Ves al contingut principal

L'Estatut d'Alicia Sánchez-Camacho

Un dels elements que van fer més dura, més incòmoda, la campanya del referèndum de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en 2006 va ser haver de compartir papereta amb els, diguem-ne, senyors del Partit Popular i els Ciudadanos d'Espanya. Un servidor tenia molt clar que a Catalunya no li convenia l'Estatutet de la Moncloa, que la dignitat del país sortiria ferida de mort d'un procés en què el tal Guerra es vantava públicament d'haver passat el ribot a la voluntat del Parlament de Catalunya. Tenia molt clar que sense dignitat no hi ha respecte i que calia votar que no. I ho vaig fer plenament convençut. Però, insisteixo, haver de compartir papereta amb el Partit Popular se'm va fer particularment mortificant.

Per això em va fer tanta il·lusió que l'Alicia Sánchez-Camacho, com a primera reacció en conèixer la sentència del Tribunal Constitucional, digués que aquell era a partir d'aleshores també l'Estatut del Partit Popular de Catalunya. Els partits autonomistes comparteixen text, des del passat 28 de juny, amb el PPC, un incòmode company de viatge. I això clarifica enormement el panorama. Que l'Estatutet, que ara és encara més diminut, sigui defensat per la dreta espanyolista a Catalunya el situa en la seva autèntica dimensió. No convé, doncs, que cap bon patrici caigui en la temptació, com en 2006, de recolzar-lo o fins de plorar la seva defunció política. Ens manifestarem, sí, però no precisament en defensa de l'Estatutet que ara, mort, inútil i escapçat, ja comparteix fins i tot el Partit Popular. Ho farem només per anar de cara a barraca amb un esclat independentista.

Comentaris

  1. La madame Sánchez Camacho té el somni eròtic de transformar Catalunya en una mena de Comunidad Valenciana. Ja s'ho farà.

    ResponElimina
  2. Doncs sí, tens tota la raó.
    És l'estafatut dels que ens volen anar dissolent a poc a poc...

    ResponElimina
  3. Estic totalment d'acord amb tu, jo també vaig votar negativament el 2006 i ara n'estic més que convençut que aconseguim la independència o la nació catalana desapareixerà.

    ResponElimina
  4. Mireu, jo encara vaig arribar a tenir una mica d'innocència i vaig arribar a votar sí. (Sí, mira...!) Sabia que quedaria de pitxa arraulideta però que encara seria fèrtil.
    D'optimisme i innocència crec que se n'ha de tenir una miqueta, miqueta... No abuséssim pas, tampoc!
    Però, esclar, al marge del TC, quan veus la manera de plantar cara de la Camacho i tots els del seu sèquit, no pots deixar de desitjar fugir cames ajudeu-me.....!!

    ResponElimina
  5. L´anàlisi de la situació és per fer-s´ho mirar i al mateix temps puger-ho sentencià.
    L´estatutet, els que no el volien ara els hi va bé i diuen que s´ha de respectar, uns altres diuen que s´ha d´acatar, però, és manifestaran per la retallada, un dels nostres té problemes amb el soci, no es defineix i diu que som una nació venent-nos fum pels vots de la tardor, l´altra dels nostres que no el varen votar portan set anys escalfant cadira, el nen dels tres escons està dubtant de l´idioma a emprar, mentretant és alumne a la universitat d´Intereconomía (sortirà graduat).
    Amb aquest camp de mines, ens cal anar plegats i ajudar als altres patricis a sortir del parany.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…