Ves al contingut principal

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XI)





Schwarzspanierstrasse. Un carrer de Viena porta el nom, literalment, de carrer dels espanyols negres. No fa referència als trets de la fesomia més habitual al nostre món mediterrani, sinó a la fosca vestimenta dels benedictins. En aquell indret els monjos d'aquell orde expulsats de Montserrat per motius polítics fundaren i aixecaren entre 1724 i 1737 un monestir propi. No és pas l'únic llegat dels catalans exiliats a l'actual capital austríaca. Entre 25 i 30.000 persones van haver d'exiliar-se com a conseqüència de la Guerra de Successió. Si tenim en compte la població del Principat en aquell temps, no és difícil arribar a la conclusió que aquell exili massiu fou semblant, en quant a proporcions i efectes, al de la Guerra Civil espanyola del segle passat. Ens explica Agustí Alcoberro, l'exili fou integrat per persones de totes les condicions socials i de tots els regnes hispànics, encara que els catalans foren àmpliament majoritaris.

La majoria dels exiliats s'establiren a Nàpols i Milà, encara a mans de l'emperador Carles. Alguns eclesiàstics triaren Roma. Molts militars, nobles i alts funcionaris cercaren l'escalf del poder a la capital imperial. A Viena, l'església dels Trinitaris descalços, fundació del segle XVII, constituí un dels centres principals de trobada de la comunitat exiliada. La seva cripta acull encara avui restes de diversos membres de famílies nobles procedents del Principat. El mateix emperador fundà, així mateix, l'església de la Mercè i l'Hospital dels espanyols a Viena, principal centre de beneficència dels immigrants catalans durant aquelles dècades tan difícils. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquells bons patricis condemnats i morts a l'exili també mereixen memòria.

Comentaris

  1. Gràcies per la informació. Tot just fa una setmana era a Montserrat de visita i pensava en la gran tasca en benefici del país que han fet aquells monjos durant segles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…