Ves al contingut principal

Dies decisius: mantinguem la calma



Aquests primers dies de setembre han de ser determinants per al futur del país. Sabrem si, finalment, el vaixell de la candidatura transversal dels “sense nom” (la que ha de recollir i posar negre sobre blanc l’esperit de l’apoteòsica manifestació del 10 de juliol) salpa amb tots els mariners a bord i en una sola nau. O si, pel contrari, comencem la travessa, plena de perills, envoltada de paranys i farcida d’enemics, dividits en dues embarcacions. De les mateixes característiques, però massa petites per entomar els embats de les tempestes.

La tardor s’apropa i la navegació ha de començar inexorablement. Els dies previs no han estat massa esperançadors. A les tavernes del port, diverses tripulacions de bons patricis s’han reptat i menyspreat mútuament, fent difícils els llaços de companyonia que han de regnar entre els components de la marineria d’un vaixell que, d’altra banda, s’ha traçat el mateix rumb cap al port de la llibertat. No ha estat intel·ligent fer-ho. Una reunió de darrera hora ha refermat els ànims de divisió entre la marineria. Però, tot i les baralles, les ferides encara es poden tancar. Tant de bo es puguin guarir.

El que sí que es veu com a inevitable, com un fet sense marxa enrere, és el patètic estat de les altres tripulacions. Els vells mariners de l’autonomisme han estat bevent i bevent i, a hores d’ara, podem afirmar definitivament que el seu estat etílic els impedirà no només sortir de port, sinó, simplement, mantenir-se dempeus davant les onades i alçar-se per prendre fort el timó de la voluntat del país entre les seves mans. Així doncs, cal acabar els preparatius d’una vegada, que pugi tothom i salpem en un únic vaixell. Som-hi!

Comentaris

  1. Que Déu t'escolti però no sóc gaire optimista.

    ResponElimina
  2. Només dir que per separat s'obtindran molts menys vots. Ho constato dia a dia entre els bons patricis que no segueixen a cap partit polític, ni la política, però que són grans catalanistes i la majoria diu SI a la independència. Veig com identifiquen les actuals trifurques de Laporta i Carretero amb les de sempre (dels polítics), no ho veuen com algo diferent.
    Només es mobilitzaran si veiuen de debó que primer van els objectius (finalitat) i despres el mètode (política).
    Si no van en cohalició serà cert que la culpa dels nostres mals és nostra, no d'Espanya. Ningú ens ajudararà i només ens podem guarir nosaltres mateixos.
    Dos petits que no faran res o un de gran que farà més del que es pensen i volen.

    ResponElimina
  3. Si no van junts amb prou feines entraran el dos. La línia de tall del 3% del vot és molt dura. I la jugada de retardar les eleccions tant com es pugui juga a favor dels espanyolistes. Fa que la gent es refredi i ho vegi com una baralla de galls al galliner. Si no funciona no serà culpa d'Espanya. Serà culpa que som una colla de mesells.

    ResponElimina
  4. Jo es que estic molt mosquejat. Laporta va tenir l'oportunitat d'encapçalar Reagrupament. Carretero li va oferir públicament junt a unes estructures bastant ben consolidades a quasi tot el territori. I, malgrat coincidir fil per randa en els postulats de RCAT va i s'ajunta amb dos paios que no coincidien en els mateixos postulats ni de bon tros i munten un partit que els copia i els fa seus. I de tot això lo únic que soc capaç de veure (perdoneu-me si no arribo a mes) es que Solidaritat el que fa es desfer Ragrupament. La visita de Laporta a casa del Dr. Broggi, militant de RCAT, fent-li entendre (mentint-li) que la candidatura era unitària perquè es presentés a les llistes de Solidaritat abandonant les d'RCAT em sembla una maniobra que confirma les meves sospites. Potser es un error de Laporta. Be. No passa res. Però hem de contar que l'Estat espanyol i els partits d'obediència autonomista no s'estan de mans creuades i la lluita soterrada i deslleial (moltes vegades mafiosa)no ha fet mes que començar.

    ResponElimina
  5. Entre els galls de batalla i els atabalats per manar un corral, cal veure qui serà capaç de posar-hi ordre. Ja és bastant tard per fer-ho. Sembla que, efectivament, el treball soterrat dels sabotejadors està fent bona feina, i molt, massa fàcil.
    Massa afany de protagonisme i poc seny a l'hora de construir país. Potser és que la mani del 1.300.000 no va quallar tant en els patriotes com amb els especuladors de cadira. TOTS!

    Tal com va fer el meu pare, potser sigui qüestió de trencar el carnet de català i donar-se d'alta del de "Ciutadà del Món". A l'època romàntica de la República va arribar a existir.

    ResponElimina
  6. Grenollacs titula: dies decisius, mantinguem la calma... tres línies més avall ja l'hem perduda, ostres! quin desànim!.
    També podem pensar que els dos vaixells seran prou grans, o que en un sol vaixell no es pot encabir tothom.
    Hem d'explicar molt i molt les consequències de continuar dins Espanya...encara sóm a port, la travessa tot just comença, vinga nois prenem un cafetó i som-hi!
    No podem dir allò que guanyi el millor! en política potser hem de dir que guanyi el menys dolent i sobre tot que perdi l'enemic...

    ResponElimina
  7. M'agradaria que algú com Broggi pogués fer-los asseure a taula tots plegats i posar-los en ordre. Se us acut algú altre? Qui li ho podria demanar?

    ResponElimina
  8. Sembla que finalment aniran separats. Una pena, pk un té allò que li manca a l'altre. Mai sabrem què ha passat realment, però, independentment de qui hi hagi posat menys ganes, fa pena.

    ResponElimina
  9. Queda molt per les eleccions i ambdos saben que separats perden.
    Costa molt entrar al parlament. Molt.
    Tot plegat recorda massa al pòker.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.