Ves al contingut principal

Llindars de dignitat

Reconec que vaig dubtar molt seriosament del tremp del país. Va ser amb motiu del referèndum en què el poble de Catalunya va validar l'Estatutet de la Moncloa. Per a mi, que vaig fer campanya activa en favor del rebuig a la retallada derivada del pacte Mas-Zapatero i del pas del text pel Congreso de los Diputados espanyol (fins i tot dins del que aleshores encara era el meu partit), va suposar una gran decepció comprovar com molts al meu voltant, la majoria, eren partidaris, encara una vegada més, de donar una nova oportunitat a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Ara, quatre anys i tres manifestacions després, comprovo que es tractava d'una veritable darrera oportunitat. En bona mesura, sospito, l'èxit de la riuada humana del 10 de juliol va ser el resultat precisament d'un sentiment de frustració especialment accentuat per aquesta circumstància. Aquells que encara van donar una nova oportunitat a l'Estatutet ho van fer tapant-se el nas i considerant que era un mal menor. Precisament aquesta consciència de la cessió a contracor feta aleshores és el que, probablement, els ha indignat encara més amb la nova retallada, ara la brutal urpada del Tribunal Constitucional.

Eren llindars de dignitat diferents: el meu, més baix, va sobreeixir amb la delirant tramitació a Madrid de l'Estatutet i el penós paper dels partits polítics catalans. El de la majoria del país, més alt, encara estava disposat a acceptar una nova prova. Però és precisament per això que ara la indignació general és tan notòria, tan irada. Fixeu-vos només en un detall demoscòpic que ho il·lustra: segons el diari dels Godó, només entre maig i juliol d'aquest any, el percentatge de partidaris del sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha enfilat del 37 al 47%. Deu punts en tres mesos. Alguna cosa han trencat per sempre. I sembla que no acaben de ser-ne conscients.

Comentaris

  1. Millor, que es confiïn i no emprenyin gaire. Ja s'ho trobaran. I potser enganxem "la DAC 1 Brunete" fent el canvi d'olis i no podran enviar-nos-la.

    ResponElimina
  2. Sí, Bon Granollachs,
    Has interpretat a la perfecció la meva indignació, de irritació profunda davant d'aquesta estafa. Deixa'm fer un símil:

    Et convido a fer un bon sopar a Can Culleretes. Però, com que la meva butxaca no està per a gaires despeses, acceptes que serà un soparet senzill. Almenys, però, ens veurem i podrem passar-nos-ho bé. La teva indignació serà gran quan et trobaràs que, a sobre d'arribar molt tard a la cita, et diré que anem a una tasca de merda i que ho pagaràs tu. T'ho dic sonrient, es clar, perquè he complert amb trobar-nos.

    Segur que a partir d'ara em negaràs l'amistat i la paciència d'aguantar-me per sempre més. Perquè, atenció!, t'ho havies cregut i t'havies vestit tu i la teva dona per celebrar una bona trobada, encara que senzilla. Mentrestant, el cuiner Rajoy s'ho passa pipa preparant uns entrepans de merda.

    Aquesta és, en resum, la indignació de Catalunya crec, i la meva segur. Aquesta gent segueixen jugant (i ho diuen!!) a mentir, amb el costum de saber que durant segles aquesta jugada els ha sortit bé (Veure: Colom, Cervantes, la mateixa història de Catalunya i altres més,...)
    Tal com diu en Bilbeny, el treball dels censors del Reino ja no cola i se'ls ha descobert l'estafa.
    Si és cert això de que sempre vota o es manifesta només un 30% del vot útil, llavores estem davant d'uns 4.500.000 de catalans cabrejats fins dalt...

    ResponElimina
  3. Però fins quan seguirem (i fent-nos) menjar merda?

    Ja n'hi ha prou!

    Cal treballar per consolidar el SI a la independència.

    És un tema molt complex i que en tres mesos pugui variar tant la intenció de vot crec que es degut a l'actual moment polític-social del país, però compte, tot l que puja pot baixar i són molts els que estan a dalt i no volen canvis que puguin ésser revulsius pel país.

    Cal treballar entre tots per a que la flama no decaigui!

    ResponElimina
  4. Ja veurem que no siguin de flamerada aquests 10%

    ResponElimina
  5. No fa pinta de ser cap flamelada. Sembla que molts ja s'han convençut que no hi ha pacte possible amb l'estat espanyol. A veure demà que ens diuen el Laporta, el López Tena i l'Uriel Bertran. A veure si és l'embrió de la candidatura unitària que necessitem per a acabar de fer el salt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…