Ves al contingut principal

Mentre esperes una ambulància



En un país ensorrat per la misèria autonomista, com és el nostre, es poden produir tota mena de situacions kafkianes. A casa, fa uns dies, en varem viure una de tantes. Tenim un familiar gran, incapaç de valdre's per sí mateix. Que ha entrat en aquella fase en la qual la degradació es va fent més i més punyent cada dia. És el cas de tants centenars de milers de persones dependents. Ara vivim més i no sempre en condicions dignes. En el nostre cas, és un entrar i sortir de l'hospital amb afeccions que es van repetint com a conseqüència del seu estat, massa deteriorat. La darrera vegada, quan va rebre l'alta hospitalària, aconseguir una ambulància ens va costar quatre hores. Sí, sí quatre hores. I no és que fallessin els sistemes de comunicació. O no només això.

El problema, sospitem (esperar quatre hores dóna per a elaborar tota mena de teories), és que el meu familiar pertany a una d'aquelles antigues mutualitats de funcionaris en vies d'extenció. Són entitats que depenen de l'estat directament i això, avui en dia, és un veritable llast. Pensant, pensant, voleu dir que l'explicació no serà aquesta: davant una petició d'una mutualitat pública, les empreses privades que gestionen les ambulàncies intenten per tots els mitjans no haver d'atendre els serveis que els proposen. Principalment, perquè no saben quants mesos trigaran a cobrar-los del Ministeri d'Administracions Públiques.

Així està el país. Els terminis de pagament de l'administració a Catalunya són insostenibles per a qualsevol empresa. I la solució, em penso, no és fer lleis contra la morositat que tothom sap que es convertiran automàticament en paper mullat, sinó reclamar la fi de l'espoli fiscal. I, com tothom sap (inclosos els que dissimulen proposant vies mortes), l'única manera d'acabar-hi és obtenint la plena sobirania sobre els nostres recursos. La resta, misèria i més misèria autonomista. Autonomisèria.

Comentaris

  1. Després venen els unionistes amb "els problemes que realment preocupen a la gent" !!

    ResponElimina
  2. Segons la Geli això és mentida. El que si et puc dir és que quan una ambulància ha de fer un viatge que no implica una emergència (al domicili o a un altre hospital) la petició no és prioritària.

    ResponElimina
  3. En el meu cas, nosaltres vàrem haver d'esperar més de sis hores. Tota una nit.
    I rés de mutues. Des d'un hospital, de tornada cap a casa.
    Mentre la mare esperava l'ambulància, ocupava un llit a l'hospital (urgències), amb els passadisos plens d'altres pacients.
    No ens enganyem, en moltes ocasions, els problemes NO són deguts a la manca de recursos. En molts casos és un problema d'ineptitud, i d'una miserable valua profesional a tots els nivells.

    El gran problema que té aquest país, és la nula aportació "civilitzadora" de les onades migratòries rebudes. No només no han aportat "valors" al sistema, si no que han introduït una mena de "contravalors" que actuen com els cucs de la fusta. Quan te'n adones ja no té remei.

    Salut,

    ResponElimina
  4. Autonomisèria, gran paraula que farà fortuna, estimat Grenollacs.
    El nostre parlament (si parlem de l'espanyol encara més) està composat majoritàriament per funcionaris públics, ja sabem, mòmio garantit de per vida.
    Quan volen "gaudir" dels avantatges de la competitivitat i l'eficiència, externalitzen els serveis a empreses privades, per exigir-los el que ells no estan disposats a aplicar a la seva gestió: bàsicament eficiencia i relació directa amb la productivitat. Es a dir, si un servei no és rendible es tanca, però a l'administració això no passa, la nostra administració arrosega tots els llasts i paràsits del món...només hi ha diners per ells. Així acaven per externalitzar serveis, com les ambulàncies, que haurien de ser forçosament públics, ja que l'objectiu és atendre a tothom quan toca i estalviar en altres coses que tots sabem.
    Conclusió: malpagats i malavinguts! Autonomisèria.

    ResponElimina
  5. Fa uns anys faig viure aquesta situació. Tres hores per traslladar la meva dona amb un braç destrossat de tal manera que ni a l'hospital on la vaig portar no s'atrevien a tocar-la.

    Coincidint amb això, estic llegint un llibre d'en Bruno Cardeñosa, on explica la privatització de tots els serveis públics a la privada, a més d'altres coses. Saqueig pur i dur, en tot el mon.
    Això de les ambulàncies, fa anys que és un saqueig. Un ambulatori que tinc davant de casa, també ho és i tothom se'n dóna de baixa. Per experiència molts sabem que les famoses externalitzacions de serveis propis interns públics són una fuga de capital descarat i, el pitjor encara, molt inepte. Inepte perquè l'empresari de torn que guanya el concurs té empresa LUCRATIVA i contracta gent de l'atur per pagar el mínim. És molt més rendible "fer-ho a casa" que externalitzar.
    Aquest és un "tinglado" financer que busca buidar els Estats per privatitzar-ho tot: Salut, seguretat, guerres al gust, etc. Els Governs són titelles al servei de les "Think-Tank".
    Un Estat indep. (Catalunya!?) se'n pot lliurar. Però cal un compromís fundacional contundent.

    ResponElimina
  6. Jo també m'hi trobat en el mateix cas, però els infermers ja em varen advertir que l'ambulància de retorn a casa trigava mes que si cridaven al "bus" del tanatori i me la vaig emportar amb el meu automòbil, a la meva mare.

    Per contra estic profundament agraït a una metgessa sud-americana.
    La meva mare, de tan en tan, no evacua i la tenen hospitalitzada a vegades quinze dies, perquè abans d'una lavativa la tenen de fer patir amb disset probes i vint pastilles diàries... després l'hi “enchufen” un “enema” i un cop tot fora la foten al carrer.
    La penúltima vegada la metgessa, sud-americana, digué que obrin pas amb el dit havia sortit tot i en menys de mitja hora a urgències es va acabar.
    La última, de vegada, lògicament la volien ingressar i vaig dir-l'hi al metge de guàrdia que els sud-americans feien servir el dit i que si no ho feia ell seria jo qui l'hi ensenyes com fer-ho, em va mirar entre estranyat i curiós, va tancar la porta i va fer tal merder que es tinguera de canviar la bata marro que uns moments abans havia estat verda... mitja horeta i cap a casa.

    Perdoneu si us molesta que parli de merda, però els foranis estan mes endarrerits que la nostra fabulosa sanitat i tenen remeis que la meva avia ja sabia i que aquí s'han perdut en aras a la modernitat.

    ResponElimina
  7. Si ni tan sols les Administracions Públiques, que han de donar exemple, són capaces de pagar en un termini de temps mínimament normal és que tot plegat va molt i molt malament.
    També m'ha agradat això d'Autonomisèria. Si algú s'ho queda, reclama la paternitat!

    ResponElimina
  8. Benvolguts: tinc previst dedicar una edició del glossari dominical a definir el concepte d'autonomisèria. Serà d'aquí uns dies...

    ResponElimina
  9. A en Joaquim, li podria recomanar per la seva àvia i qui pateixi de desregulacions intestinals el Plantaben. És totalment inocuo. Fins i tot amb aquestes coses també podem donar lliçons!

    Bona nit, co-autonomíseros!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…