Ficció o realitat, el temps dirà



Un dels avantatges que t’ofereixen les vacances és la possibilitat de sortir dels cercles habituals de relació per parlar amb gent amb la qual coincideixes només de tard en tard o bé mantens un lligam, intens o no, però en tot cas molt concentrat en els temps de les vacances. En les converses d’aquest estiu, extraordinari per la situació preelectoral del país, m’ha sobtat una vegada més la distància entre la versió oficial del país i l’opinió particular de molts, m’atreviria a dir, de la majoria de la gent amb qui parlo.

Hi penso mentre un expert que parla als Matins de TV3, coincidint amb la versió generalitzada de les enquestes dels mitjans de comunicació privats i dels organismes públics, considera que no hi ha cap possibilitat que l’independentisme fora d’Esquerra entri al Parlament de Catalunya. Pels carrers, en canvi, vulguis que no, trobes dos sentiments ben estesos: una crítica radicalíssima (com mai) a l’actitud i a la gestió dels polítics i els partits de l’stablishment i, acte seguit, dubtes molts seriosos sobre l’orientació personal del vot.

Una part important de la gent amb qui parlo, a més, ja ha decidit (tot i la manca de concreció que mina la seva posició) que canalitzarà aquest descontentament cap a noves figures i formacions de l’àmbit independentista. En definitiva, parlant amb els uns i els altres et preguntes com és possible que l’axioma demoscòpic contradigui d’una manera tan oberta l’esperit del carrer. També pot ser que només em relacioni amb gent estranya, com jo mateix. Si no és així, creieu-me, no entenc res. D’aquí algunes setmanes, la solució.

Comentaris

  1. Justament per aquest motiu que comentes fa tanta ràbia que encara no s'hagin posat d'acord. Que no se n'adonen que estan davant d'una oportunitat única?!

    ResponElimina
  2. Tens raó, jo també tinc la mateixa percepció, parlant amb la gent : indignació amb els polítics i ganes de fer camí cap a la independencia. El cuquet a l'estòmac i la passió (aquesta vegada si!, ara va de bó)
    Uns amics bascos, m'explicaven l'expectació amb la que es viu tot aquest procés de canvi a Catalunya, en l'entorn abertzale, tant castigat i cansat de la lliuta armada i de fer kilómetres per veure els presos. Ells que no tenen vies de sortida fins a les properes eleccions (els queden 3 anys) i que compten els dies.
    La sospita que hi ha negociacions amb ETA en marxa, alguna cosa s'hi cou; i que la treba segueix.
    Els estudis per fer vies d'accès a França per l'Aragó, i les veus que hi ha dins el PSOE que ja albiren que marxarem: bascos i catalans i que, s'ho veuen venir que això no te volta de full...
    Tot plegat, converses de vacances, lectures entrelínies i sospites fruit de l'anàlisi obsessiu de les informacions, filtrades pel dessitg i la il.lusió.
    Tant de bó que siguem molts a votar per l'estat pròpi! mentrestant anar difonen el missatge, anar treballant en l'entorn proper i esperar que els polítics mirin de posar-se a l'alçada, que ja sabem que l'estat pròpi no serà perfecte, només volem que sigui nostre.

    ResponElimina
  3. Torno a comentar, en la línia d'abans, i es que ara, llegint na Patrícia Gabancho (el retorn dels catalans. Meteora) diu de l'èpica catalana " en veu baixeta, petiteta, simple, domèstica, com són sovint les èpiques catalanes, més privades que no pas públiques, increïblement col.lectives"...i es que veient, en el meu poble (Calafell), penjades dels balcons, les quatre estanqueres que queden del mundial, desafiants, inquietants i ofensives, no puc evitar preguntar-me quants? quants catalans pensem com jo en el meu poble? Són aquestes estelades, les que no hi són, increïblement col.lectives com diu na Patrícia? Per que no n'hi ha ni una!
    Espero amb ansietat l'11 de setembre perque crec que serà aquell dia quan aprofitarem per fer una ofensiva al nostre estil, justificada per l'ocasió, asenyada i adient, correcta i crec que, efectivament, col.lectiva.
    Potser perque sóm un poble atemorit, acostumat a la clandestinitat i a fer farina plana, a viure la catalanitat a casa però a fer pinya quan ja en tenim prou! i tots savem, col.lectivament, quan és el moment de dir prou, i ho diem alhora, és com un clam...
    Vull un estat pròpi per no haver-me de plantejar tot això, per que ser catalana no cursi amb una reivindicació permanent i esgotadora i per no haver de posar mai més, a contracor, en cap paperet "nacionalidad española"...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)