El sentiment és mutu

A aquest home cal defensar-lo. Està rebent atacs injustos. El president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, ha fet públic que considera Mourinho i Guardiola entrenadors estrangers. Que el primer és portuguès i el segon català. Feia molt i molt temps que no sentia unes declaracions tan assenyades des de l'altra banda de la ratlla d'Aragó. Que et diguin que no ets espanyol no és un insult. Ans al contrari, és un honor. Denota una capacitat d'anàlisi del que està succeint molt superior a la mitjana espanyola. A més, el fet cal valorar-lo en la seva justa mesura. No va ser una declaració producte d'un escalfament bucal. No, no. En el lliurament dels premis Príncipe de Asturias l'autor s'hi va ratificar. No tinc res més a dir.

Ràpidament, com era d'esperar, la nostra brigada de narcòtics, amb el president del Barça que es renta la mans al capdavant, han respost, molt ofesos, que no, que ells són espanyols i que Guardiola també. El mateix entrenador va dir que l'asturià no havia entès res. No, no, Pep, ho ha entès tot, absolutament tot. En realitat, no calia fer cap comunicat de resposta. El que ha afirmat el president astur és el que pensem la meitat dels catalans i una immensa majoria dels espanyols. Només calia contestar les seves amables paraules afirmant que nosaltres, com ell, també considerem que el senyor Maximino Martínez és estranger. Que el sentiment és mutu. I que com a europeus potser d'aquí un temps podrem arribar a entendre'ns (encara que ara mateix costi de veure).

Comentaris

  1. Que trista l'actitud d'aquests catalans que s'arrosseguen suplicant que els considerin espanyols. Una actitud de submissió canina.

    ResponElimina
  2. Aquest Maximino deu ser estranger des del moment que parla un altra idioma, no?
    Podria ser que Catalunya sigui l'únic país del món on es parlin dos idiomes alhora, segons PSC? Perquè parlar-lo, parlar-lo, el castellà, ho va ser per imposició, per imperatiu d'invasió. Amb tot l'allau d'immigració programada dels anys 60. Vaig anar a l'Estació de França a veure què passava:
    - Amb un sol tren de fusta de 43 vagons, tant plens que baixaven per les finestres, després de dies de viatge, tractats com animals, venien persones que quedaven astorades només de veure la grandària de l'estació. Vaig esperar fins que s'acabés aquell allau, fins que un bon home, amb la seva millor roba, em va demanar per la casa de Don Julio...

    ResponElimina
  3. Hehe! L?home es pensava que amb aquestes paraules feria greument la sensibilitat quan, en realitat, deixava anar una realitat com una casa de pagès. La resposta de la junta rosellista, l'esperada. A aquest pas, aquest home enfonsarà el Club.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas