Ves al contingut principal

Temps de Solidaritat Catalana



El novembre de 1905 l'incendi de la publicació satírica el Cu-cut! fou l'esca d'una reacció de dignitat del país que convertiria en pocs mesos el catalanisme en la força electoral hegemònica. Dels carlins als republicans, tots els partits nacionals constituïren la (ara haurem de dir) primera Solidaritat Catalana. Fou la justa reacció a la força desbocada del militarisme espanyol concretada en la repressiva Llei de Jurisdiccions. Només els lerrouxistes (igual com ara), en foren bandejats de l'acord. Tal i com explica Joan Alavedra, fou Francesc Cambó qui tingué la pensada d'organitzar una gran manifestació popular de rebuig a la nova legislació aprovada a Madrid per reprimir el catalanisme.

Així va néixer la Festa de l'Homenatge, lloança als diputats que havien votat contra la seva aprovació al Congreso. El 20 de maig de 1906 dos-cents mil catalans sortiren al carrer a manifestar el seu esperit de rebel·lia. Prat de la Riba va escriure: "tot un poble que es mou, que es mobilitza, que es redreça a l'impuls d'un sentiment enlairat, que des de les vessants dels Pirineus o dels vorals de l'Ebre, des de les encinglades serres del Pallars o des del Camp esplèndid, des de les valls rialleres de la costa, va empenyent cap al pla de Barcelona, cap a la reina de les ciutats, la flor de les gentades". La preparació de la candidatura electoral al congrés espanyol, a més, propicia l'entrada en escena d'un militar cridat a jugar un paper cabdal en la història del nostre país, Francesc Macià, exemple de compromís personal contra la injustícia.

Els paral·lelismes que podem establir avui, són tants! Ara, és una altra instància de l'Estat (l'exèrcit s'ha rovellat) la que s'ha esmerçat a trepitjar-nos sense respectar els mínims valors de la democràcia. La reacció del poble el 10 de juliol ha estat tan o més bella que la descrita pel gran Prat de la Riba. L'aparició de nous lideratges s'albira possible. Són els temps propicis per a una nova Solidaritat Catalana. Si la primera portà a l'hegemonia política del catalanisme, la segona ens durà a la de l'independentisme. Ara cal que tots els catalans (en especial els polítics i sobretot els que guanyen sou públic), com digué l'Avi un llunyà i triomfant dia d'abril, sapiguem fer-nos dignes de Catalunya.

Comentaris

  1. Bons Patricis avui es un gran dia.

    En Jan és un gran estrateg, amb o sense la col·laboració del metge (jo penso que sí), ha resolt l'azcucac on romania fa més de quinze dies i ho ha fet sense despentinar-se, sortejant els que volien utilitzar-ho d'esquer electoral. L'azcucac no era altra que la Conferència Nacional del Sobiranisme, la mateixa que volia engolir Rcat i alhora sotmetre Democràcia Catalana i altres. En Jan ha emergit mentre ells estan submergits en un submarí elaborant una llista electoral des de fa setmanes, llista que en poc temps la seva confecció serà com bufar i fer ampolles i potser s'elabori a la superfície. Felicitats a Rcat i Solidaritat Catalana, per ordre d’aparició, clar!.

    ResponElimina
  2. ERC s'hi suma? o divisió com sempre? i CDC?

    Una consideració personal, crec que tb s'ahuria d'haver fet arrivar la invitació a PSC, han d'ésser ells qui ho rebutgin o no i tb per ajudar a veure-hi més a tots aquells catalanistes que encara hi confien.
    A més no crec que PSC pensi meys en clau espanyolista que UDC.

    Per altra banda, a mi se me'n refot qui sigui el primer i qui l'últim, sinó que l'únic que desitjo és que davant hi hagin los millors, i en aquest sentit tots hi hem de comptar, per suposat Conferència Nacional del Sobiranisme, meys faltaria si aquests no s'hi adereixen ...

