Ves al contingut principal

Pujar el Mont Caro



Fa més de deu anys que sovintejo aquestes terres però encara no he pujat al Mont Caro, el cim més alt de la Serra dels Ports, amb els seus 1.447 metres. Triem per a la ventura un dia de vent. D’aquells que la gent del país diu que bufa el vent de dalt. Tot sortint de Tortosa en direcció Roquetes la carretera comença el seu frenètic ascens. A Catalunya, no crec que cap altra cobreixi un desnivell de mil dos-cents metres en només 17,8 kilòmetres. La carretera no impacta pel seu estat fins a les darreres rampes. Segons sembla, les neus d’aquest any han dinamitat la seva superfície. Els sots són enormes i escassament passa un sol cotxe.

A dalt de tot, la vista és senzillament espectacular: per una banda, el sistema de petites serres que limita amb l’Aragó; per l’altra, la gran plana del Baix Ebre i el Montsià. El riu fent les darreres giragonses i endinsant-se en el verd del delta pla dels arrossars. Més amunt, darrera els grans molins, es distingeix perfectament el port de l’Ampolla i fins el cap Salou. Ha valgut la pena, tot i un cert cangueli. Quan tornem, però, ens parlen de les grans basses que als seus peus construeix la Confederación Hidrográfica del Ebro per bombejar aigua del riu en el transvasament que, amb dissimul, van fent realitat en direcció a terres castellonenques. Un nou motiu d’indignació per a aquesta soferta gent de l’Ebre.

Comentaris

  1. Aquest recorregut el vaig fer des d'una estació de RENFE propera fins el Mont Caro, a peu i en ple estiu... Va coincidir en una Lluna plena d'aquelles en que se la veu més gran del normal perquè apareix molt a l'horitzó. L'epectacle era formidable veient aquella Lluna apareixent de sota del mar... i, es clar, aquell dia no duia màquina per fer-hi fotos...
    Del Mont Caro encara sense ni alfaltar dels anys 70, vàrem baixar a les Gúbies del Matarranya. Espectacle més que fabulós i perillós si no es va amb molta prudència. En sortint de les Gúbies, ens vàrem anar a Vall-de-roures, poble llavores extremadament primitiu. Tant era així que, com que pluvia molt i ens calia esperar l'autobús que ens portés a l'estació de RENFE, ens vàrem refugiar en una església on hi feien missa. Era plena Setmana Santa. Vàrem descubrir que les dones estaven assegudes a una banda i, de l'altre, els homes. A primera fila, totes les autoritats locals, amb Guàrdia Civil inclòs amb no sé quantes faixes i medalles, el tricorni a l'aixella i la pistola posada. Arriba el moment de la comunió i tothom passa per l'adreçador de la mirada del sacerdot. Tothom forma una fila extensíssima on no hi falta ningú. Amb aquestes que em fixo que el capellà s'ha descuidat de donar la comunió a una noia molt ben arreglada i molt maca, de molt bon aspecte. El capellà torna a fer una altra escombrada, ara en sentit invers per evitar de caminar massa, i torna a "descuidar-se" aquella noia tant bonica. Ara, ja m'hi fixo de valent. Ella impassible hi segueix agenollada. Així es va anar repetint fins que va quedar sola!! Llavores, el capellà va dubtar fent una passa en fals. Com que era molt evident l'enfrontament d'aquella noia amb el capellà de torn, aquest al final va corregir la passa i li va concedir la comunió. Hi havia un silènci d'espectativa tant evident que se'l podia palpar. En sortir de l'església, on no en vàrem tenir més remei que tornar-los a mullar de valent, en lloc de fer els comentaris entre veïns i parents tradicionals abans d'anar a comprar el tortellet, tot el contrari va seguir el mateix silènci sepulcral.
    Ara, aquesta dona deu tenir uns 65 o 70 anys. Seria bò localitzar-la i que ens expliqués la seva pròpia guerra viscuda a Vall-de-roures.

    ResponElimina
  2. Doncs jo ahir, també em vaig evadir del meu entorn habitual per un força diferent, l'Urbà en majúscules. Vaig estar per la capital del meu país, BCN, que no visitava des del memorable dia de la major manifestació sobiranista que hagi vist mai Europa.

    Va ésser un dia per pasejar per ciutat Vella i anar de compres també, com bé diuen les dites: roda el món i torna al Born i BCN és bona si la bossa sona.

    En una de les coses que em vaig entretenir era en mirar si als balcons hi queda algo de la protesta envers les agressions a la nostra identitat en forma de Senyera o Estelada i per contra de l'eufòria de la roja i mort del toreig a casa nostra.

    Poca cosa, molt poca, però per sort dominen les senyes catalanes.

    No obstant, vui fer-vos extensible a mode de denúncia, i aquí la raó del meu missatge missal, la mala llet que ha tingut un energúmen en possar la seva estampa en el pitjor lloc que se m'acudeix:
    Obviament parlo d'una estanquera (nom despectiu en que molts coneixien i coneixem a una bandera espanyola). Aquesta es troba penjada en un balcó que fa xamfrà a uns 50 m de distància del Fossar de les Moreres, visible des de pràcticament tot el fossar.

    Em vaig quedar força indignat, i més de veure com en cap, cap, altre balcó hi havia ni una sola Senyera.

    Jo, com que no visc a BCN, desconec quin tipus de genst viu per ciutat vella i en quina proporció hi viu gent jove i catalana. Per tant aquí queda le meva denúncia.

    Peò que a escasos metres i a la vista, d'allí on repossen cents de catalans que van morir en el setge de BCN al 1714, perpretat per tropes borbòniques i castellanes, avui la única bandera que hi onegi sigui la de l'estat responsable de la seva mort em sembla patètic i frustant.

    Si visqués a BCN empendria alguna acció, però jo em preucupo d'actuar a casa meva, al meu poble i per extenció a la meva petita ciutat laboral, Lleida.

    Senyors de BCN: Cap agressió sense resposta.

    ResponElimina
  3. Terres fantàstiques i desconegudes les de les comarques del Sud del Principat. La família política és de Tivissa i aquells racons amaguen paisatges, vins i persones memorables.

    A l'anònim li recomano que visiti l'àrea metropolitana de Bcn però que es prepari a veure la quantitat d'estanqueres que encara hi pengen de moltíssims balcons. Com a nota curiosa, al carrer d'en Robador al Raval, a un balcó hi vaig veure una estelada i una estanquera juntes...

    ResponElimina
  4. Hola Porc Fer (que es com coenixem a muntanya l'animal que duus per lema)

    Quan vaig anar a la manifestacio del 10J ja ho vaig veure. Lamentable, però que el cinturó roig sigui la societat més espanyola de Catalunya ja és sapigut. Ho veig tant normal, com anti-natural.

    Però compte, que si s'estreny el cinturó, als catalans de BCN us ofegaran fins que ja no respireu i si cau la capital, radera va el país i com a exemple València.

    Que el Baix Llobregat estigui replert d'estanqueres, que no em sorprengui tot i que em repugni, no treu la gran indignació que em genera l'insult que representa per a tots els Catalans i Valencians del 1714 enterrats al Fossar de les Moreres que davant hi onegi una estanquera. És tristíssim.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…