Ves al contingut principal

Xenòfobs arreu del món

De vacances, uns dies d'hotel donen per fer relacions socials encara que no vulguis. Sobretot quan topes amb gent que trenca la teva voluntat d'incomunicació estival, relacionada amb la ferma voluntat de descansar sense compromisos, sense conèixer ningú, només de fruir dels teus i del descans. De tenir temps d'avorrir-te. Un vell vigatà, xerraire incansable, ens explica alguns aspectes de la seva darrera estada al Japó. Que si el menjar, que si la incomunicació, que si l'esperit individualista, que si la responsabilitat, que si la seva obra admirable en només cinquanta anys després d'Hiroshima i Nagasaki. Valors, alguns d'ells, desgraciadament (altres, gens envejables) impensables dins el nostre campi que pugui habitual de la cultura mediterrània.

La seva animada i gesticulant conversa es torna tensa en referir-nos l'experiència d'una jornada ben especial en una zona retirada de monestirs i temples, típica de tots els viatges en grup i dels circuits habituals. En un d'ells, allà on és tradició ancestral, són ara els turistes els qui deixen constància, per escrit, dels seus desitjos i de les seves impressions. I ell no vol perdre l'oportunitat de fer-ho. En apropar-se, a primer cop d'ull, veu un paper escrit en alfabet llatí. Hi distingeix, ben aviat, els traços i el significat d'un missatge en espanyol. Allà, a l'altra banda de món, gairebé a les antípodes, algun ibèric ha deixat als déus els següent text, de gran profunditat: "Aquí son como los catalanes, hacen pagar por todo". És la seva habitual contribució a la xenofòbia mundial. El seu odi no coneix barreres. S'expressa arreu. Fotem el camp quan abans. Ja hem pres prou mal.

Comentaris

  1. Catalunya té tradició federal. Possiblement podria federar-se amb qualsevol altre nació del món. Menys amb Espanya. I a vegades hom pensa que aquest odi té molt d'enveja...malgrat tot el que ens han fet. És com quan t'entestes a tallar un arbre però no cedeix. L'odies per la seva resistència, resistència que en el fons admires.

    ResponElimina
  2. En una època de la meva vida durant la qual viatjava bastant per l'Espanya negra i mesetària em dedicava a pintar estelades i "Visca Catalunya lliure" pels lavabos de les diferents arees de servei on m'hi aturava. Una petita contribució a equlibrar l'escrit de l'ibèric que esmentes.

    ResponElimina
  3. Sembla mentida fins a quin punt l'odi els porta a escupir parides com aquesta. Tu ho has dit: fotem el camp d'una vegada!

    ResponElimina
  4. A Egipte, fa tres o quatre anys. l'autocar de la nostra expedició que ens duia des de l'hotel-barco fins no se quins temple, es va espatllar. Ens van posar en un altre autocar, un d'espanyols que nomes era mig ple. El merder que es va liar quan van veure que parlavem catala, entre nosaltres!, va ser de veure-ho per creure-ho. Senzillament, la convivencia civilitzada amb els espanyols no es possible.

    ResponElimina
  5. Jo vaig fer la mili a Oviedo i estava fart del tracte que em donaven per ser català. I fixeu-vos si estava cremat que un dia (fa 31 anys) caminava per la plaça de la catedral on hi havia un autocar ple de gent gran i al apropar-me-hi vaig escoltar que parlaven català i de dins de l'ànima em va sortir un VISCA CATALUNYA !!! que va ressonar en tota la plaça. Va ser un moment inoblidable. Tots en varen contestar VISCA!!! i desprès em van preguntar don era i tal. Va ser molt emocionant i la gent que passava per allà em va mirar com si fos un bitxo d'un altre galàxia. Quan vaig tornar a la caserna vaig seguir sent "el polaco" però aquell crit em va fer sortir la frustració que portava en dins.

    ResponElimina
  6. Un amic meu castellà de pura cepa, ho va sintetitzar amb un acudit de l'època:
    - En un compartiment d'un tren, hi entren un gallec, un basc, un castellà i un català. Al cap d'una estona, el basc exclama "Ostia, qué calor ahí dentro!" Abaixa la finestreta; Tothom calla. El gallec, subrepticiament, al cap d'una altra estona, apuja la finestreta i es justifica dient: "Estas tierras, siempre tan frías!" Davant de la discusió, surt el castellà i imposa autoritat i mana el que ell diu. Tothom calla. Amb les hores que van passant, tots es van tensant els nervis i cauen en que el català no diu ni piu. Tots se'l miren irats: "...y usted por què no dice nada, eh!?"
    Català: "És igual, total no hay cristal....!"

    ResponElimina
  7. Si ho tinc ben entès, la "mala fama" de gasius sembla que va començar quan el Conde Duque de Olivares volia fer pagar a Catalunya per una guerra que no era la nostra. Estaven ja acostumats a viure de la renta del nostre descobriment d'Amèrica (el més gran negoci de la història i portat a terme per catalans) i, per la seva mala gestió, se'ls acabaven els diners. Ja ho diuen els experts: un percentatge elevat dels qui els toca la rifa, al cap d'un temps solen ser més pobres que abans. LLavors, es van recordar dels catalans, però com sempre, només per pagar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…