Ves al contingut principal

Funcionaris colonials

Sempre m’ha cridat l’atenció el capteniment, l’actitud, l'educació d’alguns dels protagonistes de la immigració a Catalunya. Em refereixo no pas als darrers estrangers (fa dies, passejant per Falset, sentia una dona d’origen magrebí, amb mocador al cap i un català prou correcte, que feia rumiar per comparació amb tants d'altres que tenen DNI) sinó a alguns dels espanyols de la generació dels meus pares i fins als nostres dies. A qualsevol altre lloc del món haurien fet un esforç d’integració i, en cas que ells mateixos no s’hi haguessin vist capaços, l’haurien volgut plena per als seus fills. Més enllà dels elements d’identificació personal, haurien generat espontàniament un sentiment de gratitud envers la comunitat que els va acollir i els ha donat possibilitats de creixement personal i econòmic.

A Catalunya, en canvi, per comptes d’assumir tota la violència i el patiment que ha provocat aquí la implantació del projecte històric espanyol, una part massa important d'aquests vells immigrants (hem convingut de bon rotllo denominar-los nous catalans, encara que molts no s’hi senten) han actuat i encara actuen com a veritables funcionaris colonials. Partint d’un menyspreu capil·lar pel país que els ha ben rebut, es neguen no només a parlar la nostra llengua, sinó fins i tot a assumir les reivindicacions més bàsiques relatives al desenvolupament polític de Catalunya. Ningú no els demana que renunciïn als seus orígens, sinó que, amb un mínim sentit de gratitud pel nivell de benestar rebut, mostrin una mínima empatia per la causa de la llibertat del país on viuen. A mi, com a fill de dos d’aquests immigrants (puc dir-ho, doncs, sense que em titllin de res) em provoquen autèntica vergonya.

Comentaris

  1. Suposo que és el solatge profund dels missatges desvergonyits proclamats a la seva terra des de no sé quan contra nosaltres, per odiar-nos. Per què? Segueixo suposant que ve d'una inèrcia d'enveges des dels S. XV? Actualment, encara s'està practicant i amb ganes, tots ho sabem. Què en pots esperar d'una gent, sovint molt ignorant: que refacin el que han sentit a casa seva? Crec que els demanes massa. Ells no són culpables de res; ho són els missatgers, que ho fan amb tota la maldat del món!

    En aquest sentit, vaig viure personalment, una experiència directa en la meva persona quan jo estava ingressat a un hospital militar.
    Un petit grup d'autèntics dropos van començar a criticar tontament coses de Catalunya, de manera que jo ho sentís. Vaig preferir ignorar-los fent-me l'adormit. Era plausible ja que jo estava realment bastant KO.
    Amb aquestes, va entrar un auxiliar de l'hospital a fer la neteja del terra, llits, etc. Molt petit, escanyolit, morè com un marroquí. Primerament, els perturbadors es van callar. Tot seguit, van perdre la por en reconeixer-lo i el van voler integrar al grup.
    Aquest bon home va saltar molt indignat i, amb veu molt alta, els va increpar d'imbècils. Els va dir que ell havia hagut de sortir del seu poble per gana i per portar diners a casa. La història consabuda, la de sempre. Se'n va anar directament a Madrid, on va creure que allò seria la meca del treball. Ningú no el va escoltar mai per res i es va quedar molt deprimit per la decepció, sobretot per la falta de respecte que li tenien. Literalment, el xutaven, l'empentaven... Tirat per terra, va decidir anar a la terra maleïda, Catalunya. Hi va anar caminant! No podia comprar cap bitllet de res, ni ningú li donava cap caritat.

    (Hi havia els trens coneguts "Sevillano" i el corresponent de Galícia -no recordo el nom- que permetien el viatge a Catalunya gratuïtament promocionats pel Franco -ho sabeu!-, però de Madrid a Barcelona, no. L'explicació és òbvia. Quan jo tenia 16 anys, vaig anar a veure l'arribada d'un "Sevillano" a l'Estació de França. Explicar aquesta experiència ocuparia un llibre i, per tant, me la salto)

    Tornant a agafar el fil del bon home escombriaire, en deia meravelles del bon acolliment que se li va dispensar a Barcelona. El van netejar, el van vestir, i li van donar feina persones particulars, persones caritatives. Com que els dropos protagonistes de l'altercat se n'enfotien del que deia, els va voler agredir plorant a llàgrima viva. Llavores, sí. Se'n van adonar que el que els havien alliçonat no corresponia amb la realitat. Se'n van anar silenciosament i em van deixar sol amb aquest salvador. Per cert, que aquest home em va dir que aquells tipos havíen vingut en grup d'una altra ala de l'hospital espressament contra meu al saber que hi havia un català ingressat... Li vaig apretar la mà i així ens vàrem estar amb silenci una bona estona.

    ResponElimina
  2. Hi ha de tot. Alguns sí que han fet un esforç i mostren un compromís amb el país molt important. En canvi, alguns de cognoms ben catalans es passen al castellà "porque suena mejor". Només cal veure on té el major graner de vots el PP, per exemple.
    D'altres, però, consideren que, com que l'únic que han fet és desplaçar-se d'un punt de l'estat a una altre, i com a "A España se habla español" no han de perquè parlar català. D'aquí que, des d'un punt de vista lingüístic (entre d'altres) seria tan important la creació d'un Estat propi. Perquè això ja no ho podrien dir.

    ResponElimina
  3. caram jo quant parlo amb els meus amics referim aquest mot 2patricis " per denominat gent de la classe alta de la city , en plan romans...

    bye !

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…