Ves al contingut principal

Esquerra i les sorres movedisses



El perill de les sorres movedisses és que acostumen a presentar una superfície sòlida, que amb el pes, es trenca sobtadament i que fa aparèixer, de seguida, sota els peus, una matèria granulada i viscosa que s'adhereix sense solució. Una vegada encaixat, per moure un peu i extreure'l de les sorres movedisses a una velocitat d'un centímetre per segon caldria aplicar una força equivalent a la que es requereix per a elevar un cotxe de dimensions mitjanes o, el que és el mateix, produir una força de més d'una tona. Així és de difícil desempallegar-se'n. Potser l'única manera de fer-ho consisteix a impulsar-se amb força cap en enrere fins a guanyar una posició més horitzontal que ofereixi una major superfície corporal de contacte per disminuir-hi la pressió. Després, arrossegar-se d'esquena lentament per tal d'intentar abandonar el llot. És exactament el que Esquerra intenta ara, en campanya electoral, en relació a la seva implicació en els dos últims governs autonòmics.

Homes de la cultura, propers o militants d'ERC, van publicar fa uns dies un manifest defensant com a vot útil l'opció d'Esquerra i justificant la seva presència durant els darrers anys al pont de comandament de la Gestoria. Creuen haver gestionat les seves forces, la il·lusió de més de mig milió d'independentistes, des de la responsabilitat. No puc discrepar de manera més oberta. Allò que en realitat els exigia el seu deure de bons patricis era agafar a les mans el gran corrent, el potentíssim riu desfermat del sobiranisme d'esquerres i dirigir-lo a una lluita sense treva contra l'autonomisme. Ni més ni menys. Calia fer-ho des de la terra ferma de l'oposició. Sense embrutar-se del fang que fa desaparèixer sense remei la blancor de la credibilitat. En canvi, van decidir provar de passar per sobre de les sorres movedisses, confiats de la seva lleugeresa. I allí han quedat, enganxats, bruts fins al coll. Ja no se'ls creu gairebé ningú. Per això, cap manifest aconseguirà ja redreçar el seu futur electoral. Encara que hagin començat a reptar cap a la riba, els costarà massa temps rentar-se la vestimenta del fang de l'empastifada autonomista.

Comentaris

  1. El que no fa coses independentistes, proclamant-se i poden fer coses independentistes, es que NO és independentista. En aquest cas, estic mes que convençut que hi ha gent a la cúpula d'Esquerra que NO és independentista. No val això que per "la governabilitat" uns facin el contrari per lo que demanen el vot.

    ResponElimina
  2. La resposta la tindrem el 29 N. Sap greu pels militants i votants d'Esquerra de tota la vida. Si aquesta formació experimentés una caiguda de vots, dimitiria la cúpula? Aquesta seria la prova definitiva de la seva dignitat i reconeixement de l'estratègia equivocada.

    ResponElimina
  3. Aquest text es basa en la teoria que es construeix la independència en base a entitats subvencionades des del govern autònom. És objectable que Espanya financiï, mitjançant la Generalitat, les entitats que duran a la independència. No serà més aviat a l'inrevès?.

    ResponElimina
  4. Potser tinguis part de raó, però no ho fan totes les formacions polítiques cercar intel.lectuals "afins" per tal de donar suport públic ?
    D'altra banda, també he de dir que a ERC se l'està jutjant de forma excesivament dura, han endegat una estratègia, s'han equivocat ?
    Doncs, no passa res, santornemi, tenien el dret a equivocar-se.
    Han estat molts anys a la oposició, i des del punt de vista psicològic entenc que ha de ser molt dur, veure com altres saquegen l'erari públic davant dels teus nassos, i a sobre la gent els premia.
    Psicològicament ha de ser molt desencorajador.

    ResponElimina
  5. Això d'aquests "intel"lectuals afins" és una mica una farsa. Uns quants d'ells tenen càrrecs públics gràcies al partit, d'aquí tb aquest suport.
    Només que haguessin tingut una mica més de paciència. ERC encararia aquestes eleccions amb l'esperança d'aconseguir el milió de vots predits pel Carod Rovira el 2004. Ara, però, lluiten per no baixar de 15 misèrrims escons.

    ResponElimina
  6. Politica colonial: Es que fan una darrera l'altra. Qui es creu lo del referèndum?. S'ho deuen creure ells i els seguidors mes zombis, perquè no s'ha de ser gaire intel·ligent per veure que no tenen cap possibilitat amb lo del referèndum. Es igual que CIU amb el seu concert econòmic: Fer volar coloms per enganyar a la parròquia. I dic "enganyar a la parròquia" perquè els de la cúpula d'ambdós partits saben perfectament que no tenen res a fer amb el mercadeig que ofereixen a la penya. A veure qui ofereix lo més bonic per emportar-se els vots. Nomes per això. I després "donde dije digo, digo Diego"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…