Si Esquerra hagués volgut

A priori no deixa de sorprendre la tendència confirmada per totes les enquestes. L’adhesió a la proposta independentista guanya definitivament durant el darrer any la majoria social al nostre país mentre l’expectativa de suport a l’únic partit amb representació parlamentària que la defensa, Esquerra, s’enfonsa fins als nivells electorals de 1992. L’explicació a un fet aparentment tan paranormal, però, a mi em sembla relativament clara. ERC, convençuda que la independència no arribaria aquesta generació (Xavier Vendrell dixit) va triar el 2003 el camí de la gestió autonomista del braç dels seus suposats aliats ideològics, els socialistes utòpics (utòpics no pas pel seu creixent abandonament dels ideals de l'esquerra clàssica, sinó per federalistes).

Feta aleshores una altra anàlisi i triat un altre escenari, ERC podia haver connectat amb el potentíssim corrent de fons que mou el país des del fracàs estatutari. De fet, va renunciar incomprensiblement a encapçalar, des del Parlament, l’oposició a l’autonomisme, oferint l’alternativa independentista d’una manera sòlida i creïble. Si així hagués estat, a hores d’ara, molt probablement, estaria disputant la segona posició electoral al PSC.

Ha estat la seva decisió. I amb ella, lamentablement, ha privat el país d’un referent polític clar en el camí cap a la independència. Fins i tot ha rebutjat despectivament una darrera oportunitat: la Solidaritat Catalana per la Independència. Afortunadament, el corrent de fons és tan i tan fort que continua i continuarà empenyent els polítics, fins i tot contra la seva voluntat. Ara sabem que la llibertat arribarà de la mà de la gent i no dels partits. Entretant, els unionistes es van posant nerviosos. I l'Iceta cada dia fa més mala cara.

Comentaris

  1. No obstant, el 95% dels votants d'ERC (i dels que ho seguiran sent, de ben segur que també) són tant independentistes com els aquí presents.

    Per tant, són i seguiran essent.

    Crec, però, que un cop passades les eleccions, si ERC fa una baixada tant bèstia en el moment de més enaltiment del sobiranisme a Catalunya, hauran de fer neteja a casa seva i si convé (que quan un perd el 50% de vots, pràcticament hi obliga) hauran de rodar caps.

    Si Companys aixeques lo cap, de ben segur que els hi fotria un bon parell de mastegots, escapçaria la cúpula i hi possaria gent més coherent i menys temperamental.

    Recordeu la dita: TOTS SOM POCS.
    Si amés estem malavinguts... nastis!

    Salut.

    ResponElimina
  2. Només calia que haguessin esperat 4 anys a l'oposició. Serien l'alternativa a la sociovergència, una alternativa, a més, amb tota credibilitat sobiranista. No han sabut esperar igual que ha va fer al seu moment el SNP escocès. Han llençat a les escombraries una bona colla d'anys i un capital humà que costarà que algú torni a recuperar.

    ResponElimina
  3. El següent article, considero que està ben rahonat i com que parla d'un tema que aquí s'ha reiterat i exposat, penso que cal fer-hi un cop d'ull.

    http://www.opinionsdigitals.cat/

    Quan la unitat no fa la força (Salvador Cardús)

    ResponElimina
  4. Tal i com van les coses això fa olor a sociovergència, per allò de la famosa centralitat.

    ResponElimina
  5. A l'octubre veurem si ERC vol tornar a governar o si es retira.
    Sóc dels que crec que cal experimentar per poder tenir coneixement de tots els aspectes d'un mateix tema. Ha sortit malament, però l'experiència l'han guanyada. O, potser no hagi sortit tan malament, perquè s'ha generat una tensió que sinó no hauria existit! Vist des del carrer, l'experiència de governar o no, no té gaire visibilitat. En canvi, és imprescindible per avançar amb el coneixament que cal.
    Per altra banda, tinguem present que el nostre independentisme (societat catalana) l'hem incrementat a partir del nostre cabreig amb tot els tripijocs de l'estat espanyol i no pas pels mèrits de ningú més. Per tant, entenc que ERC per més que pregonés una indep., també volia influir des de dins del Govern la manera d'aconseguir unes condicions millors per Catalunya. La ocasió la van tenir amb en Maragall, crec. En ZP es va cabrejar i va fotre fora ERC i el Pasqual. El segon Govern, al meu entendre, ha estat una venjança contra ZP. Crec que ERC ha aconseguit que en Montilla hagi hagut de seguir la pastanaga per poder-se mantenir amb el títol de President.

    Tot plegat ha generat aquest despertar del país. Ara, l'important és que una possible sociovergència no faci adormir de nou el país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)