Ves al contingut principal

Les coses petites

En Josep Maria és un xerraire incansable. D'aquells amb els quals els temps no corre. Conversador pel plaer de conversar. Capaç de captar la profunda saviesa vital de gent sense cultura. L'altre dia varem anar a casa seva, al peu del Montseny. Emprenedor d'èxit, la seva petita empresa, per la passió de què en parla, ho ha estat tot (amb la família, extensa) a la seva vida. L'ha sabut llegar vigorosa als seus fills, que ara fan front a la crisi de la millor manera que poden. Fa uns mesos, abans que esclatés amb tota virulència, va haver de deixar la direcció de l'empresa. Es va jubilar anticipadament. I no fou voluntàriament. En Josep Maria sembla d'aquells que treballaria, sempre al peu del canó, fins al darrer alè de les seves forces.

Fa alguns mesos, un avís. Més que un avís, un miracle. Un atac de cor va deixar-lo a mitja capacitat per sempre. Se'n va sortir encara no sap com. Ara, diu, ha de fer les coses al seu ritme. Un pas que poc té a veure amb l'estrès de l'empresari actiu. I en Josep Maria, així m'ho sembla, ha sabut adaptar-se admirablement a una nova vida. Ara, pot prendre més cura del seu hortet i de la seva família. Veu com creixen els fruits i com juguen les seves nétes. I té temps de xerrar i xerrar. I en un moment de la nostra conversa: què farem a la tardor? Ell votarà l'Artur Mas, sense cap mena de passió (perquè com en Pujol...). És dels que no concep cap més alternativa. Ni pensaments. I la independència?, li dic, sempre a la meva. Sí, si no hem de prendre mal. Ell ja n'ha pres. I ha après de la seva ferida, potser, a fruir més i millor de les petites coses.

Comentaris

  1. Seguint amb la línia d'avui, "Les coses petites", vull explicar-vos que pateixo del "Síndrome d'Ikea" (Ja!, no us enganyessiu pas! Seguiu llegint!) Un síndrome d'Ikea, seria el vici d'haver d'anar a comprar compulsivament en aquest lloc? Semblaria que sí; doncs, no!!
    Llavores, el meu síndrome d'Ikea ha de consistir en "La República independent de casa meva"?! Sí!!
    Però, aquest síndrome té una variant molt particular i que ens genera un problema irresoluble a casa, només a casa:
    - Quan poso l'estelada a la finestra, aquesta bandera torna directament a l'interior de casa!! Sí, pateixo d'una síndrome de Rep. Ind. de Casa Meva!!! República Interior de Casa Meva...
    I, és que els vents bufadors de la marina sistemàticament ens impulsa l'estlada cap amunt i ens la fica a casa.
    Què fer?? Tinc veïns amb estelada penjada des de fa temps, i tant paios!! ... i jo sense poder penjar-la....!

    A veure si això no és pitjor que un "inflat" de cor d'aquest bon Josep Maria....?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.