSALTRES SOLS EL NOSTRE DESTI.
    ELECCIONS JA¡ I DESPRES POTSER SI QUE PODREM PARLAR D'UNITAT,ARA AIXO DE L'UNITAT ES UNA MANERA DE GUANYA TEMPS PER SEGUIR COM SEMPRE.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  5. Seria ideal però en tan poc temps bastir quelcom amb cara i ulls és molt difícil. Potser caldria recolzar a qui tingui més feina feta o més potencial quan comenci la campanya electoral.

    ResponElimina
  6. Alguns homes bons?
    Aci tenim alguns dels diputats del PSC, tots amb arrels perfectament catalanes. No ni ha cap d'entre ells amb la dignitat per donar un cop de puny a la taula davant de l'estafa de l'espanya plural? Tan aferrats estan a la mamella? Tan inutils son que no es veuen capaços de viure de la seva feina, si el psoe els hi fot una cossa al cul?
    Alguns tenen uns origens ben catalanistes, se n'en recorden?
    D'acord, es van deixar enlluernar per l'espanya plural. Avui el miratge a desaparegut. Que pensen fer amb la desilusió actual?

    Alguns poden ser veins vostres, quan els veieu per el barri pregunteu-els-hi si per l'espanya del constitucional valia la pena perdre tants anys i tants esforços.

    Joan Canongia i Gerona

    Montserrat Colldeforns i Sol

    Juan Carlos Corcuera Plaza

    Teresa Cunillera i Mestres

    Esperança Esteve i Ortega

    Daniel Fernández González

    Anton Ferré i Fons

    Fèlix Larrosa i Piqué

    Lluïsa Lizarraga i Gisbert
    Treballa com a mestra de català.

    Manuel Mas i Estela

    Sixte Moral i Reixach
    Militant del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) des del 1969, posteriorment milità en diversos grups i partits independentistes, i fou candidat pel Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions generals espanyoles de 1979. Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

    Lourdes Muñoz Santamaría

    Montserrat Palma i Muñoz

    Jordi Pedret i Grenzner
    Ingressa a Convergència Socialista de Catalunya en 1974 i després passa al PSC-Congrés.

    Dolors Puig i Gasol

    Joan Ruiz i Carbonell
    Afiliat al Partit Socialista de Catalunya (Congrés) al 1976

    Àlex Sáez i Jubero

    Francesc Vallès Vives
    http://francescvalles.blogspot.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…