Ves al contingut principal

Per construir la nació, primer un Estat



En el llançament públic i mediàtic del programa electoral de Convergència i Unió, l'Artur Mas va parlar d'estat i nació. Ell és partidari d'enfortir la nació abans que de lluitar per la creació d'un estat propi, que, a més, ha titllat d'artificial. A veure si ens entenem, més enllà de la retòrica franquista i del romanticisme alemany de tan funestes derivacions històriques, tots sabem que no només tots els estats del món són artificials, sinó també totes les nacions. Son creacions comunitàries. Invencions, va arribar a dir Eric Hobsbawm. Per tant, tan artificial és l'estat com la nació. Creure el contrari és d'un essencialisme tronat. Per tant, atès que un i altre són creacions i que a Catalunya existeix (no per atzar, sinó per determinades circumstàncies històriques) una comunitat de ciutadans disposats a impulsar-les fins a la seva plenitud, el que cal és analitzar quin és el camí més adequat per assolir una nació i un estat complet.

I, benvolgut Artur, em penso que la via que proposes fins a la data d'avui és lenta, molt lenta. I que el camí caldria fer-lo a l'inrevès. Que és com l'han fet la immensa majoria de les nacions, com ara l'espanyola, la francesa o la nordamericana. Veuràs, els poders i la capacitat econòmica de la nostra Gestoria (menys en temps de crisi) no donen per a bastir polítiques de cohesió nacional eficients. En el camp lingüístic només cal sentir científics com en Joan Solà o l'Isidor Marí: el principal problema que té la nostra llengua és que li manca un Estat que la defensi. Ben al contrari, només des de l'assoliment d'un Estat propi podem reforçar la nació. Només aleshores podrem aplicar polítiques públiques eficients en aquest àmbit. Especialment, si tenim en compte que la sociologia del nostre país és brutalment mestissa i que els elements estrictament identitaris i culturals, per sí sols, no són capaços de cohesionar més de la meitat de la població. Artur, crec modestament que per a poder assolir una autèntica nació, primer ens cal un Estat. El nostre Estat. Ens hi posem?

Comentaris

  1. Ell és perfectament conscient de tot plegat. El que passa és que no estan disposats a fer el pas i alguna cosa ens han de vendre.

    ResponElimina
  2. I tant. L'estat és l'estructura de la nació. El nacionalisme de CiU queda com un regionalisme sense un estat al darrere.

    ResponElimina
  3. Es esquizofrènic no voler un Estat propi i preferir pertànyer a un Estat que va en contra teva. Els nostres polítics estan malalts... o potser obtenen uns beneficis que no obtenim la immensa majoria dels ciutadans. Em sembla que mentre els partits vetllin pels interessos de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona i altres, i no pels del país, aquests polítics no ens valen per a res.

    ResponElimina
  4. Per fer el camí d'en Mas, ja n'hi havia prou amb el d'en Carod. Era més creïble. El que passa, és que entremig hi ha hagut la sentència constitucional (i la nova que ens ha de caure!) que ha accelerat l'emprenyamenta popular catalana. El camí d'en Carod era lent però fiable; el d'en Mas no és gens creïble. Seria el camí del fals convers que va a confessar-se.

    Tal com estan les coses, només ens val el camí que ens adreça avui en Granollachs: Declaració parlamentària definitiva. Que no hi haurà prou parlamentaris per fer-ho? Que alguns poden anar a la garjola? Segur!!
    Ells mateixos incrementaran l'independentisme fins fer irrespirable el seu propi mal estat espanyol.

    ResponElimina
  5. És la mateixa i trista pluja fina d'ERC... Si aconseguim un estat reconegut la nació es podrà finalment veure a sí mateixa en els ulls dels demés. Sense estat, els límits difusos fa que no hi hagi nació a la que mirar.

    ResponElimina
  6. Bon patrici,
    Sempre la claves !
    Enhorabona i gràcies per extendre el teu coneixement i reflexions!

    ResponElimina
  7. Benvolguda Montserrat: feinada la que tens tu, que no t'atures mai, amunt i avall. Arribaràs al 28-N?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…