Ves al contingut principal

Si el PSC hagués existit

Fer hipòtesis sobre allò que hauria pogut ser, el que en diuen ucronies, sempre és arriscat. Però no resulta difícil imaginar, amb fonament, l'impacte que hauria suposat a la política catalana (i espanyola) l'existència real, amb vida autònoma, del Partit dels Socialistes de Catalunya. Sóc dels que crec en els corrents de fons. Per tant, no dubto que aquest fortíssim substrat social que porta el nostre poble cap a la plena llibertat s'hauria desfermat igualment. Perquè l'exercici ple de la democràcia i el procés de globalització portarà indefectiblement Catalunya (trigarà més o menys) a constituir-se en Estat.

Penso, però, que si el PSC hagués existit el procés hauria estat, potser, força diferent. Un grup socialista català al Congrés espanyol hauria pogut influir moltíssim en les polítiques emandes des de Madrid. No parlo només de la LOHAPA o de les conjuntures de corrupció més adverses per als socialistes espanyols. Ara, per exemple, en resposta a la vomitada del Tribunal Constitucional, hauria pogut constituir-se un bloc català capaç de condicionar absolutament, per exemple, l'aprovació dels futurs pressupostos. Tindriem el PSOE absolutament agafat d'allò que no sona.

Que els espanyols reaccionarien refundant el seu partit a Catalunya? És possible. Però els costaria força i es deixarien bous i esquelles (i segurament els 17 escons de diferència entre el PP i el PSOE a Catalunya es reduirien a la meitat, cosa que els faria perdre el poder a Madrid). Si el PSC hagués existit, a més, un Govern d'esquerres a Catalunya hauria tingut moltes més possibilitats de reeixir: les línies divisòries dels tres partits que el conformen haurien estat molt més fines i els punts de fricció molt menors. Alhora, ens estalviaríem personatges tan lamentables (per no emprar termes històrics ofensius) com ara els ínclits Daniel Fernández o Francesc Vallès. D'aquí dos mesos, però, tastaran la medicina de la derrota. Potser així començaran un període de reflexió que els permeti néixer com a opció política. També això ens acostaria a la plena llibertat. En Castells sembla que comença a entendre-ho....

Comentaris

  1. Si el PSC hagués existit, si en Verde Aldea no hagués mort tant prematurament, si al PSC no els hagués atret tant el poder sinó el servei (il·lús de mi!), podria ser que el procés de normalització de Catalunya hagués anat molt millor. Enlloc d'un "peix al cove", potser s'hauria pogut treballar amb més convicció i no tanta especulació tacticiste. Sempre amb l'esperit d'aquell tan anyorat Verde i Aldea, quan va morir, el meu pare va dir que amb ell s'havia perdut la opció socialista catalana.
    També, quan ens va deixar en Trias Fargas, el control per l'honestedat a CDC es va perdre
    I entremig el PSOE guanyà...amb un nefast González al capdevant.
    Una vegada més, tots plegats hem estat uns miserables especuladors, allunyats del servei pel país. I ara estem on estem.

    Ara hi ha sang nova, i el jovent s'està despertant més obert i generós pel país que mai! Aquesta és la millor aportació que ens cal per fer el cim: Generositat i solidaritat!!

    ResponElimina
  2. No ens enganyem, el PSC és Felipe Gonzàlez. Quan un votant socialista vota PSC ho fa pensant en el PSOE i en el seu líder a l'ombra. Que hi hagi un minso sector "catalanista" és anecdòtic, aquest sector es va diluint pel camí i els que hi queden van perdent potència amb el pas del temps.

    ResponElimina
  3. QUI VA MORIR PREMATURAMENT,FOU JOSEP PALLACH.
    EL PSOE,MAI PERO MAI,HA SIGUT UN PARTIT PROPER A CATALUNYA,COP D'ULL A L'HISTORIA,SON JACOBINS I PROU,ESPERAR UN ALTRE ACTITUD ES DE BANAUS.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  4. Doncs, sí, perdona aquest lapsus!!
    Era en Pallach a qui volia citar... No sé per què, la fitxa m'ha saltat al Verde Aldea.
    Gràcies per l'aclariment!

    ResponElimina
  5. El Castells, la Tura i el Maragall són els únics que ho entenen. Als altres, el seu espanyolisme desfermat els nubla la vista. Ja s'ho faran: primer, els catalanes. Tot seguit, perdran l'Ajuntament de Barcelona. Potser, quan els amiguets perdin l'endoll, començaran a moure's.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…