Ves al contingut principal

Entre la il·lusió i el fangar



Que sí, que ens hem encantat. Que ens ho estem fent massa difícil. Que els de dalt no semblen estar a l'alçada del repte i de les demandes del país. Que hi ha massa personalismes. Que ja fem tard. Que fa mesos que hauríem d'estar posats en campanya. Voltant país. Tot això és veritat. I aquesta veritat estimula el desànim. Però, tant o més cert que això, és la definitiva constatació que juguem lligues diferents. Que els altres no és que decebin, és que fan venir basques. Fa uns dies, escoltant els noticiaris radiofònics mentre tornava a casa en el tren, no podia percebre-ho de manera més crua. L'establishment autonomista jugant de manera permanent i irresponsable a lluites de fang.

D'una banda, amb tots els problemes que vulgueu, imaginaris, reals o deformats per la brigada de narcòtics, hi ha tones d'il·lusió per construir un país sense lligams de dependència que ens impedeixin volar alt. De l'altra, el vol rasant, la fastigosa lluita per ocupar la Gestoria, la menjadora de formatge sense greix que els espanyols ens han deixat a la petita gàbia on mal vivim. I és tanta la distància entre els defectes dels uns i la misèria vital dels altres que, per més que vulguis, no pots restar-ne indiferent. L'espectacle del xipolleig permanent en el fangar, de les acusacions i les constatacions de corrupció i finançament irregular dels uns; les mostres d'incompetència en la gestió pública i en la defensa del patrimoni de la Generalitat dels altres. Foc baix de tots contra tots. Tot, per un objectiu tan esquifit, tan miserable, que fa autèntica llàstima. Tant de bo la tardor ens obri nous horitzons per escapar de la ratera.

Comentaris

  1. Amb el teu enginy ja seríem independents.

    ResponElimina
  2. Mira que els autonomistes no paren de fer-ne una rere l'altra i som incapaços de posar-nos d'acord, aprofitar-ho, i presentar una alternativa. Justament gràcies a la seva mediocritat, un projecte unitari independentista pot funcionar tot i ser organitzat tan depressa i corrents. D'una altra manera, seria impossible.

    ResponElimina
  3. Albert, potser el que passa és que nosaltres som tan mediocres com ells. O potser ells tenen molta més experiència, malgrat la seva mediocritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…