Ves al contingut principal

Per construir la nació, primer un Estat (II)

No sé si és l'ordre natural, però és el que el noranta per cent dels països actuals han viscut en la seva evolució històrica, a tots i cadascun dels cinc continents. Un nucli dur d'identitat, habitualment d'origen medieval o modern, desenvolupa un estat i estén els seus valors al conjunt de la comunitat que hi viu dins el seu espai territorial, fins a arribar a la constitució de les nacions contemporànies. Tothom, tret d'alguns catalans d'avui amb importants responsabilitats polítiques, sembla haver tingut claríssim, doncs, que per desenvolupar una identitat calen els instruments d'un estat. Aquesta és la regla comuna. Fins i tot Itàlia que, amb el seu èpic procés de reunificació, en podria semblar una excepció, presenta alguns trets d'identitat nacional absolutament pendents abans de la constitució del seu propi estat: la disgregació dialectal de l'italià és tan profunda que el seu primer parlament ha de dur a terme les sessions en francès. I Alemanya, dispersa en mil bocins durant segles, necessita de la força de l'estat prussià del XVIII per iniciar el seu procés d'unitat.

Però si a algun racó de món es pot afirmar que és l'estat qui ajuda a crear la nació és a Catalunya. Potser n'he parlat ja en aquest bloc. Disculpeu si em repeteixo. Per a mi és una idea mare. Una àmplia majoria dels historiadors catalans de l'època medieval i moderna situen la identificació amb un model institucional constitucional propi com un dels trets més característics dels catalans d'aquells segles. Més que no pas qualsevol altre element cultural o lingüístic, els catalans ho eren pel seu sentiment de pertinença a un ordre constitucional, a un estat, forjat al llarg de cinc-cents anys. Fou l'estat abans de la nació. Només així s'entén com, el juliol del 1713, perdut el suport dels aliats després del Tractat d'Utrecht, la Junta General de Braços, ànima del país, va decidir que calia continuar amb la resistència a un invasor, molt més poderós, però que havia anunciat la seva voluntat de liquidar el sistema institucional català, el nostre estat. Per això em costa tant d'entendre que alguns líders polítics, ignorants del nostre procés històric, defensin ara que no volen un estat artificial, sinó aixecar la nació. Anar, doncs, en direcció contrària a la nostra trajectòria secular i a la de la immensa majoria del món mundial. Absolutament, no.

Comentaris

  1. Parlar només de nació sense bastir un estat és regionalisme pur. La gent que viu a països normals, on estat i nació van de la mà, assumeixen com a naturals i pròpies les estructures legals i administratives de les què s'han dotat i poden graduar el seu nivell de nacionalisme segons els esdeveniments. Si no ens construïm un estat on les coses es facin segons els nostres valors, interessos, recursos i tarannà sempre estarem venuts per molt que aixequem la bandera.

    ResponElimina
  2. Per això estem com estem: els nostres polítics tenen poca memòria històrica. Si no saps d'on vens... pots saber cap a on vas?

    ResponElimina
  3. Permeteu-me que segueixi amb la meva dèria de com divulgar-nos i convèncer la "clientela". Si no podem fer publicitat als diaris, doncs cal provar altres sistemes. Segur que en teniu de pensats. Però, proposant poden sortir noves idees.
    No en tinc ni idea del que pot valdra el sistema de propaganda a la bústia. És viable?
    Al marge d'això, es pot fer una web conjunta de totes les forces independentistes? A partir d'aquí, seria més fàcil potenciar-nos, tenint una base única de comunicacions. Proposo coordinació, no absorció.

    ResponElimina
  4. Molt d'acord amb la idea de Ramon Llull de la web conjunta i la coordinació.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…