Per construir la nació, primer un Estat (II)

No sé si és l'ordre natural, però és el que el noranta per cent dels països actuals han viscut en la seva evolució històrica, a tots i cadascun dels cinc continents. Un nucli dur d'identitat, habitualment d'origen medieval o modern, desenvolupa un estat i estén els seus valors al conjunt de la comunitat que hi viu dins el seu espai territorial, fins a arribar a la constitució de les nacions contemporànies. Tothom, tret d'alguns catalans d'avui amb importants responsabilitats polítiques, sembla haver tingut claríssim, doncs, que per desenvolupar una identitat calen els instruments d'un estat. Aquesta és la regla comuna. Fins i tot Itàlia que, amb el seu èpic procés de reunificació, en podria semblar una excepció, presenta alguns trets d'identitat nacional absolutament pendents abans de la constitució del seu propi estat: la disgregació dialectal de l'italià és tan profunda que el seu primer parlament ha de dur a terme les sessions en francès. I Alemanya, dispersa en mil bocins durant segles, necessita de la força de l'estat prussià del XVIII per iniciar el seu procés d'unitat.

Però si a algun racó de món es pot afirmar que és l'estat qui ajuda a crear la nació és a Catalunya. Potser n'he parlat ja en aquest bloc. Disculpeu si em repeteixo. Per a mi és una idea mare. Una àmplia majoria dels historiadors catalans de l'època medieval i moderna situen la identificació amb un model institucional constitucional propi com un dels trets més característics dels catalans d'aquells segles. Més que no pas qualsevol altre element cultural o lingüístic, els catalans ho eren pel seu sentiment de pertinença a un ordre constitucional, a un estat, forjat al llarg de cinc-cents anys. Fou l'estat abans de la nació. Només així s'entén com, el juliol del 1713, perdut el suport dels aliats després del Tractat d'Utrecht, la Junta General de Braços, ànima del país, va decidir que calia continuar amb la resistència a un invasor, molt més poderós, però que havia anunciat la seva voluntat de liquidar el sistema institucional català, el nostre estat. Per això em costa tant d'entendre que alguns líders polítics, ignorants del nostre procés històric, defensin ara que no volen un estat artificial, sinó aixecar la nació. Anar, doncs, en direcció contrària a la nostra trajectòria secular i a la de la immensa majoria del món mundial. Absolutament, no.

Comentaris

  1. Parlar només de nació sense bastir un estat és regionalisme pur. La gent que viu a països normals, on estat i nació van de la mà, assumeixen com a naturals i pròpies les estructures legals i administratives de les què s'han dotat i poden graduar el seu nivell de nacionalisme segons els esdeveniments. Si no ens construïm un estat on les coses es facin segons els nostres valors, interessos, recursos i tarannà sempre estarem venuts per molt que aixequem la bandera.

    ResponElimina
  2. Per això estem com estem: els nostres polítics tenen poca memòria històrica. Si no saps d'on vens... pots saber cap a on vas?

    ResponElimina
  3. Permeteu-me que segueixi amb la meva dèria de com divulgar-nos i convèncer la "clientela". Si no podem fer publicitat als diaris, doncs cal provar altres sistemes. Segur que en teniu de pensats. Però, proposant poden sortir noves idees.
    No en tinc ni idea del que pot valdra el sistema de propaganda a la bústia. És viable?
    Al marge d'això, es pot fer una web conjunta de totes les forces independentistes? A partir d'aquí, seria més fàcil potenciar-nos, tenint una base única de comunicacions. Proposo coordinació, no absorció.

    ResponElimina
  4. Molt d'acord amb la idea de Ramon Llull de la web conjunta i la coordinació.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)