Ves al contingut principal

Si Esquerra hagués volgut

A priori no deixa de sorprendre la tendència confirmada per totes les enquestes. L’adhesió a la proposta independentista guanya definitivament durant el darrer any la majoria social al nostre país mentre l’expectativa de suport a l’únic partit amb representació parlamentària que la defensa, Esquerra, s’enfonsa fins als nivells electorals de 1992. L’explicació a un fet aparentment tan paranormal, però, a mi em sembla relativament clara. ERC, convençuda que la independència no arribaria aquesta generació (Xavier Vendrell dixit) va triar el 2003 el camí de la gestió autonomista del braç dels seus suposats aliats ideològics, els socialistes utòpics (utòpics no pas pel seu creixent abandonament dels ideals de l'esquerra clàssica, sinó per federalistes).

Feta aleshores una altra anàlisi i triat un altre escenari, ERC podia haver connectat amb el potentíssim corrent de fons que mou el país des del fracàs estatutari. De fet, va renunciar incomprensiblement a encapçalar, des del Parlament, l’oposició a l’autonomisme, oferint l’alternativa independentista d’una manera sòlida i creïble. Si així hagués estat, a hores d’ara, molt probablement, estaria disputant la segona posició electoral al PSC.

Ha estat la seva decisió. I amb ella, lamentablement, ha privat el país d’un referent polític clar en el camí cap a la independència. Fins i tot ha rebutjat despectivament una darrera oportunitat: la Solidaritat Catalana per la Independència. Afortunadament, el corrent de fons és tan i tan fort que continua i continuarà empenyent els polítics, fins i tot contra la seva voluntat. Ara sabem que la llibertat arribarà de la mà de la gent i no dels partits. Entretant, els unionistes es van posant nerviosos. I l'Iceta cada dia fa més mala cara.

Comentaris

  1. No obstant, el 95% dels votants d'ERC (i dels que ho seguiran sent, de ben segur que també) són tant independentistes com els aquí presents.

    Per tant, són i seguiran essent.

    Crec, però, que un cop passades les eleccions, si ERC fa una baixada tant bèstia en el moment de més enaltiment del sobiranisme a Catalunya, hauran de fer neteja a casa seva i si convé (que quan un perd el 50% de vots, pràcticament hi obliga) hauran de rodar caps.

    Si Companys aixeques lo cap, de ben segur que els hi fotria un bon parell de mastegots, escapçaria la cúpula i hi possaria gent més coherent i menys temperamental.

    Recordeu la dita: TOTS SOM POCS.
    Si amés estem malavinguts... nastis!

    Salut.

    ResponElimina
  2. Només calia que haguessin esperat 4 anys a l'oposició. Serien l'alternativa a la sociovergència, una alternativa, a més, amb tota credibilitat sobiranista. No han sabut esperar igual que ha va fer al seu moment el SNP escocès. Han llençat a les escombraries una bona colla d'anys i un capital humà que costarà que algú torni a recuperar.

    ResponElimina
  3. El següent article, considero que està ben rahonat i com que parla d'un tema que aquí s'ha reiterat i exposat, penso que cal fer-hi un cop d'ull.

    http://www.opinionsdigitals.cat/

    Quan la unitat no fa la força (Salvador Cardús)

    ResponElimina
  4. Tal i com van les coses això fa olor a sociovergència, per allò de la famosa centralitat.

    ResponElimina
  5. A l'octubre veurem si ERC vol tornar a governar o si es retira.
    Sóc dels que crec que cal experimentar per poder tenir coneixement de tots els aspectes d'un mateix tema. Ha sortit malament, però l'experiència l'han guanyada. O, potser no hagi sortit tan malament, perquè s'ha generat una tensió que sinó no hauria existit! Vist des del carrer, l'experiència de governar o no, no té gaire visibilitat. En canvi, és imprescindible per avançar amb el coneixament que cal.
    Per altra banda, tinguem present que el nostre independentisme (societat catalana) l'hem incrementat a partir del nostre cabreig amb tot els tripijocs de l'estat espanyol i no pas pels mèrits de ningú més. Per tant, entenc que ERC per més que pregonés una indep., també volia influir des de dins del Govern la manera d'aconseguir unes condicions millors per Catalunya. La ocasió la van tenir amb en Maragall, crec. En ZP es va cabrejar i va fotre fora ERC i el Pasqual. El segon Govern, al meu entendre, ha estat una venjança contra ZP. Crec que ERC ha aconseguit que en Montilla hagi hagut de seguir la pastanaga per poder-se mantenir amb el títol de President.

    Tot plegat ha generat aquest despertar del país. Ara, l'important és que una possible sociovergència no faci adormir de nou el país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…