Ves al contingut principal

Joan Triadú, esperança en la victòria



Mentre el programa Divendres de TV3 homenatjava l'actor Tony Curtis arran de la seva mort, m'he assabentat del traspàs del bon patrici Joan Triadú. Són les coses, les prioritats, de la nostra anomenada televisió nacional. Joan Triadú no és, no ha estat, qualsevol. Molts el consideren un dels referents de la cultura catalana del segle XX, que ell mateix contemplava durant els darrers anys de la seva vida, venint d'on venia, amb ulls d'optimisme. Com la millor època de la seva atribolada història. Tot i que havia passat moments d'extrema gravetat feia uns mesos, el passat mes de juny vaig tenir la fortuna de veure'l i d'escoltar encara la seva clarividència. De percebre la seva bonhomia. L'Associació Catalunya 1640 va tenir l'encert d'atorgar-li la Medalla Pau Claris. I ell va aplegar encara prou forces per anar a sopar, participar a l'acte i adreçar-nos als presents unes paraules vibrants i emocionades (trobareu el vídeo al costat d'aquest apunt).

Mestre republicà encara gairebé adolescent, va dedicar moltes de les seves energies a l'ensenyament, peça clau de la reconstrucció de la postguerra per a un país ensorrat durant dècades en la repressió franquista. Fou veritable home de la resistència, des de la seva militància en el Front Nacional de Catalunya, la plataforma unitària que va mantenir la flama en les hores més amargues. Aquell dia del passat mes de juny, acompanyat del seu fill, feliç de veure la continuïtat en la lluita en la cara dels assistents a l'acte, amb aires de comiat, Joan Triadú ens va manifestar la seva confiança absoluta en un futur ple. El seu convenciment que, encara que ja no ho veuria, ben segur, el nostre país havia de guanyar definitivament la seva llibertat. La vida és injusta. Ell que va combatre, contra tota esperança, en temps de derrota, no podrà paladejar la victòria. Aquells que ho facin, tan de bo el tinguin en el record en els dies de glòria que vindran.

Comentaris

  1. Quan vaig veure la introducció de la mitja part de La Riera que parlaven del Tony Curtis i no de Joan Triadú no m'ho podia creure. Com podia ser que no en diguessin res? Quina pena! Ho trobo una falta de respecte prou greu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…