Ves al contingut principal

Onze de dubtes i certeses

Aquest any, amb motiu de la Diada nacional, m'han convidat a fer una petita conferència de commemoració de l'Onze de Setembre a un poble de ponent. Us ho asseguro, quan m'ho van proposar, em va semblar una veritable taula de salvació. Un reforç d'estabilitat per al meu malmès equilibri psicològic. Un bàlsam per al meu trastorn bipolar. De veritat que (igual que encara no sé per a qui faré d'apoderat el 28 de novembre) no em veia capaç de triar quina samarreta, grana o blanca, vestir durant els actes de la Diada. Ni darrera de quina pancarta de la manifestació anar. Afortunadament, l'amable invitació d'un alcalde, m'ha estalviat entrar en seriós risc sanitari. Serà només temporalment? Arribarà la unitat guaridora? La veritat, tot indica que no. Que haurem de mantenir-nos esquizofrènics fins al mateix dia D.

M'he proposat de parlar, més que dels fets mateixos de l'Onze de Setembre, d'allò que varem perdre / allò que ens varen prendre. Cal que tothom sàpiga que teníem un Estat. Unes institucions amb plena sobirania legislativa, judicial i fiscal. Que controlaven els àmbits clau de la política i la gestió pública. I que no les hem recuperat mai més. Que només tenim un succedani lamentable, incapaç de satisfer les necessitats de la gent. Ara, fa uns mesos, la Sentència del Tribunal Constitucional ens ha recordat que, per als espanyols d'avui, la liquidació d'aquell Estat per dret de conquesta va ser un acte legítim, els efectes del qual són plenament vigents. Que no gaudim, en absolut, de drets històrics. Que l'autonomia la devem exclusivament a la generositat dels espanyols que, en ús de la seva força bruta, si ens posem tontos, ens podrien deixar sense res. Aquest és l'estat actual de la partida. Ens hi conformem?

Comentaris

  1. Tot i que l'acord sembla lluny, arribarà o això m'ha semblat escoltar al fossar per part d'un col·lectiu reagrupat electes per BCN...

    ResponElimina
  2. Cada vegada tinc més dubtes de que arribi l'acord. Els transtorns bipolars continuen...

    ResponElimina
  3. Fóra bo que hi hagués acord però hores d'ara sóc escèptic per no dir pessimista.

    ResponElimina
  4. He anat a la manifestació, he estat una estona amb RCat i una altra amb SCI. No és bo per la salut! Tinc un regust amarg! I que bonic hauria estat que es mesclesin tots.

    ResponElimina
  5. I en 200 anys la seva mentalitat no ha variat en res. A la resta d'Europa, han netrat aires nous de democràcia i modernitat. Els espanyols semblen ancorats a tres segles enrere.
    A la manifestació, des de Reagrupament s'ha aconseguit mobilitzar a més gent. Ha estat sorprenentment positiu!

    ResponElimina
  6. Si, és una merda que no s'hagin posat d'acord, que no hagi unitat i bla i bla...
    Necessitem la independencia JA!
    Hem de fer front a una globalització que ens exigirà aumentar la competitivitat i millorar les infraestructures, cal urgentment una regerenació en profunditat de la classe política i aprofondir en la democràcia, cal posar-se a treballar per que els nostres fills no perdin el benestar que ara tenim, ajudan't el teixit productiu, que són els que generen la riquesa.
    En aquest moment, la nostra riquesa és a l'alçada de Ceuta i Melilla, així que no valen escuses! hi hagi unitat o no, hem de treballar per la independencia, des de on sigui: unes sigles o al carrer, als amics, als blogs... no treballeu el desencís, cony! treballeu per la independència! expliquem els beneficis pràctics i inmediats, per a tots, de fer l'esforç i fer un estat, més enllà de les raons identitàries i històriques. Ens hi juguem el futur.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…