Joan Triadú, esperança en la victòria



Mentre el programa Divendres de TV3 homenatjava l'actor Tony Curtis arran de la seva mort, m'he assabentat del traspàs del bon patrici Joan Triadú. Són les coses, les prioritats, de la nostra anomenada televisió nacional. Joan Triadú no és, no ha estat, qualsevol. Molts el consideren un dels referents de la cultura catalana del segle XX, que ell mateix contemplava durant els darrers anys de la seva vida, venint d'on venia, amb ulls d'optimisme. Com la millor època de la seva atribolada història. Tot i que havia passat moments d'extrema gravetat feia uns mesos, el passat mes de juny vaig tenir la fortuna de veure'l i d'escoltar encara la seva clarividència. De percebre la seva bonhomia. L'Associació Catalunya 1640 va tenir l'encert d'atorgar-li la Medalla Pau Claris. I ell va aplegar encara prou forces per anar a sopar, participar a l'acte i adreçar-nos als presents unes paraules vibrants i emocionades (trobareu el vídeo al costat d'aquest apunt).

Mestre republicà encara gairebé adolescent, va dedicar moltes de les seves energies a l'ensenyament, peça clau de la reconstrucció de la postguerra per a un país ensorrat durant dècades en la repressió franquista. Fou veritable home de la resistència, des de la seva militància en el Front Nacional de Catalunya, la plataforma unitària que va mantenir la flama en les hores més amargues. Aquell dia del passat mes de juny, acompanyat del seu fill, feliç de veure la continuïtat en la lluita en la cara dels assistents a l'acte, amb aires de comiat, Joan Triadú ens va manifestar la seva confiança absoluta en un futur ple. El seu convenciment que, encara que ja no ho veuria, ben segur, el nostre país havia de guanyar definitivament la seva llibertat. La vida és injusta. Ell que va combatre, contra tota esperança, en temps de derrota, no podrà paladejar la victòria. Aquells que ho facin, tan de bo el tinguin en el record en els dies de glòria que vindran.

Comentaris

  1. Quan vaig veure la introducció de la mitja part de La Riera que parlaven del Tony Curtis i no de Joan Triadú no m'ho podia creure. Com podia ser que no en diguessin res? Quina pena! Ho trobo una falta de respecte prou greu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas