Ves al contingut principal

No seria cap drama



Escolto amb una barreja d'astorament i preocupació a una banda i a l’altra, als dirigents de Reagrupament i als de Solidaritat Catalana, que no seria cap drama anar per separat a les eleccions de la tardor. En aquest punt i només en aquest punt, segons sembla, els dipositaris dels nostres anhels sí que estan arribant a un sòlid acord. En realitat, espero que es tracti d’un simple episodi d’enfolliment estratègic negociador transitori. Perquè, agradi o no a les parts, mantenir el desacord seria, serà, un autèntic drama. I no em refereixo només al trastorn bipolar que suposaria per a aquells (crec que molts) que hem donat i donem suport a les dues propostes. No, no. Em refereixo a les expectatives electorals de les dues candidatures per separat.

Seria un autèntic drama decebre les esperances de centenars de milers de catalans prioritzant qüestions de mètode o personals, de mesquinesa incomprensible, a l’interès, a la necessitat absoluta del país de disposar d’un Estat propi. Seria un drama pels seus resultats, encara que les responsabilitats d’uns i altres en el desacord no siguin exactament les mateixes, ni fins i tot comparables. Seria un drama perquè deixaríem novament el país a mans de l’stablishment autonomista que fa trenta anys que remena les cireres i fa negoci amb la nostra dependència. Seria un drama perquè els polítics no poden ser un obstacle, sinó una via per ajudar a trobar solucions. Seria un veritable i autèntic, un absolutament llastimós drama. Un drama per posar-se a plorar. Em poso pesadet, ho sé. Fa molts dies que em repeteixo. Permeteu-me només un missatge breu i contundent: poseu-vos d’acord o foteu el camp.

Comentaris

  1. Tens raó.
    Si no poden posar-se d'acord el mínim que podem demanar és que, si no hi ha unitat almenys hi hagi unicitat.
    Que es presenti una sola llista i l'altra tingui el valor de retirar-se.

    Molt bó això de:"trastorn bipolar que suposaria per a aquells (crec que molts) que hem donat i donem suport a les dues propostes"

    ResponElimina
  2. Benvolgut amic, no ho veiem igual... Primer de tot, perquè en relació a aquest tema no es pot parlar en cap cas de "drama", em sembla injust per a les generacions que ens han precedit i han hagut de lluitar i mantenir l'esperit nacional en situacions autènticament dramàtiques, que per sort no són les nostres.

    Però, segon, i en relació al teu apunt, tampoc cap "drama". Hi podria haver "drama" si no hi hagués cap proposta política per a aquest espai, o que la que hi hagués fós indigna i irrellevant (p.ex. Reagrupament). Però això no és el cas, hi ha SCI que té una proposta d'alta rellevància política, mediàtica i social. No cal patir, per tant, per això de la "unitat", en tot cas només han de patir els quatre reagrupats que queden, que quedaran en la crua evidència de la seva irrellevància, instrascendència. Que RCat hi sigui electoralment no aporta res, més aviat resta. Tranquils, doncs.
    (espero que no s'hagi repetit el comentari, no estava segur que el primer que he fet s'hagi publicat correctament...)

    ResponElimina
  3. Molta gent, en cas de no haver unitat, no votarà ni a uns ni als altres. Pensarà: "Total, perquè no surti cap dels dos, voto a Esquerra o CiU". Ho he sentit a més d'un. I no només això. Molta gent apuntada a SCI o Reagrupament deixaran d'estar-ho per la falta de perspectives i la vergonya aliena de veure el ridícul que fan uns que prediquen la unitat i que després són incapaços de posar-se d'acord.
    Per cert, encara no se sap quanta gent paga la quota a SCI ni quanta estaria disposada a treballar en una campanya electoral.

    ResponElimina
  4. Benvolgut Dies, com bé saps com a víctima d'operacions injustes, anar deixant pel camí cadàvers propis no és la millor manera d'avançar al combat contra l'enemic!

    ResponElimina
  5. Estic molt d'acord amb l'Albert: hi haurà qui es quedarà a casa. Aquestes lluites caïnites sempre resten.

    ResponElimina
  6. Al final sempre paguem els electors. Si cap opció no té credibilitat es farà el de sempre, votar amb la pinça o quedar-se a casa. Com a reagrupat no tinc cap problema a votar qualsevol opció potent que es presenti a les elecceions. Si al final tot esclata i esdevé un caos tornaré a la "botigueta" de sempre fins que algú no ordeni el caos.

    ResponElimina
  7. La unitat en si no és cap fita. La unitat és un mitja per assolir l'objectiu. Cal per tant definir quin és. Si l'objectiu és la independència cal assolir la unitat quan les possibilitats de proclamar-la siguin reals. Avui es parla molt d'unitat pero tant sols és per obtenir una cadira al parlament. A hores d'ara no sabem ni quin valor té cada organització.
    P

    ResponElimina
  8. Si no hi ha unitat, voto ERC, no vull llençar el me vot.

    ResponElimina
  9. Doncs personalment, crec que si RCAT i SCI no van plegats a les eleccions, si que hi haurà un drama i dels grossos. És probable que si no es posen d'acord, em vegi "obligat" a votar CIU. A ERC no els puc votar per la incapacitat que els seus dirigents han demostrat al llarg d'aquests darrers anys. Com no vull quedar-me a casa, per això dic que em veuria obligat a votar CIU. Com deia, si SCI i RCAT no es posen d'acord, molts patirem un drama al trobar-nos políticament desemparats i particularment desesperat.
    Per cert, jo també he estiuejat a les Terres de l'Ebre, en concret a L'Ampolla. Va ser pràcticament immillorable. Has anat mai al far El Fangar?
    Salutacions cordials.

    Xavier

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.