Ves al contingut principal

Fracturar el país (I): 28-N

Una cosa sembla clara en les cuines dels aparells de campanya: el Partit dels Socialistes de Catalunya vol que aquestes eleccions girin al voltant del debat independència sí, independència no. Pensen que el vot del pànic mobilitzarà els seus. De fet, a totes les forces polítiques els interessa aquest escenari de discussió, a excepció de Convergència i Unió i Iniciativa per Catalunya. CiU, obsessionada amb la Gestoria, continua volent un tripartit sí, tripartit no. ICV, probablement també, encara que per motius diversos. La compareixença de convocatòria electoral per part del president Montilla va ser el primer acte de campanya del PSC. Perfectament estudiada. El to, solemne. Les properes eleccions marcaran una generació, dit en espanyol. Com dirigint-se al votant metropolità d'origen immigrant: que vénen els independentistes!

Una vegada més, als autonomistes els pot el tacticisme. Sense l'oxigen del partidisme no saben respirar. Els preocupa més que els seus guanyin que el projecte comú de país. El PSC, que és partidari de la unitat d'Espanya, en bona lògica, hauria d'obviar el debat sobre la independència de Catalunya. Discutir obertament sobre els beneficis i els inconvenients de la nostra llibertat no fa sinó augmentar el nombre d'independentistes. Per tant, txist. El millor per ells seria no parlar-hi. Però estan tan acabats que només pensen a salvar el seu coll. Ja ens està bé. Ara, si quan els interessa i en l'acte solemne de convocatòria d'unes eleccions fan un discurs bilingüe, aleshores és millor que no tornin a dir mai més que els independentistes fracturem el país. Ells són els que pensen que un sol poble no pot ser convocat a les urnes amb una sola llengua.

Comentaris

  1. Es veritat, els independentistes no fracturem el país. Prou feina tenim en fracturar-nos a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  2. Per desgràcia, em penso que tens raó. No em sembla que hi hagi cap moviment cap a la unitat. Tothom a la seva...

    ResponElimina
  3. Doncs jo m'estic rumiant que això de la desunió potser ens convé més.
    1. Mai ha estat bona idea tenir tots els ous al mateix cistell.
    2. Es més dificil desactivar, boicotejar o comprar dues formacions que no pas una de sola.
    3. L'independentisme cada vegada és més transversal, és molt probable que sumem i molt.
    Crec que el que hem de fer és treballar plegats perque el vot independentista sigui massiu i no donar ales als qui veuen la diversitat d'opcions com un handicap dels independentistes.
    compte també amb els que ens volen radicalitzar (ciutatanos i el "terrorismo independentista")
    Us recomano recomanar www.ccn.cat per captar l' independentisme de butxaca, l'identitàri no serà tant massiu i els arguments econòmics són molt potents.
    Gràcies per permetre'm compartir l'opinió amb vosaltres.

    ResponElimina
  4. Gràcies per participar, Núria, i amb felicitacions incloses per part nostra pel teu "sant" d'ahir!!
    A més, participo del teu entusiasme en la diversitat de vot independ. Podrà abastir més població amb més bona identificació, per més que perdrem escons si no anem amb una sola papereta. Tant hi fa: Guanyarem!!

    No hi entenc gens d'estadístiques, ni de censos poblacionals. Però, penso que si BCN és la meitat de Cat., i BCN té una meitat electoral semblant amb la resta de Cat., llavores sumem molt i molt! Tot és qüestió de que els votants perdin la por de la violència espanyola quan aquests vegin el gest independ.
    El plantejament d'en Laporta és valent i positiu: No és qüestió de gestionar res amb el carceller; cal anar a la protecció UE.

    Els espanyols es violentaran i molt. Caldrà saber-ho encaixar.

    ResponElimina
  5. Potser la Nuria tingui raó. Però com diuen, els catalans hem de saltar el mur. Es una cosa molt concreta: saltar el mur. I per fer això es millor fer un castell de tres de nou amb folre i manilles on tothom posa la ma per ajudar en un mateix sentit, que no que cada u de nosaltres intentem saltar el mur sols perquè un pensa que s'ha de vestir la camisa vermella dels Xiquets de Valls i d'altres diuen que s'ha de vestir millor la púrpura de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.
    Jo em vaig apuntar a Reagrupament i ara estic fet un embolic. Preferiria votar una sola opció de salt. Una vegada a l'altra costat del mur ja faríem les diferents divisions ideològiques per governar una Catalunya lliure.

    ResponElimina
  6. Tornant a la teva reflexió, Granollacs, crec com tu que qui fractura i qui és excloent són els partits unionistes que són els que conviuen sota un paradigma de catalanitat sui generis que poc té a veure amb la majoria dels catalans.

    ResponElimina
  7. És vergonyós que una declaració institucional acabi convertint-se en un acte de partit. No és el primer cop que passa i s'hauria d'acabar. Amb tantes comissions i històries que tenim, no hi ha cap òrgan vertaderament independent que ho critiqui i ho mostri a la llum pública?
    Els socialistes no tenen cap projecte. Sempre fan servir el vot de la por: a les passades generals, contra el PP, ara contra l'independentisme. No tenen discurs ni res.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…