Ves al contingut principal

Ficció o realitat, el temps dirà



Un dels avantatges que t’ofereixen les vacances és la possibilitat de sortir dels cercles habituals de relació per parlar amb gent amb la qual coincideixes només de tard en tard o bé mantens un lligam, intens o no, però en tot cas molt concentrat en els temps de les vacances. En les converses d’aquest estiu, extraordinari per la situació preelectoral del país, m’ha sobtat una vegada més la distància entre la versió oficial del país i l’opinió particular de molts, m’atreviria a dir, de la majoria de la gent amb qui parlo.

Hi penso mentre un expert que parla als Matins de TV3, coincidint amb la versió generalitzada de les enquestes dels mitjans de comunicació privats i dels organismes públics, considera que no hi ha cap possibilitat que l’independentisme fora d’Esquerra entri al Parlament de Catalunya. Pels carrers, en canvi, vulguis que no, trobes dos sentiments ben estesos: una crítica radicalíssima (com mai) a l’actitud i a la gestió dels polítics i els partits de l’stablishment i, acte seguit, dubtes molts seriosos sobre l’orientació personal del vot.

Una part important de la gent amb qui parlo, a més, ja ha decidit (tot i la manca de concreció que mina la seva posició) que canalitzarà aquest descontentament cap a noves figures i formacions de l’àmbit independentista. En definitiva, parlant amb els uns i els altres et preguntes com és possible que l’axioma demoscòpic contradigui d’una manera tan oberta l’esperit del carrer. També pot ser que només em relacioni amb gent estranya, com jo mateix. Si no és així, creieu-me, no entenc res. D’aquí algunes setmanes, la solució.

Comentaris

  1. Justament per aquest motiu que comentes fa tanta ràbia que encara no s'hagin posat d'acord. Que no se n'adonen que estan davant d'una oportunitat única?!

    ResponElimina
  2. Tens raó, jo també tinc la mateixa percepció, parlant amb la gent : indignació amb els polítics i ganes de fer camí cap a la independencia. El cuquet a l'estòmac i la passió (aquesta vegada si!, ara va de bó)
    Uns amics bascos, m'explicaven l'expectació amb la que es viu tot aquest procés de canvi a Catalunya, en l'entorn abertzale, tant castigat i cansat de la lliuta armada i de fer kilómetres per veure els presos. Ells que no tenen vies de sortida fins a les properes eleccions (els queden 3 anys) i que compten els dies.
    La sospita que hi ha negociacions amb ETA en marxa, alguna cosa s'hi cou; i que la treba segueix.
    Els estudis per fer vies d'accès a França per l'Aragó, i les veus que hi ha dins el PSOE que ja albiren que marxarem: bascos i catalans i que, s'ho veuen venir que això no te volta de full...
    Tot plegat, converses de vacances, lectures entrelínies i sospites fruit de l'anàlisi obsessiu de les informacions, filtrades pel dessitg i la il.lusió.
    Tant de bó que siguem molts a votar per l'estat pròpi! mentrestant anar difonen el missatge, anar treballant en l'entorn proper i esperar que els polítics mirin de posar-se a l'alçada, que ja sabem que l'estat pròpi no serà perfecte, només volem que sigui nostre.

    ResponElimina
  3. Torno a comentar, en la línia d'abans, i es que ara, llegint na Patrícia Gabancho (el retorn dels catalans. Meteora) diu de l'èpica catalana " en veu baixeta, petiteta, simple, domèstica, com són sovint les èpiques catalanes, més privades que no pas públiques, increïblement col.lectives"...i es que veient, en el meu poble (Calafell), penjades dels balcons, les quatre estanqueres que queden del mundial, desafiants, inquietants i ofensives, no puc evitar preguntar-me quants? quants catalans pensem com jo en el meu poble? Són aquestes estelades, les que no hi són, increïblement col.lectives com diu na Patrícia? Per que no n'hi ha ni una!
    Espero amb ansietat l'11 de setembre perque crec que serà aquell dia quan aprofitarem per fer una ofensiva al nostre estil, justificada per l'ocasió, asenyada i adient, correcta i crec que, efectivament, col.lectiva.
    Potser perque sóm un poble atemorit, acostumat a la clandestinitat i a fer farina plana, a viure la catalanitat a casa però a fer pinya quan ja en tenim prou! i tots savem, col.lectivament, quan és el moment de dir prou, i ho diem alhora, és com un clam...
    Vull un estat pròpi per no haver-me de plantejar tot això, per que ser catalana no cursi amb una reivindicació permanent i esgotadora i per no haver de posar mai més, a contracor, en cap paperet "nacionalidad española"...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…