Ves al contingut principal

Dos encaputxats cremen un retrat del rei



Aquest és el titular que el diari buc insígnia de la brigada de narcòtics dedicava, en portada de la seva edició digital, el vespre de l'11 de setembre d'enguany, a la multitudinària manifestació independentista celebrada a Barcelona. Quin dolor a l'ànima. No cal dir-ho, l'actual Borbó és on és, en primer lloc, gràcies a la nostra derrota de 1714 i a l'entronització de Felip d'Anjou. L'actual Borbó és on és, doncs, gràcies a la mort de quatre mil barcelonins, víctimes durant un any del setge més atroç de la història moderna d'Europa. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a l'execució pública d'altres milers de resistents arreu del país, sense judici, degollats i penjats com a gossos. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a l'exili de milers i milers de catalans arreu d'Europa, impedits de ni tan sols mantenir contacte epistolar amb els seus. Això sí és dolor.

L'actual Borbó és on és, gràcies a la mort de centenars de catalans, després de trenta anys d'exili, empestats en una cabana als Balcans. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a la presó de centenars de dirigents de l'exèrcit català, humiliats i vexats de manera indigna, en condicions de reclusió pròpies dels règims més inics de la història. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a l'anorreament d'una tradició de cinc-cents anys d'institucions públiques que configuraven un Estat orientat en el camí de la modernitat. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a que, com ens ha recordat el Tribunal Constitucional, té dret a enfotre's de tot el dolor provocat al nostre país cada vegada que el trepitja. Ahir, veient la seva fotografia cremar, pensava en l'enorme importància històrica d'aquella tan vil acció, en comparació amb la lleugeresa de totes les que els de la seva progènie ens han inferit al llarg de la història. Perdoneu, però quan parlo de degenerats els meus principis d'ordre trontollen.

Comentaris

  1. No et disculpis pas, el contrari! Era d'esperar. Cada any passa el amteix. Obvien la marxa de tanta i tanta gent i es centren en això per tal de fer quedar l'independentisme com una cosa "radical" de quatre joves arrauxats. Cadia dia, però, a Catalunya, per sort, se'ls creu menys gent.

    ResponElimina
  2. Igual que el Ramon Pellicer a la retransmisió de l'acte institucional referint-se als crits independentistes que s'hi sentien: "uns pocs independentistes...". Dels Borbons, res a dir, ja tenen prou amb la seva malmesa genètica i cosanguinitat.

    ResponElimina
  3. la premsa unionista sempre tendeix a subratllar accions puntuals allunyades del gruix social enlloc de ldes desenes de milers de persones que ahir hi havia, per exemple, a Arc de Triomf. És la seva cultura.

    ResponElimina
  4. Aquest article teu, admirat Granollachs, l'hauries de passar a tots els diaris en forma de "Proposta d'article", a veure qui seria capaç de publicar-te'l. No crec que ningú ho fes, peró almenys tindries dos goigs: Un, el de que hagin d'exercir censura; Segon, que sàpiguen que hi ha un molt bon historiador que sap escriure molt bé. Divulga, que alguna cosa queda, amic meu!

    Aquest personatge "Joan Carles", va passar a convertir-se en la realitat de Juan-Carlos I de España, per acabar sent el què és: un Borbó més a la col·lecció. Vull dir que, en acabar-se la dictadura, tothom, jo inclòs juntament amb tota la campanya que va fer desplegar, vam caure en el miratge de creure que aquest personatge seria qui trencaria amb allò de la dictadura i les tradicions monàrquiques, i que seria actual i conseqüent amb el que li calia a España. El bo del cas, és que no li ha calgut gaires esforços per seguir la línia tradicional perquè el poble espanyol li ho demana!!
    Ens queixem del medievalisme en que viuen els àrabs, i resulta que tenim "mediavelistes" aquí mateix!! Què més volem!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…