Llindars de dignitat

Reconec que vaig dubtar molt seriosament del tremp del país. Va ser amb motiu del referèndum en què el poble de Catalunya va validar l'Estatutet de la Moncloa. Per a mi, que vaig fer campanya activa en favor del rebuig a la retallada derivada del pacte Mas-Zapatero i del pas del text pel Congreso de los Diputados espanyol (fins i tot dins del que aleshores encara era el meu partit), va suposar una gran decepció comprovar com molts al meu voltant, la majoria, eren partidaris, encara una vegada més, de donar una nova oportunitat a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Ara, quatre anys i tres manifestacions després, comprovo que es tractava d'una veritable darrera oportunitat. En bona mesura, sospito, l'èxit de la riuada humana del 10 de juliol va ser el resultat precisament d'un sentiment de frustració especialment accentuat per aquesta circumstància. Aquells que encara van donar una nova oportunitat a l'Estatutet ho van fer tapant-se el nas i considerant que era un mal menor. Precisament aquesta consciència de la cessió a contracor feta aleshores és el que, probablement, els ha indignat encara més amb la nova retallada, ara la brutal urpada del Tribunal Constitucional.

Eren llindars de dignitat diferents: el meu, més baix, va sobreeixir amb la delirant tramitació a Madrid de l'Estatutet i el penós paper dels partits polítics catalans. El de la majoria del país, més alt, encara estava disposat a acceptar una nova prova. Però és precisament per això que ara la indignació general és tan notòria, tan irada. Fixeu-vos només en un detall demoscòpic que ho il·lustra: segons el diari dels Godó, només entre maig i juliol d'aquest any, el percentatge de partidaris del sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha enfilat del 37 al 47%. Deu punts en tres mesos. Alguna cosa han trencat per sempre. I sembla que no acaben de ser-ne conscients.

Comentaris

  1. Millor, que es confiïn i no emprenyin gaire. Ja s'ho trobaran. I potser enganxem "la DAC 1 Brunete" fent el canvi d'olis i no podran enviar-nos-la.

    ResponElimina
  2. Sí, Bon Granollachs,
    Has interpretat a la perfecció la meva indignació, de irritació profunda davant d'aquesta estafa. Deixa'm fer un símil:

    Et convido a fer un bon sopar a Can Culleretes. Però, com que la meva butxaca no està per a gaires despeses, acceptes que serà un soparet senzill. Almenys, però, ens veurem i podrem passar-nos-ho bé. La teva indignació serà gran quan et trobaràs que, a sobre d'arribar molt tard a la cita, et diré que anem a una tasca de merda i que ho pagaràs tu. T'ho dic sonrient, es clar, perquè he complert amb trobar-nos.

    Segur que a partir d'ara em negaràs l'amistat i la paciència d'aguantar-me per sempre més. Perquè, atenció!, t'ho havies cregut i t'havies vestit tu i la teva dona per celebrar una bona trobada, encara que senzilla. Mentrestant, el cuiner Rajoy s'ho passa pipa preparant uns entrepans de merda.

    Aquesta és, en resum, la indignació de Catalunya crec, i la meva segur. Aquesta gent segueixen jugant (i ho diuen!!) a mentir, amb el costum de saber que durant segles aquesta jugada els ha sortit bé (Veure: Colom, Cervantes, la mateixa història de Catalunya i altres més,...)
    Tal com diu en Bilbeny, el treball dels censors del Reino ja no cola i se'ls ha descobert l'estafa.
    Si és cert això de que sempre vota o es manifesta només un 30% del vot útil, llavores estem davant d'uns 4.500.000 de catalans cabrejats fins dalt...

    ResponElimina
  3. Però fins quan seguirem (i fent-nos) menjar merda?

    Ja n'hi ha prou!

    Cal treballar per consolidar el SI a la independència.

    És un tema molt complex i que en tres mesos pugui variar tant la intenció de vot crec que es degut a l'actual moment polític-social del país, però compte, tot l que puja pot baixar i són molts els que estan a dalt i no volen canvis que puguin ésser revulsius pel país.

    Cal treballar entre tots per a que la flama no decaigui!

    ResponElimina
  4. Ja veurem que no siguin de flamerada aquests 10%

    ResponElimina
  5. No fa pinta de ser cap flamelada. Sembla que molts ja s'han convençut que no hi ha pacte possible amb l'estat espanyol. A veure demà que ens diuen el Laporta, el López Tena i l'Uriel Bertran. A veure si és l'embrió de la candidatura unitària que necessitem per a acabar de fer el salt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)