Ves al contingut principal

Les nostres Constitucions

Víctor Ferro, nascut el 1936, fill de l’exili català a l’Uruguai, amb la seva obra El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (Eumo, 1987), constituí un veritable revulsiu durant les darreres dècades del segle XX en el procés de revalorització de la història del sistema institucional català, bastit amb paciència, peça a peça, durant cinc segles, fins a la sagnant ocupació borbònica del nostre país. Ara que un llibre recent del mediàtic Hèctor López-Bofill ha posat novament damunt la taula la història del nostre constitucionalisme (terme segrestat en el debat públic pels espanyols, en referència a la seva Constitució, no pas a les nostres), no em resisteixo a reproduir en aquest bloc, a tall d'homenatge algunes frases de les conclusions del llibre clàssic de Víctor Ferro. Resulta especialment pertinent en els temps que corren, tenint en compte que els amics del Tribunal Constitucional espanyol han dit que no gaudim de drets històrics:

“No, les institucions de Catalunya no es neuliren amb el pas del temps ni s’apagaren amb l’absència dels sobirans. Tampoc no s’enrunaren per l’acció de forces internes que les haguessin minades i dutes al col·lapse, sinó que caigueren derrotades pel pes superior de les armes estrangeres [...] Fa estrany que, si prescindim de l’evocació exaltada i, sovint, inexacta dels mers noms d’unes institucions, la restauració cultural catalana hagi descurat un tresor tan carament i tan exemplarment defensat pels nostres avantpassats, amb el record del qual eixordaria el món qualsevol altre poble que el pogués reconèixer com a seu. Creiem que s’ho paga d’estudiar allò que fou una especialitat del nostre poble i que arribà a constituir-ne una característica nacional, fins al punt que tota una generació ofrenà la seva vida no per defensar-lo per a ells sinó per protestar, en benefici de llurs descendents, de la seva segura expoliació”.

Comentaris

  1. Bon dia senyors.

    http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=72757

    ResponElimina
  2. Molt bona entrada, és cert. Sembla com si haguéssim volgut ser espanyols. I s'ha de repetir cada dia, Ens van conquerir, i no hi ha volta de full.

    ResponElimina
  3. i jo hi afegiria com a lectura recomanada el llibre d'en Caius Perellada "Corona d'Aragó, denominació impròpia de l'estat Català medieval", Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2002. Són d'aquelles coses que s'han de saber i que ens ajuden a saber d'on venim i ens donen força i ens fan ser orgullosos de esser catalans.

    ResponElimina
  4. Ahir, vaig estar amb una trobada informal d'un polític independentista. Tots els que hi erem allà respiravem un aire tranquil, sabent tots on volem anar i que, en aquell moment no es tractava, ni molt menys de fer cap proclama. Era un fi de curs, diguem-ne. Doncs, bé! Hi va aparèixer una atabalada que es va voler ficar amb mi, potser per la meva més que centenèria edat o no sé què, exigint-me que un partit concret s'aclarís d'una vegada per proclamar demà mateix la indepen.! Sort que vaig entrellucar dos amics que, pobres, els vaig ficar al mig d'aquella histèrica, culte, però molt ignorant de les estratègies que cal per aconseguir una fita.

    Avui, en Carod ha presentat a l'Avui un decàleg (encertat o no) dels punts estratègics que cal complir per ser capaços d'assumir una independència. Doncs, bé. La quantitat de bestieses que li han dedicat una infinitat d'exaltats indep. (nosaltres!!) al seu escrit, fa pensar que, efectivament, hi ha ganes d'independ., però que també hi ha molta irreflexió, poca maduresa mental. Sé que m'arrisco a rebre totes les blasfèmies possibles, però cal dir-ho! Tinc la mateixa impressió d'estar veient els mateixos exaltats falangistes i militars d'Espanya insultat-me, com abans quan Franco era viu. I, és que els extrems es troben!

    Que ningú s'atabali i que tothom treballi amb fermesa i no hagi de provocar cap vergonya alièna amb cap de les actituds que prengui cadascú! Si ens atabalem, per dir-ho suaument, l'únic que aconseguirem, serà fer-ho fàcil als unionistes i la policia d'Espanya.

    I no es tracta d'això, oi?? Tinguem serenitat i maduresa mental per poder guanyar. Permeteu-me una comparació amb el futbol: Ens hem d'assemblar a qui....? Doncs, això!!

    ResponElimina
  5. Ara toca alegria, per què no? Entreu-hi i disfruteu!!

    http://www.lafotoquegira.com/Maniestatut/ManiEstatut.html

    ResponElimina
  6. Aquest altre enllaç no crec que hagi circulat gaire i és digne de ser llegit.

    http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

    Bona nit

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…