Ves al contingut principal

Un any de la Confessió

Reconec que no hi entenc gaire de qüestions de tècnica jurídica. Potser parlaré des del desconeixement. Però és que, quan falla el sentit comú, malament. Fa mesos que la idea em volta pel cap. I avui, en complir-se el primer aniversari de la confessió de Félix Millet, fins aleshores ciutadà modèlic de l'autonomisme, no em puc estar de comentar-ho amb els lectors d'aquest bloc. Ahir, un dels seus primers advocats va anar a Can Basté (RAC1) per parlar-hi. Amb les complicitats habituals de l'entorn, recordava el fet com una heroïcitat. Tothom, absolutament tothom, aleshores i fins ara, ha lloat la magnífica estratègia de la defensa del bufet dels advocats Pau Molins i Jordi Pina. Quina jugada mestra la seva. Confessar el desfalc. Calculaven que la seva maniobra jurídica podia reduir la pena al seu client en un o dos graus. Impressionant. Atenuant segur.

I, després, mesos i mesos fent la gara-gara, des de tots els mitjans, a la brillantor dels advocats barcelonins. En realitat, és evident, Millet no va confessar per carta res més que allò que els seus advocats li van donar a signar. Una confessió lamentable en la qual admetia un saqueig del Palau de la Música per valor de "només" 3,3 milions d'euros. El problema és que les auditories encarregades amb posterioritat per la mateixa institució i per les instàncies judicials ocupades en el cas l'han anat apujant fins a un total de 33 milions d'euros. I em pregunto ara, com fa mesos. Això és un atenuant? Tornar a enganyar tothom, enviar una carta al jutge per confondre'l, per intoxicar-lo, reconeixent una desena part del robatori comès. Això és un atenuant? Si un assassí psicòpata reconeix, quan la policia ja l'ha enxampat amb les mans tacades de sang (no pas abans), que va donar un cop de paraigües a la seva víctima, que, no se sap com, finalment va aparèixer esquarterada en una maleta, també és pot considerar un atenuant? De veritat que no entenc res. El Dret em supera.

Comentaris

  1. La confessió sempre és una circumstància atenuant però mai no serà eximent. Com diu el codi penal espanyol quan parla d'aixó: "La de haber procedido el culpable, antes de conocer que el procedimiento judicial se dirige contra él, a confesar la infracción a las autoridades". Això de conèixer que el procediment va contra el culpable vol dir que encara no ha començat el judici, aquests pirates ja sabien que se'ls jutjaria. Tot plegat una merda i, a més, lleis espanyoles.

    ResponElimina
  2. Estas parat?, ets pare de família?, no tens ni per menjar?, has robat una barra de pa i una llauna de sardines?. Doncs a la presó cinc anys sense possibilitat de sortir abans.
    Ets persona influent?, mai t'has embrutat les mans treballant?, has fet una maniobra d'enginyeria econòmica que ha deixat moltes famílies arruïnades i les teves butxaques plenes de milions d'euros?. Doncs tranquil... potser ni entraràs a la presó, i si entres no et preocupis, tindràs privilegis, els carcellers et respectaran i sortiràs e n un parell d'anys essent milionari.
    Això que dic es la sensació que té molta gent i resumeix la llei d'un poble que com l'espanyol viu de l'espoli des de sempre.

    ResponElimina
  3. Que el Dret està tort (o torcit, segons altres), és evident. Les persones són les qui fan les lleis (a la seva mida, es clar) Existeix una llei justa? Mireu:
    - Fa anys, un malalt mental va anar a la policia perquè notava ganes de matar. Volia que el tanquessin. Els metges no li van detectar res més que un "cert estat nerviós". Va matar i el van tancar. Ell va donar les gràcies per no poder matar més.
    - Un nen famèlic al màxim va entrar a un "colmado" de llavores i va agafar el que va trobar menjable a l'instant i s'ho va ficar tot a la boca tant com va poder. Va caure rodó al terra, enmig d'una cridòria de dones. El botiguer va demanar que ningú no avisés cap policia. Que ell mateix el tractaria."El que té és misèria!", deia el botiguer. No sé com, es va presentar la policia. Cop de garrot, bo i estant mig desmaiat, i se'l van endur detingut per "vago i maleante".

    No cal arribar a les finures milletanes per irritar-nos de les lleis. Per començar, com és possible que el mateix Col·legi d'Advocats permeti que els seus mateixos afiliats siguin els qui facin el joc de trobar les escletxes "legals" per poder fer trampes? És com el mateix joc dels economistes amb ESADE i altres.
    Pregunto: Si fossim independents ja, ho fariem millor? Ho dubto molt.

    ResponElimina
  4. El Dret està redactat en contra del més estricte sentit comú. Això porta com a conseqüència que la gent no confiï en el sistema i que el trobi fallit. És el que ha passat en aquest cas.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.