Ves al contingut principal

Baix cost

Abans d’emprendre un llarg viatge al Japó, el meu cunyat ens truca per acomiadar-se. Fent temps, ha tingut l’oportunitat de xerrar una estona amb el personal d’Air France. Evidentment, no viatjarà de Barcelona a Tòquio (on s'és vist), sinó que haurà de fer escala a París. Els d’Air France estan indignats. A la nova terminal, els han reservat el lloc més allunyat possible. Vueling, és a dir, Iberia, és a dir el més tirat d’Iberia, s’ha quedat amb les millors posicions. A més, els robatoris són cada vegada més freqüents a la nova terminal. Es tracta, en definitiva, per als treballadors d’una gran companyia internacional, d’un autèntic aeroport de segona, perifèric, com sempre han volgut a Madrid. Han mogut bé les peces. Felicitats. Objectiu aconseguit.

Que Espanya ens espoliï és normal. És el que vénen fent des de fa cinc segles. El més trist és que el nostre propi stablishment autonomista s’hagi conformat amb la periferització del principal aeroport del país. Recordeu aquell gran acte a l’IESE? Recordeu la reclamació de la titularitat sobre aquesta gran infraestructura inclosa a l’Estatut del 30 de setembre? Tot s’ha anat en orris. Fins i tot la promesa del traspàs dels petits i inofensius aeroports de Sabadell i Girona. Entretant, els autonomistes catalans han anat fent possible l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol durant els darrers anys. Per a ells, sembla, el tema no era prou important. Ara, gairebé tres quartes parts del trànsit aeri al Prat és a mans de companyies de baix cost. És el que ens dóna l’autonomisme: un aeroport miserable de vols petitets per a un país esquifit.

Comentaris

  1. Fa un mes i mig que remeno per internet buscant notícies, informacions i comentaris al voltant de l'Estat Pròpi, pàgines catalanes i d'arreu.
    Entre elles el teu blog, a on m'hi trobo com a casa.
    Hi he pogut dedicar força hores, afegint'hi també algunes lectures,a favor i en contra, de catalans i forànis.
    També he parlat amb familia del pais basc i de Madrid.
    Amb tota aquesta suma, potser estic malalta d'optimisme, però he vist un gran canvi, la paraula independencia ja no és tabú, en parla tothom a Catalunya, i cada vegada més, com una taca d'oli que s'ha escampat en tant sols un mes.
    A Espanya, no, no hi ha una idea, ni tan sols aproximada, de la dimensió del fenòmen (s'ho trobaran amb els pixats al ventre)

    Les reaccions a les retallades o a les amenaces són clares a Catalunya: o cavernàries o Estat Pròpi.
    També n'hi ha que no han sentit parlar de res perque tot just tornen de vacances.

    La meva impresió és que tindrem un setembre molt mogudet i que això no té aturador...és com l'hora del part: posat'hi com vulguis que el nen neix i s'acavat.

    Crec que ara hauriem de tenir un pais al cap, no perdre més temps en llepar-nos les ferides i trobar la manera de treballar-hi. L'Estat Pròpi és a tocar.

    ResponElimina
  2. Núria, jo també sóc un optimista compulsiu. I, ara, crec, tenim bones raons per confiar-hi. El gran dia de la llibertat s'apropa. La ment de la majoria dels catalans ja ha fet el clic. Sempre endavant!

    ResponElimina
  3. Ja us la fotreu optimistes, pot ser que ho aconseguim de fet no ho sé, i en tinc moltes ganes, però a Catalunya el feixisme espanyolista també revifa.
    I una cosa patrici, els partits que anomenes prioritzen les seves parcel.les de poder abans d'un avenç competencial o de país.
    Perquè ja fa anys que l'stablishment autonmista està instal.lat en una subhasta a la baixa.
    Madrid sap que els pressupostos sortiran endavant, sempre tenen al PSOE-c, al Duran i Lleida, o al Ridau.
    És molt fàcil, m'aproves els pressupostos i us deixem tranquils amb l'oasi de Palau o amb els consells comarcals i tantes coses.
    Però el drama és la gent del carrer, la gent ?
    A molts que els expliques sobre Vueling, Air France, o la mare que els va parir, si no són capaços de sortir de Salou o de Premià de Mar, i fotre el friki per la platja amb l'Sport o el Mundo Deportivo sota el braç.

    ResponElimina
  4. La realitat del nostre país és complexa, tal com diu el comentari de Política colonial. Un punt a favor nostre, però, és que aquests que van amb el Sport sota el braç dubto fins i tot que votin ni tan sols en un referèndum sobre la independència. A molts els hi és igual. Nosaltres, els independentistes, el 100% anirem a votar. Ells hauran de fer més esforços per a mobilitzar el seu electorat. I tal com vam veure amb el tema de l'Estatutet, a la gent li csota dir "No". No ho tenim tan malament. Només falta que es pacti la candidatura independetista unitària per a trobar-hi la vehiculació política.

    ResponElimina
  5. Estic fent algunes accions per "despertar adormits" com "oblidar" al tren de rodalies un grapat de fotocòpies,un article diari, balances fiscals, quasi sempre, perque la butxaca importa a tots, parlin el que parlin, més que altres qüestions identitàries o històriques.
    Trec força munició de www.cnn.cat.
    Miro de fer tot el proselitisme que puc i crec que seré responsable, dels vots de la familia, companys i veïns, si més no, per pesada, perque la gent et diu: m'agradaria, ostres segur que sí, però... de debó creus que és posible?, tu creus que Espanya ens ho deixara fer?.
    S'ha d'explicar molt i molt!
    Encara no utilitzo les xarxes socials, no m'agraden gàire.
    Faig una mica el friki, però és per una bona causa :-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…