Ves al contingut principal

La llengua en la qual tots ens entenem



M’havia fet el propòsit de mossegar-me la llengua durant els cent primers dies de la presidència de Sandro Rossell. El problema és que estic a punt de morir enverinat per un excés de contenció. A hores d’ara, sense arribar als dos mesos, acumula un seguit de despropòsits tan considerable que en Giralt i la brigada de narcòtics ja podrien muntar-li una moció de censura si volguessin. Evidentment, no ho faran. Només faltaria. S’alimenten tots plegats de la mateixa menjadora. L’argument pel qual el president de Barça ha bandejat la llengua catalana en la seva intervenció a la trobada de penyes d’enguany, però, excel·leix, pel que fa al nivell d'imbecil·litat, entre les seves primeres accions com a president (competint amb la paiasada de la promoció del pernil extremeny). 

Rossell diu que l’espanyol és la llengua en la qual tots ens entenem. Brutal. Jo pensava, estava convençut fins ara, que es tractava de construir un club amb pretensions d’abast mundial. Què estén la seva influència per Àsia i practica la solidaritat a l’Àfrica. Però no, l’actual president pensa bàsicament en un club espanyol. En prendre aquesta opció ignora tots els aficionats del club que no practiquen la llengua de l’imperi. Però, sobretot, en triar una llengua aliena per bandejar la del nostre país, deixa de banda les senyes d’identitat més pròpies del club. Per a que els espanyols siguin del Barça no cal que el club deixi de ser català. El Barça més català de la història ha estat el més admirat a l’estranger. El club s’ha fet gran a través dels valors de catalanitat que ha representat històricament. Bandejar-los ara és fer-se petit. Entendre això, però, és segurament massa difícil per a la capacitat de l’actual president.

Comentaris

  1. En Rossell és el català ideal. Obedient, submís, que vol quedar bé amb els espanyols, que odia la seva condició nacional i amb complex d'inferioritat. Aquest noi fara carrera.

    ResponElimina
  2. No m'estranya que en Guardiola no hagi volgut signar un contracte mes enllà d'un any. S'ha de suposar que aquest botiflerisme Rosellista afectarà directament el govern de la institució i Guardiola es massa llest per lligar-se a un projecte que es comandat des de La Caixa, La Vanguardia i la Federació espanyola de futbol institucions aquestes que pensen que el Barça no ha de ser ni massa català ni massa bo per no molestar als espanyols.

    ResponElimina
  3. Mhe fet el mateix propòsit i tinc la mateixa sensació.
    Per cert, campanya en marxa:

    http://www.racoblaugrana.com/2010/08/26/campanya-de-protesta-per-la-marginacio-del-catala-a-can-barca-desde-racocatala-cat/

    Plantem-los cara.

    ResponElimina
  4. Patètic, sembla mentida que encara es faci servir aquest "argument"

    ResponElimina
  5. N'ENTENC LES PENYES,PER QUINT SET-SOUS VAN AGUANTAR I ACEPTAR AQUESTA HUMIL-LIACIO?,TAN COSTABA FOTRE EL CAMP?.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  6. Aquest home pretén destruir, amb el ferm suport dels mitjans dels grups Zeta i Godó, el llegat catalanista del Joan Laporta. Fixa't que CAP mitjà ha parlat d'això. L'únic mitjà que n'ha parlat, un nascut fa ben poc. www.racoblaugrana.com. Te'l recomano, és l'únic que s'atreveix a posar en dubte fins a quin punt pretenen destrossar el Club tota aquesta colla.

    ResponElimina
  7. Benvolgut Albert, ja he afegit Racó Blaugrana a la meva llista de webs de bons patricis. Moltes gràcies pel suggeriment.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.