Tres dies, tres

Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte. Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i els bons patricis de la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res? Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada? No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors?

Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries (té conya el nom!) i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar? Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur.

Comentaris

  1. Una autèntica vergonya, una vergonya infinita.....

    ResponElimina
  2. Quan comencem a fer neteja?
    Trobo a faltar algú que es posi davant de tota aquesta porqueria i la foti al riu!!!!

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord amb l'anàlisi. Un 10.
    Estem anant cap a una situació sense sortida a menys que el poble prengui el control dels esdeveniments. I això no es fàcil de aconsseguir... ara m'hi poso a pensar com fer-ho, però la meva capacitat de convocatòria no abasta més enllà de la familia... Esperem que Omnium, sindicats... la societat civil no es deixi pendre el pel. Hem de despertar-los!

    Savalls

    ResponElimina
  4. Vegeu com n'hi ha d'unitat? Esta clar que necessitem un líder. Na Muriel i/o en Laporta, que tot i les meves reserves, hem consta que arrosega molta gent.
    Estic convençuda que a la independencia li ha arribat la hora, si no a la catalanitat, com tots voldríem, si al catalanisme com a projecte polític i de futur per Catalunya, amb polítics nets, es clar.
    Sens dubte, hem de tornar a sortir al carrer, ara, pero sobretot l'11 de setembre. Mani paralel.la.

    ResponElimina
  5. Jo per si de cas, aníré esmolant la falç...

    Però aquesta vegada per segar el cap a tota aquesta colla de venuts impresentables.

    Ja ens està bé, per creure que aquesta vegada sí... com si no ens ho haguessin fet mai!!!

    Som com la xicota cornuda que perdona una i una altra vegada el seu infidel company, després que aquest li digui amb cara de convençut "és l'última vegada bonica, és l'última vegada", mentre ja es posa calent pensant en el següent cap de setmana.

    ResponElimina
  6. Què perquè ho fan?. Doncs és fàcil de veure-ho. Fins avui, a les eleccions, mai han estat penalitzats i per tant, ells saben, o creuen que segurament, en les properes eleccions no passarà res, si més no a ells com a partit. Depen de nosaltres canviar-ho. Si és veritat que erem més d'un milió de persones que volem la independència, si votem tots plegats al partit que ho vulgui representar (si és que a la fi s'hi presenta algún amb garanties), serem majoria al parlament. Us recordo que CiU va aconseguir 935 mil vots (48 escons)... Crec que es necessiten uns 1.400.000 vots per a tenir la majoria (68 escons). Com sempre depen de nosaltres i no entenc com no ho veiem...

    ResponElimina
  7. Oblida-t'en dels Sindicats, home.
    També cobren de l'Estat i, per tant, no faran mai res que suposi cap risc per ells. Viuen de l'aportació de l'Estat i no pas dels seus pocs afiliats. Res tampoc amb CiU ni PSC. També prefereixen la seguretat mediocre d'una vida planera i amb la fama de les pantalles cubrint-los cada dia. Res de posar-se a treballar per algun projecte arriscat. Aquests, són polítics en el sentit econòmic d'en Millet, amb tots els colors que pugui tenir. Per tant, porucs i conservadors.

    Avui en Carod parla del treball intern que cal per anar preparant la independència. Està bé i ha de ser així.
    Cal que aquesta sàlvia nova que varem veure dissabte passat i que ja treballa, trobi algun divulgador que sàpiga parlar sense espantar. Sàpiga donar confiança en el Projecte d'Independència. Ho sàpiga comunicar als racons recelosos, amb por permanent. Joves i grans ho demaneven dissabte passat amb majoria absoluta. Aquesta persona, jo la veig. Crec que apareixerà després de les eleccions de setembre o octubre.
    I, si no, només us demano 60 dies per veure-ho!

    Ramon Llull

    ResponElimina
  8. Jo ho avançava fa pocs dies... d'això encara en sortirem més escaldats. Tot el que fan darrerament els politics és de cara a la galeria i el més fotut de tot és que no tenim ningú fiable que ens representi i el temps avança. No vull ser pessimista, però tenim poc a fer. La força de la gent ja veieu per on se la fiquen. Per on els hi cap. No comptem per a res i el pitjor de tot és que ja ni ens deixen parlar mitjançant votacions ja que deixen que passin anys i després, amb un sonriure esplàndid, ens diuen que nanai!. A mi el que diuen els politics de sempre, me la bufa. El carod el primer. Ni me'l crec ni me'l creure mai més. De fet es van aliar amb l'enemic i així segueixen. Jo vuldria politics nous, que s'involucressin, que fossin nets, contundents i valuosos, però no en tenim. I ens hem de fer a la idea i continuar lluitant, si, però... en fi. Sento molt ser tan negativa, però estic cansada de rebre decepcions una rera l'altra. Quasi que és més important (m'ho deia ahir una eminència universitària en temes polítics) procurar que la gent no voti a segons qui, que votar nosaltres opcions incertes....

    ResponElimina
  9. CIU ha resultat ser un bluf (lo que fer marxa enrera amb les consultes, impressionant!!!). D'ERC no m'enfio ni un pèl. ICV no m'han agradat mail..... què tenim???? Un negre futur com a esclaus d'espanya.

    ResponElimina
  10. Almenys, han deixat clar el panorama per a les properes eleccions al Parlament: no els hem de votar a cap d'ells. Estic segur que, després d'això, sorgirà una llista independentista unitària molt potent. Però que ho faci ja, que queda poc temps!

    ResponElimina
  11. Miquel,
    Com sempre que et llegeixo, és un honor tenir-te de company en el camí cap a la nostra Ítaca!

    ResponElimina
  12. Ho sento, company, però has malbaratat molta paraula. Tot el que havies de dir es resumeix en 'COLLA DE MALPARITS', que és el que tots pensem. L'única esperança la veig en els que encara no han tocat el poder. Potser la proposta de candidatura unitària de'n Carretero sigui el més encertat, sobretot si pot unir forces amb els pocs polítics honestos que puguin quedar (en cas de que els pugui triar).

    ResponElimina
  13. Rata sàvia, si hem permets prenc el teu exemple de la xicota...Ahir escoltava en Zapatero i hem venia al cap l'idea de les relacions Catalunya Espanya com un cas de violencia masclista.
    L'home una vegada més demana perdó i fins la propera putada... la dona sap que aquest és l'últim pollastre (la mani) perque albira la llibertat i, en pensar-hi, li volen les papallones a l'estòmac... encara no sap ben be com ho farà, però sap que s'acavat, es conscient de que només serà lliure o morta, que continuar es la mort física, moral, econòmica, tan se val...
    Crec que sóm en aquest punt, savem que serà difícil, però també que no hi ha volta de full. Ara cal treballar de valent, i un cop iniciat el procés, només mirar endavant, desconfiar una mica del "seny" que sovint ens inmovilitza i mantenir la fermesa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas