Ves al contingut principal

Mas aclareix el panorama

Els autonomistes, en el fons, s'estimen. És igual si són catalanistes o no. Si ho són de gust o per submissió. Comparteixen model. Això és el més important. A mitjans d'agost vaig escriure en aquest bloc que el problema no era el Tripartit, que el drama és la petitesa i la submissió de la Gestoria. A alguns lectors no els va agradar. Ara, les darreres declaracions d'Artur Mas en relació als seus criteris i objectius per formar govern són d'allò més aclaridores al respecte. Prefereix governar sol. Però, diu, si no disposa de majoria, obrirà converses en primer lloc amb la segona força més votada. I després amb la tercera. I així successivament. Guau. Ja sabeu que vol dir això. Sociovergència a la vista? Mas no pensa pactar amb els independentistes. Perquè, per primera vegada, segons sembla (toco fusta en el cas d'ERC), tots els independentistes faran d'independentistes no només durant la campanya electoral, sinó també després.

Les cartes, cal agrair-ho al candidat de CiU, són damunt la taula (en aquest punt, la diferència amb el comportament tradicional d'Esquerra és notable). El Consell Nacional conjunt de Convergència i Unió va deixar ahir el programa electoral net com una patena: cap proposta real per a saltar el mur. Definitivament, els bons patricis tenen l'opció de donar el 28 de novembre la majoria absoluta a Convergència i Unió (i consolidar novament la frustrant i coneguda fórmula peixalcoviana del 23+4) o donar tal força a les diverses opcions independentistes que l'Artur Mas es vegi obligat, a contracor, a desdir-se dels seus mesells objectius (!?) actuals. A fer aquell cop de timó cap a la llibertat que el país necessita. L'opció de pacte de la coalició guanyadora amb el segon partit més votat, és a dir, CiU+PSC, deixeu-m'ho dir, em provoca un somriure irònic d'orella a orella. On s'hi ficaran els hooligans de la federació nacionalista, aquells qui han estat blasmant durant set anys el PSC com a càncer de Catalunya, si l'Artur Mas inicia les converses per pactar amb el diable?

Comentaris

  1. Aquestes excusetes de la centralitat i les coses que uneixen a més catalans fan pudor a sociovergència, temps al temps.

    ResponElimina
  2. Us proposo l'article d'en Strubel a www.solidaritatcatalana.cat, compara el moment actual amb els previs a l'autonomia Lituana. Interesant.

    ResponElimina
  3. Això de la sociovergència és la llegenda urbana més reeixida de tots els temps: tothom en parla, però mai ningú no l'ha vista. Ben bé com la noia del revolt.

    ResponElimina
  4. No crec que hi hagi un pacte CiU-PSOE al descobert. Seria la fi dels dos partits. El que sí és probable és que hi hagi una entesa entre tots dos en determinats temes. I això, evidentment, no és gens bo per al nostre avenç nacional.

    ResponElimina
  5. Jo crec que la cosa anirà poc a poc. Crec que la independència es inevitable (inclús per a CIU). Malauradament no serà per la seva voluntat, si no que s'han de veure empentats per les circumstancies. També el paper que juguin els espanyols serà, òbviament, decisiu. Si es radicalitzen, com sembla la tendència actual, la governabilitat de Catalunya serà cada cop més asfixiant per a CIU. Per tot això la pressió intel·ligent de l'independentisme serà molt important.

    Que hagin pactes d'amagatotis entre CIU i PSC remarcarà més la pressió final. S'arriscarà CIU a quedar davant el seu electorat més sobiranista com ho ha fet ERC?

    Crec que per a CIU la Sociovergencia és un mal negoci encara que en un principi els pugui ajudar a gestionar l'indignant peix-al-covisme.

    ResponElimina
  6. Si els resultats són els que diuen les enquestes i CiU treu seixanta o més diputats, la coalició nacionalista governarà en solitari i cercarà, en el dia a dia, acords amb les altres forces polítiques que li permetin governar amb una certa comoditat.

    No crec que CiU pacti un govern de coalició amb el PSOE de Catalunya, però si ho arribés a fer les condicions de l'acord serien molt diferents de les que ha fet ERC els darrers set anys. Per a començar, el president de la Generalitat i els consellers dels departaments més importants no serien del PSOE, sinó de Convergència i Unió. Els sociates serien el soci minoritari i anirien clarament a remolc de CiU.

    Pere B.

    ResponElimina
  7. Encara cal recordar una obvietat: en Mas no ha estat mai president. Per què se li ha d'encolomar l'estil pujolista del famós peix al cove? Convé donar-li l'oportunitat de demostrar què fa... En 7 anys no hi hagut ni peix ni cove. Cada dia pitjor hem anat!!!

    ResponElimina
  8. Benvolguts anònims: no puc compartir la vostra esperança en l'Artur Mas. No és que l'estigmatitzi pel Pacte de la Moncloa i per voler encolomar-nos l'Estatutet. És que les propostes que fa ara em semblen autèntics brindis al sol. I ell ho sap. El concert és inconstitucional. I fer-ne un referèndum, després de la sentència del TC, també. I ell ho sap. I si enganya en les propostes, què he de creure que farà quan es vegi assegut en el sofà de la Gestoria amb una còmoda majoria?

    ResponElimina
  9. COmpte a encolomar el desastre del pacte de l'Estatut a Ciu. Ha estat l'últim peix al cove, però no en són els únics responsables. Crec que la sentència els ha fet adonar que ja no hi podem anar a buscar res, a Madrid. La cantarella del concert econòmic, en el fons, és un referèndum encobert, crec. Si s'aconsegueix (jo crec que no) la indepèndència ja només serà qüestió de temps, ja que no hi haurà calers pel mig.

    Xavi de Breda

    ResponElimina
  10. Potser en Mas ha guanyat els recomptes dels vots, però de moment, no ha estat mai President.
    Potser les formes les hauria de cuidar una miqueta, i no tornar a cometre l'error d'anar repartint conselleries, etc. en la campanya.
    Potser el poble està cansat de fatxenderies.
    I també de mentides.
    I traicions.

    ResponElimina
  11. No penso que hi hagi sociovergència, perquè tal i com ja s'ha dit seria la mort dels dos grans.

    Per altra banda, els problemes de Catalunya van molt més enllà de l'economia, el concert no ho arregla tot. CiU ha de ser més valenta i la gent no ha de deixar-se enganyar per això.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…