Ves al contingut principal

Dies de platja



Anar a la platja amb infants obre nous horitzons. Els meus són encara en l’etapa en què cal organitzar una mica el joc (un d’ells, em diu: tu has de posar les regles, que ets l’adult). Així, doncs, els pares portem uns quants estius fent un màster d’arquitectura militar en sorra. En contradicció amb l’afany constructiu dels grans, és curiós l’atractiu que la destrucció del castell que tanta estona ha costat construir, l'ensorrament d'un bon cop de peu, exerceix en la mentalitat dels nens.

La platja com a escenari infantil permet observar les evolucions d'allò que podríem denominar el nen/nena enganxifós. Potser és el més normal del món, però a nosaltres no ens ho sembla. Deu ser que els nostres fills juguen molt entre ells i s’entenen força. Sempre que anem a la platja, però, topem amb un infant que, sol com un mussol, ataca la intimitat dels nostres i acaba obligant-los a fer el que vol, expropiant, a més, els seus estris de platja. Un nen o nena que, una vegada fetes les presentacions, és absolutament impossible treure-te’l de sobre, mentre els seus pares passen de tot (i així, vas pensant, sortirà la criatura). Potser que nosaltres som poc sociables. O que no ens fa gràcia que ens dirigeixin. Que som independents. Però, sempre acabem preguntant-nos perquè, a totes les platges, hi trobes el nen enganxifós?

Comentaris

  1. Jo crec que és perquè els teus fills es vagin acosutmant a la idea que, d'aquí no gaire anys, aquest nen enganxifós apareixerà en campanya, aconseguirà ser el nou alcalde/president de la diputació/conseller de torn i així ja no els vindrà de nou que algú que ells no volen, creient-se en el seu dret, els prendrà el que vulgui i en farà l'ús que vulgui... i encara li haurem de donar les gràcies per fer-ho pel nostre bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.