Funcionaris colonials

Sempre m’ha cridat l’atenció el capteniment, l’actitud, l'educació d’alguns dels protagonistes de la immigració a Catalunya. Em refereixo no pas als darrers estrangers (fa dies, passejant per Falset, sentia una dona d’origen magrebí, amb mocador al cap i un català prou correcte, que feia rumiar per comparació amb tants d'altres que tenen DNI) sinó a alguns dels espanyols de la generació dels meus pares i fins als nostres dies. A qualsevol altre lloc del món haurien fet un esforç d’integració i, en cas que ells mateixos no s’hi haguessin vist capaços, l’haurien volgut plena per als seus fills. Més enllà dels elements d’identificació personal, haurien generat espontàniament un sentiment de gratitud envers la comunitat que els va acollir i els ha donat possibilitats de creixement personal i econòmic.

A Catalunya, en canvi, per comptes d’assumir tota la violència i el patiment que ha provocat aquí la implantació del projecte històric espanyol, una part massa important d'aquests vells immigrants (hem convingut de bon rotllo denominar-los nous catalans, encara que molts no s’hi senten) han actuat i encara actuen com a veritables funcionaris colonials. Partint d’un menyspreu capil·lar pel país que els ha ben rebut, es neguen no només a parlar la nostra llengua, sinó fins i tot a assumir les reivindicacions més bàsiques relatives al desenvolupament polític de Catalunya. Ningú no els demana que renunciïn als seus orígens, sinó que, amb un mínim sentit de gratitud pel nivell de benestar rebut, mostrin una mínima empatia per la causa de la llibertat del país on viuen. A mi, com a fill de dos d’aquests immigrants (puc dir-ho, doncs, sense que em titllin de res) em provoquen autèntica vergonya.

Comentaris

  1. Suposo que és el solatge profund dels missatges desvergonyits proclamats a la seva terra des de no sé quan contra nosaltres, per odiar-nos. Per què? Segueixo suposant que ve d'una inèrcia d'enveges des dels S. XV? Actualment, encara s'està practicant i amb ganes, tots ho sabem. Què en pots esperar d'una gent, sovint molt ignorant: que refacin el que han sentit a casa seva? Crec que els demanes massa. Ells no són culpables de res; ho són els missatgers, que ho fan amb tota la maldat del món!

    En aquest sentit, vaig viure personalment, una experiència directa en la meva persona quan jo estava ingressat a un hospital militar.
    Un petit grup d'autèntics dropos van començar a criticar tontament coses de Catalunya, de manera que jo ho sentís. Vaig preferir ignorar-los fent-me l'adormit. Era plausible ja que jo estava realment bastant KO.
    Amb aquestes, va entrar un auxiliar de l'hospital a fer la neteja del terra, llits, etc. Molt petit, escanyolit, morè com un marroquí. Primerament, els perturbadors es van callar. Tot seguit, van perdre la por en reconeixer-lo i el van voler integrar al grup.
    Aquest bon home va saltar molt indignat i, amb veu molt alta, els va increpar d'imbècils. Els va dir que ell havia hagut de sortir del seu poble per gana i per portar diners a casa. La història consabuda, la de sempre. Se'n va anar directament a Madrid, on va creure que allò seria la meca del treball. Ningú no el va escoltar mai per res i es va quedar molt deprimit per la decepció, sobretot per la falta de respecte que li tenien. Literalment, el xutaven, l'empentaven... Tirat per terra, va decidir anar a la terra maleïda, Catalunya. Hi va anar caminant! No podia comprar cap bitllet de res, ni ningú li donava cap caritat.

    (Hi havia els trens coneguts "Sevillano" i el corresponent de Galícia -no recordo el nom- que permetien el viatge a Catalunya gratuïtament promocionats pel Franco -ho sabeu!-, però de Madrid a Barcelona, no. L'explicació és òbvia. Quan jo tenia 16 anys, vaig anar a veure l'arribada d'un "Sevillano" a l'Estació de França. Explicar aquesta experiència ocuparia un llibre i, per tant, me la salto)

    Tornant a agafar el fil del bon home escombriaire, en deia meravelles del bon acolliment que se li va dispensar a Barcelona. El van netejar, el van vestir, i li van donar feina persones particulars, persones caritatives. Com que els dropos protagonistes de l'altercat se n'enfotien del que deia, els va voler agredir plorant a llàgrima viva. Llavores, sí. Se'n van adonar que el que els havien alliçonat no corresponia amb la realitat. Se'n van anar silenciosament i em van deixar sol amb aquest salvador. Per cert, que aquest home em va dir que aquells tipos havíen vingut en grup d'una altra ala de l'hospital espressament contra meu al saber que hi havia un català ingressat... Li vaig apretar la mà i així ens vàrem estar amb silenci una bona estona.

    ResponElimina
  2. Hi ha de tot. Alguns sí que han fet un esforç i mostren un compromís amb el país molt important. En canvi, alguns de cognoms ben catalans es passen al castellà "porque suena mejor". Només cal veure on té el major graner de vots el PP, per exemple.
    D'altres, però, consideren que, com que l'únic que han fet és desplaçar-se d'un punt de l'estat a una altre, i com a "A España se habla español" no han de perquè parlar català. D'aquí que, des d'un punt de vista lingüístic (entre d'altres) seria tan important la creació d'un Estat propi. Perquè això ja no ho podrien dir.

    ResponElimina
  3. caram jo quant parlo amb els meus amics referim aquest mot 2patricis " per denominat gent de la classe alta de la city , en plan romans...

    bye !

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas