Ves al contingut principal

Història d'una il·lusió



Joan, s'acaba el termini. És l'últim dia. Hem arriscat molt. Tu i jo ho hem sabut sempre: la divisió entre nosaltres només faria que truncar la il·lusió de milers i milers de patriotes. En realitat, sempre hem estat moralment units. Per això els dos, a soles, varem dissenyar aquesta estratègia. Potser hem anat massa lluny en el cop de teatre, Joan. Criticar-nos de manera pública no ha estat la millor tàctica. Els nostres porten setmanes dient-se de tot. Acusacions que han assaborit amb gust els enemics de la nostra llibertat. És igual. Girem full. Per un moment no sabia si vivia en la nostra ficció o en la crua realitat. Joan, saps que n'hi ha que diran que ens ho hem cuinat tot sols. Que on és la regeneració democràtica. És igual, Joan. Els errors, errors són. Pertanyen al passat. Ara cal mirar endavant i fer un exercici de pragmatisme. Vols dir que l'Alfons estarà d'acord? Joan, ara toca generositat màxima. Deixar-se estar de rebequeries. Tothom ho entendrà. No cal passar comptes. Estic d'acord, Joan.

Afrontem el dia d'avui. Els andorrans m'han dit que el cop d'efecte serà brutal. El millor acte de campanya que podíem haver concebut. Una bomba. Minuts i minuts de comentaris als mitjans. Primeres planes. Els de la Crida per la Terra diu que també vindran. Imagina't, d'aquí poc, roda de premsa amb tota la gent que porta més d'un any treballant en la configuració d'una alternativa electoral dels independentistes que volen combatre l'autonomisme (no viure'n d'ell). Joan, i de tots els que han treballat per fer carburar el potentíssim moviment de les Consultes. I dels que van fer realitat l'apoteòsica manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Els nostres equips de campanya han convocat tots els mitjans de comunicació. L'anunci és imminent. Joan, estàs preparat. Sí, Joan. Sortim a escena. Mira els flaixos! Riiiing, riiing, riiing. Com cada matí, sona el despertador. Granollacs, has d'anar a la feina. Són les 6.40 de l'últim dia d'una altra il·lusió perduda...

Comentaris

  1. Era d'esperar. He de confessar que el 10 de juliol, a l'assemblea de Reagrupament, ja vaig tenir com una mena de "flash" on veia que la unitat no seria possible. Una llàstima. Ara que cadascun voti en conseqüència.

    ResponElimina
  2. Dramàtic escrit d'una realitat crua i dura, la nostra falta d'unitat, comuna en massa coses vitals de la vida.

    Ara, permeteu-me que faci una altra crida a la solidaritat. Us demano a tots els bons patricis que tingueu manera d'influir els banquers, que aquests CONGELIN les hipoteques dels qui volen desauciar! Els banquers no en faran cap benefici i evitaran destruir tota una família que a hores d'ara ja és massa extensa. A finals d'any, ja seran un de cada quatre persones les que cauran sota del llindar de la pobresa.

    ResponElimina
  3. Apreciat Granollacs, llegint-te he somiat el mateix que tu i el de centenars de milers de catalans. Que això no arribi a quallar en els polítics independentistes també forma part dels barrots de la gàbia que ens empresona. També ells, amb els seus personalismes, mantenen aquesta gàbia amb els barrots ben lluents. Quan s'acabarà això?

    ResponElimina
  4. Avui lleigeixo que en Carretero compara en Laporta amb na Belen Esteban.
    Estupefacció i rubor... i ràbia... SI va treballar per la unió, durant el mes d'agost, el Dr. es va equivocar, va pensar que tenia la paella pel mànec i que tothom ballaria al seu só...si, però no, al mes pur estil d'en Mas, jugant al poquer amb les llistes.
    Si les llistes es poden moure, és perque les mou algú, en qualsevol moment i a dit, això no és democràcia, la democràcia està per davant de la independència, o no anirem be.
    A SI hi ha un acord, no explícit, de no agresió, creiem que sóm germans i compartim objectius, però el Sr. Doctor s'ha passat, està buscant notorietat a costa d'en Laporta, amb un tacticisme pròpi d'altres debats...
    No em sap greu la desunió, anem millor sols, que mal acompanyats.

    ResponElimina
  5. Amics, tant per una banda com per l'altra ja no és vol la unitat. Ara, concretem. Ni un Joan ni l'altre volen la unitat.

    Si presumim de que aquests moviments són tan democràtics, que la militància ostenta el poder del partit, fem-ho notar.
    Si des de la base es pot corregir el rumb de tot plegat, s'ha de fer. No hem de llençar la tovallola.

    Hi ha iniciatives en marxa:

    http://www.cxi.cat/

    ResponElimina
  6. Només els que volen unitat demostren el que volen: la Independencia de Catalunya i se'ns en refot si Laportinyo o Dr.No. Aquest parell, tot i pensar igual només volen manar i tots els que s'han poscicionat amb un o altre els hi heu fet el llit. Resultat, com sempre, els independentistes més dividits que mai i a la pràctica tindrem menys representació parlamentària que en els darres comissis. Jo encara no se a qui cony votar (aixó es el que heu aconsseguit, que com jo, la majoria no ens debem a ningú, sinó que només a Catalunya), però cada cop que uns i altres obren la boca em venen ganes d'enviar-ho tot a la merda. Déu ni dó com es pot arribar a desprofitar la millor conjuntira socio-política dels últims 75 anys per fotre per la borda l'opció de l'Estat Propi. Haviam que passa d'aquí 4 anys pq ara, amics dels partits nous i vells, feu pena.

    ResponElimina
  7. El pacte és impossible. Tampoc no n'hem de fer cap drama. Crec que hi ha una opció que està molt per sobre de l'altra. La prova la tenim en les intolerables declaracions del Carretero comparant el Laporta amb la Belén Esteban i donant confiança als números falsejats presentats per la junta rosellista. Ha arribat al punt de fer el joc a CiU. Del Laporta mai han sortit unes paraules desagradables cap al Carretero, al contrari. El que hagin pogut dis gent de la base ja és un altre cantar. i n'hem trobat per totes dues bandes. Per mi, Reagrupament, després d'aquestes declaracions, ha perdut la credibilitat que li qeudava. I ho dic molt trist. Hi he treballat activament més d'un any i he estat secretari del meu Districte.

    ResponElimina
  8. Un temps enrere vaig visitar Greenland, meravella gelada, allà desconnectes del tot.
    En tornar vaig agafar un taxi al aeroport i sense adonar-me'n vaig veure al darrere d'un cotxe un adhesiu en forma de burro i al cotxe del costat un de brau, se'm va encongir l'estomac i vaig desitjar haver-me quedat allà per sempre mes i no sentir a parlar mai mes d'aquesta terra.

    Som una olla plena de cucs menjant-se els uns als altres i el que n'ha engolit mes ja es creu l'amo, sense veure que al país veí n'hi ha de mes golafres i que aquests ens estan manant.

    Tan difícil es anar tots els independentistes junts?.
    Tan els hi costaria a CIU, ERC, IV, SIC, Reagrupament i quatre de mes petits fer una candidatura transversal i única?.
    No veuen que arrasarien?.
    Però clar, aleshores qui manaria sobre el conjunt?, aquest es el problema i la mare del ous.
    No crec que ningú dels que es presenta ho faci per quelcom mes que per poder tenir un trosset del tortell de reis, mal sia el que porta la fava seca, encara que l'hi costi perdre una dent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…