Ves al contingut principal

Esquerra i les sorres movedisses



El perill de les sorres movedisses és que acostumen a presentar una superfície sòlida, que amb el pes, es trenca sobtadament i que fa aparèixer, de seguida, sota els peus, una matèria granulada i viscosa que s'adhereix sense solució. Una vegada encaixat, per moure un peu i extreure'l de les sorres movedisses a una velocitat d'un centímetre per segon caldria aplicar una força equivalent a la que es requereix per a elevar un cotxe de dimensions mitjanes o, el que és el mateix, produir una força de més d'una tona. Així és de difícil desempallegar-se'n. Potser l'única manera de fer-ho consisteix a impulsar-se amb força cap en enrere fins a guanyar una posició més horitzontal que ofereixi una major superfície corporal de contacte per disminuir-hi la pressió. Després, arrossegar-se d'esquena lentament per tal d'intentar abandonar el llot. És exactament el que Esquerra intenta ara, en campanya electoral, en relació a la seva implicació en els dos últims governs autonòmics.

Homes de la cultura, propers o militants d'ERC, van publicar fa uns dies un manifest defensant com a vot útil l'opció d'Esquerra i justificant la seva presència durant els darrers anys al pont de comandament de la Gestoria. Creuen haver gestionat les seves forces, la il·lusió de més de mig milió d'independentistes, des de la responsabilitat. No puc discrepar de manera més oberta. Allò que en realitat els exigia el seu deure de bons patricis era agafar a les mans el gran corrent, el potentíssim riu desfermat del sobiranisme d'esquerres i dirigir-lo a una lluita sense treva contra l'autonomisme. Ni més ni menys. Calia fer-ho des de la terra ferma de l'oposició. Sense embrutar-se del fang que fa desaparèixer sense remei la blancor de la credibilitat. En canvi, van decidir provar de passar per sobre de les sorres movedisses, confiats de la seva lleugeresa. I allí han quedat, enganxats, bruts fins al coll. Ja no se'ls creu gairebé ningú. Per això, cap manifest aconseguirà ja redreçar el seu futur electoral. Encara que hagin començat a reptar cap a la riba, els costarà massa temps rentar-se la vestimenta del fang de l'empastifada autonomista.

Comentaris

  1. El que no fa coses independentistes, proclamant-se i poden fer coses independentistes, es que NO és independentista. En aquest cas, estic mes que convençut que hi ha gent a la cúpula d'Esquerra que NO és independentista. No val això que per "la governabilitat" uns facin el contrari per lo que demanen el vot.

    ResponElimina
  2. La resposta la tindrem el 29 N. Sap greu pels militants i votants d'Esquerra de tota la vida. Si aquesta formació experimentés una caiguda de vots, dimitiria la cúpula? Aquesta seria la prova definitiva de la seva dignitat i reconeixement de l'estratègia equivocada.

    ResponElimina
  3. Aquest text es basa en la teoria que es construeix la independència en base a entitats subvencionades des del govern autònom. És objectable que Espanya financiï, mitjançant la Generalitat, les entitats que duran a la independència. No serà més aviat a l'inrevès?.

    ResponElimina
  4. Potser tinguis part de raó, però no ho fan totes les formacions polítiques cercar intel.lectuals "afins" per tal de donar suport públic ?
    D'altra banda, també he de dir que a ERC se l'està jutjant de forma excesivament dura, han endegat una estratègia, s'han equivocat ?
    Doncs, no passa res, santornemi, tenien el dret a equivocar-se.
    Han estat molts anys a la oposició, i des del punt de vista psicològic entenc que ha de ser molt dur, veure com altres saquegen l'erari públic davant dels teus nassos, i a sobre la gent els premia.
    Psicològicament ha de ser molt desencorajador.

    ResponElimina
  5. Això d'aquests "intel"lectuals afins" és una mica una farsa. Uns quants d'ells tenen càrrecs públics gràcies al partit, d'aquí tb aquest suport.
    Només que haguessin tingut una mica més de paciència. ERC encararia aquestes eleccions amb l'esperança d'aconseguir el milió de vots predits pel Carod Rovira el 2004. Ara, però, lluiten per no baixar de 15 misèrrims escons.

    ResponElimina
  6. Politica colonial: Es que fan una darrera l'altra. Qui es creu lo del referèndum?. S'ho deuen creure ells i els seguidors mes zombis, perquè no s'ha de ser gaire intel·ligent per veure que no tenen cap possibilitat amb lo del referèndum. Es igual que CIU amb el seu concert econòmic: Fer volar coloms per enganyar a la parròquia. I dic "enganyar a la parròquia" perquè els de la cúpula d'ambdós partits saben perfectament que no tenen res a fer amb el mercadeig que ofereixen a la penya. A veure qui ofereix lo més bonic per emportar-se els vots. Nomes per això. I després "donde dije digo, digo Diego"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…