Ves al contingut principal

El Tripartit no és el problema

Ara que s’acaba i passa definitivament a la història, i no precisament amb salves d’honor, faig una valoració ben particular del que ha representant el Govern de coalició de socialistes, republicans i excomunistes reverdits. Reconec que en aquest punt discrepo tant del plantejament del mateix Reagrupament com del que expressen molts dels blocaires sobiranistes aplegats sota la marca BAT (Blogs against Tripartit). Al contrari d’ells penso que el Tripi no ha estat el problema principal d’aquest país. Ha estat patètic en la seva gestió en molts moments, ha estat sovint humiliant per als independentistes, però el problema cabdal del Govern de Catalunya no és qui seu a la cadira, sinó que el tamany del lloc on seure se sembla massa a la butaqueta dels meus fills de quatre anys.

Per això, de cara al futur, als propers quatre anys, crec sincerament que no té gaire sentit plantejar-se si és millor l'Artur Mas o en José Montilla. Si recolzarem a l’un per davant de l’altre. Per a qui vol un Estat propi, per a qui el desitja amb totes les forces, qui accedeixi a la presidència de la Gestoria té un valor molt i molt relatiu. Prefereixo l’Artur Mas encapçalant quatre anys més de polítiques autonomistes, tal i com fins ara ens ofereix? Francament, no. Jo votaria contra els dos. M’és absolutament igual si hi ha un govern autonomista d’esquerres o de dretes, catalanista o no. Que fa autonomisme perquè és esclau de Madrid o el fa per covardia. Un govern així, qualsevol govern així, és cancerigen pel país perquè és autonomista, petitet, esquifit. I s’ha acabat. El país reclama a crits una altra cosa. Ho fa al carrer i també en les seves necessitats més bàsiques per sortir de la crisi. En aquestes condicions, francament, dedicar-se a jugar a cases de nines em sembla una irresponsabilitat.

Comentaris

  1. Mentrestant m'estic per casa de pas, us he llegit amb fruïció i compungit.
    Respecte d'aquesta última nota d'en Granollachs, rebo aquest crit d'alarma i angoixa vital, amb un sentiment meu de dolor per la confirmació que em suposa que la promoció dels orgulls, desvergonyiment, les prepotències, mentides i personalismes per part d'un capitalisme devorador de tot el que pugui ser bondat, han fet forat en tots els àmbits socials, polítics inclosos. Dic això perquè entenc que l'altaveus del capitalisme és la publicitat. L'efecte mimètic de polítics i de la societat en general davant de la publicitat de tots els nivells, és molt evident davant de l'exigència d'un esperit crític i analític que cal per poder fer les coses amb una certa objectivitat. I no es fa així. No en som cap excepció i no som perfectes, és evident. Però, quan veig aquests Artur Mas, Sandro Rossell, Joaquim Nadal, Puigcercós i un molt llarg etc., amb les seves arrogàncies al cènit de la pudor insoportable, penso que poc hi podem fer els qui vulguem viure amb llibertat i dignitat.
    A pesar de tot, hem de tirar endavant i aconseguir independitzar-nos d'Espanya, amb aquests a sobre nostre... és la càrrega feixuga dels paràsits.

    ResponElimina
  2. POTSER NO ES EL PRPBLEMA.....PERO SI LA CAUSA.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  3. 100% d'acord.
    En tot, el que em fot és que aquests últims 7 anys hi hagut molt convergent titllant ERC de botiflera, a veure ara, a veure.
    El problema és que el sistema està col·lapsat, i no dóna per a més.

    ResponElimina
  4. El segon Tripartit no té cap justificació però, penso, el primer si que era necessari. Primer per simple higiene democràtica, que el partit-empresa que fa 23 anys que està al poder passi a l'oposició és bo.

    Segon, ha estat impagable per desacreditar -de manera fefaent i amb base històrica- que una españa multicultural, multilingüe i plurinacional és possible. Aquesta cantarella "federalista" del Psc-PsoE ha estat totalment desacreditada i enterrada. No només amb dues legislatures en què els socialistes han tingut simultàniament el govern d'españa i de Catalunya no s'ha avançat en aquesta direcció sinó en la contrària, sent un profund espanyolisme anticatalà el que ha regit la seva acció política (3a hora de castellà a les escoles -el PP va intentar-ho i no va sortir-se'n-, constant invasió de competències -llei de la dependència...-, continuació de l'espoli fiscal, promeses incomplertes i, finalment, anorreació de l¡'estatut aprovat pel Parlament (de fireta) català i9 declarar que el sistema autonòmic ja ha arribat al seu màxim).

    Insisteixo, per desemmascarar per lña via dels fets el conte de l'españa federal el Tripartit no té preu. Conscients d'això ara cal, però, anar a per feina i ser realistes, i l'única via possible i real n'és la independentista (i mira que portem tota la vida dient-ho).

    ResponElimina
  5. Els independentistes no ens podem tornar a equivocar i afirmar que és el mateix Mas que Montilla, perquè no és veritat. CiU és un partit català, que ha votat a favor del dret a l'autodeterminació al Parlament i molts (moltíssims) dels seus militants i votants estan a favor d'un estat propi per a Catalunya. En canvi el PSC és la sucursal catalana del PSOE i, com va dir l'Iceta a començament de l'estiu, combatran l'independentisme amb totes les armes de que disposin.
    La candidatura independentista que es presenti, per coherència i també per càlcul electoral, no pot defensar que Mas i Montilla són el mateix perquè, a més de no ser veritat, és una irresponsabilitat política.

    Pere B.

    ResponElimina
  6. Molt encertat. En el fons, les polítiques del tripartit no han estat gaire divergents a les convergents (deixant de banda, és clar, tota la discussió de l'Estatutet). Senzillament, com han fet més soroll, l'espectacle ha estat més gran. Amb les mini-competències i els quatre rals que tenim, governin uns o els altres no hi haurà gaire diferència. Canviarà, com a molt, la façana, l'embolcall. L'interior serà sempre el mateix.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…