    Salut i endavant, amb pas ferm però tb amb peus de plom.

    Visca la Terra.

    ResponElimina
  3. Anònim: encara no t'has adonat que el "PSC" no existeix?

    ResponElimina
  4. I tu no t'adones que desprestigiar, ignorar o menystenir els votants d'aquest partit, els quals existeixen i que molts es decanten pel SI a la independència (més del 30% segons enquestes actuals) suposa un pas en fals prou greu com per no aconseguir el nostre fi.

    Avui molts dirien SI a l'estat propi, demà depen de factors com aquest, que si ens passem a la totrera pot fer que passin a ésser NO.

    Si volem unitat del sobiranisme cal que tots hi tinguem i hi tinguin lloc. Sinó que quedi clar que no aconseguirem res.

    Cohesió social senyors! No tinc cap dubte que l'independència és la millor eina per aconseguir-la per la nostra terra i la seva gent, més que no pas ara, però és la mateixa eina que faràn servir tots els unionistes (des desl moderats fins a l'ultradreta) per possar la por al cos a la nostra societat.

    Hem d'estar per sobre i saber cercar i trobar aquesta unitat.

    Salut i força.


    Recomano en aquest sentit la lectura d'aquests dos articles:

    Los restos de la Catalunya compuesta, per Toni Soler, article a la vanguardia del diumenge 18 de juliol

    i aquest d'avui:
    http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100721/53967242548.html

    ResponElimina
  5. Efectivament,
    El PSC es va vendre al PSOE fa molts anys i va deixar de tenir voluntat pròpia des d'aquell moment. És trist però és així.
    Deprés d'aquest ridícul tan grotesc del Congreso, serà qüestió de veure si encara queda algú al PSC que tingui un mínim de dignitat i estripi, com en Pasqual Maragall, el seu carnet corresponent.
    On anirà a parar tota aquesta mà de vots sense nord? Aquests podran decantar el futur del país. Són molts vots que estan, a hores d'ara, totalment a la deriva. Parlo de vots PSC, no PSOE. El PSC en sí mateix, li cal tornar al seu orígen.

    No és que pensi encara en clau d'integració, no. Però, tots aquests vots són ciutadans catalans a la deriva. Cal que sapiguem absorvir-los. Qui ho farà?

    ResponElimina
  6. Doncs de moment, al no fer extensible de forma oficial, la invitació al PSC desde la Solidaritat Catalana II, crec que no comencem del tot bé.

    Ull viu!

    ResponElimina
  7. Doncs jo penso que no estendre la invitació al PSC és la part més intel·ligent de la crida. Solidaritat Catalana, si neix, naixerà per aconseguir la independència, i el PSC n'és l'enemic declarat. Cal deixar clar d'una vegada per totes qui són els independentistes i qui els unionistes. I el PSC és unionista.

    ResponElimina
  8. Jo crec que es el millor que poden fer, no invitar al PSC i posar entre espasa i la paret a CiU. Si els liders no mouen fitxa, dubto que els votants que volen la independencia els votin. I aquests vots, aniran a caure a partits afins a la independencia si es sap explicar be.

    El PSC ja ha demostrat que no existeix la solidaritat catalana i aixi ens ho han fet veure al congreso. PSC s'ha convertit en un "enemic" de catalunya, un llast que conve apartar del panorama. I qui es senti traicionat, que canvii, que voti un partit, una associacio, que vetlli pels seus interessos. I no poso noms perque l'important aqui es la independencia. Jo fa temps que vaig decidir deixar de votar un partit politic perque si, perque ho havia fet tota la vida. Ara voto a qui em dona les esperances. Qui m'explica els projectes. Si fallen, a les properes eleccions torno a canviar segons el programa. TOTS hauriem de fer el mateix...

    P.S.: Perdoneu pels accents, tinc un virus i no me'ls permet posar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.