Ves al contingut principal

Baix cost

Abans d’emprendre un llarg viatge al Japó, el meu cunyat ens truca per acomiadar-se. Fent temps, ha tingut l’oportunitat de xerrar una estona amb el personal d’Air France. Evidentment, no viatjarà de Barcelona a Tòquio (on s'és vist), sinó que haurà de fer escala a París. Els d’Air France estan indignats. A la nova terminal, els han reservat el lloc més allunyat possible. Vueling, és a dir, Iberia, és a dir el més tirat d’Iberia, s’ha quedat amb les millors posicions. A més, els robatoris són cada vegada més freqüents a la nova terminal. Es tracta, en definitiva, per als treballadors d’una gran companyia internacional, d’un autèntic aeroport de segona, perifèric, com sempre han volgut a Madrid. Han mogut bé les peces. Felicitats. Objectiu aconseguit.

Que Espanya ens espoliï és normal. És el que vénen fent des de fa cinc segles. El més trist és que el nostre propi stablishment autonomista s’hagi conformat amb la periferització del principal aeroport del país. Recordeu aquell gran acte a l’IESE? Recordeu la reclamació de la titularitat sobre aquesta gran infraestructura inclosa a l’Estatut del 30 de setembre? Tot s’ha anat en orris. Fins i tot la promesa del traspàs dels petits i inofensius aeroports de Sabadell i Girona. Entretant, els autonomistes catalans han anat fent possible l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol durant els darrers anys. Per a ells, sembla, el tema no era prou important. Ara, gairebé tres quartes parts del trànsit aeri al Prat és a mans de companyies de baix cost. És el que ens dóna l’autonomisme: un aeroport miserable de vols petitets per a un país esquifit.

Comentaris

  1. Fa un mes i mig que remeno per internet buscant notícies, informacions i comentaris al voltant de l'Estat Pròpi, pàgines catalanes i d'arreu.
    Entre elles el teu blog, a on m'hi trobo com a casa.
    Hi he pogut dedicar força hores, afegint'hi també algunes lectures,a favor i en contra, de catalans i forànis.
    També he parlat amb familia del pais basc i de Madrid.
    Amb tota aquesta suma, potser estic malalta d'optimisme, però he vist un gran canvi, la paraula independencia ja no és tabú, en parla tothom a Catalunya, i cada vegada més, com una taca d'oli que s'ha escampat en tant sols un mes.
    A Espanya, no, no hi ha una idea, ni tan sols aproximada, de la dimensió del fenòmen (s'ho trobaran amb els pixats al ventre)

    Les reaccions a les retallades o a les amenaces són clares a Catalunya: o cavernàries o Estat Pròpi.
    També n'hi ha que no han sentit parlar de res perque tot just tornen de vacances.

    La meva impresió és que tindrem un setembre molt mogudet i que això no té aturador...és com l'hora del part: posat'hi com vulguis que el nen neix i s'acavat.

    Crec que ara hauriem de tenir un pais al cap, no perdre més temps en llepar-nos les ferides i trobar la manera de treballar-hi. L'Estat Pròpi és a tocar.

    ResponElimina
  2. Núria, jo també sóc un optimista compulsiu. I, ara, crec, tenim bones raons per confiar-hi. El gran dia de la llibertat s'apropa. La ment de la majoria dels catalans ja ha fet el clic. Sempre endavant!

    ResponElimina
  3. Ja us la fotreu optimistes, pot ser que ho aconseguim de fet no ho sé, i en tinc moltes ganes, però a Catalunya el feixisme espanyolista també revifa.
    I una cosa patrici, els partits que anomenes prioritzen les seves parcel.les de poder abans d'un avenç competencial o de país.
    Perquè ja fa anys que l'stablishment autonmista està instal.lat en una subhasta a la baixa.
    Madrid sap que els pressupostos sortiran endavant, sempre tenen al PSOE-c, al Duran i Lleida, o al Ridau.
    És molt fàcil, m'aproves els pressupostos i us deixem tranquils amb l'oasi de Palau o amb els consells comarcals i tantes coses.
    Però el drama és la gent del carrer, la gent ?
    A molts que els expliques sobre Vueling, Air France, o la mare que els va parir, si no són capaços de sortir de Salou o de Premià de Mar, i fotre el friki per la platja amb l'Sport o el Mundo Deportivo sota el braç.

    ResponElimina
  4. La realitat del nostre país és complexa, tal com diu el comentari de Política colonial. Un punt a favor nostre, però, és que aquests que van amb el Sport sota el braç dubto fins i tot que votin ni tan sols en un referèndum sobre la independència. A molts els hi és igual. Nosaltres, els independentistes, el 100% anirem a votar. Ells hauran de fer més esforços per a mobilitzar el seu electorat. I tal com vam veure amb el tema de l'Estatutet, a la gent li csota dir "No". No ho tenim tan malament. Només falta que es pacti la candidatura independetista unitària per a trobar-hi la vehiculació política.

    ResponElimina
  5. Estic fent algunes accions per "despertar adormits" com "oblidar" al tren de rodalies un grapat de fotocòpies,un article diari, balances fiscals, quasi sempre, perque la butxaca importa a tots, parlin el que parlin, més que altres qüestions identitàries o històriques.
    Trec força munició de www.cnn.cat.
    Miro de fer tot el proselitisme que puc i crec que seré responsable, dels vots de la familia, companys i veïns, si més no, per pesada, perque la gent et diu: m'agradaria, ostres segur que sí, però... de debó creus que és posible?, tu creus que Espanya ens ho deixara fer?.
    S'ha d'explicar molt i molt!
    Encara no utilitzo les xarxes socials, no m'agraden gàire.
    Faig una mica el friki, però és per una bona causa :-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.