Ves al contingut principal

Quan dispara fa gran tro



L'altre dia, després d'amenaçar la meitat (com a mínim) d'aquest país, aquella que aspira lògicament a la independència, el candidat Corbacho va tornar a repetir la cantarella habitual dels indocumentats polítics de l'autonomisèria. Aquells que, diguem-ne, ens governen des de fa trenta anys: vivim, segons ells, en l'època de major plenitud en l'autogovern de Catalunya al llarg de tota la història. I resulta que no. Que la seva constitució de tuf franquista no pot esborrar el passat. Que resulta que teníem un Estat que els catalans van construir al llarg de cinc-cents anys i que va morir de mort violenta, el 1714, a mans dels avantpassats intel·lectuals i polítics dels qui ara ens neguen els drets històrics. Unes institucions capaces de fer-li la guerra al seu mateix monarca, en defensa de les seves atribucions. Senyores dels recursos suficients, els d'una veritable hisenda nacional, per endegar autèntiques polítiques pròpies. Ben bé com la Gestoria actual. Ben bé el mateix.

Els comtes de Barcelona eren ben conscients i se'n servien com podien de la potència d'aquell aparell institucional forjat al llarg de la baixa edat mitjana. L'amic Josep em fa a mans un document ben clarificador al respecte. Som a Barcelona, el juny de 1460, mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil. El rei Joan II escriu aquestes eloqüents paraules als seus ambaixadors a la cort romana, tot just abans de traslladar les sessions de la Cort general a Lleida: "Ara aquí, com sabeu, tenim convocada e ajustada la Cort de Cathalunya de la qual, Déu volent, se spera gran ajuda e subvenció, com lo General [la Diputació del General o Generalitat] stiga molt rich e soberch e, sens algun dubte, quan dispara fa gran tro, segons que en casos semblants loablement ha acostumat, però aconduhir açò en prudència és necessari alguns discurs de temps...". I del tro del passat hem passat a la piula d'avui.

Comentaris

  1. Es pot caure més baix? Cal una nova Renaixença en tots els sentits, econòmic, nacional, polític. Tan de bo això sigui així a partir del 29N.

    ResponElimina
  2. ...i ens cal que sigui així, "Porc Senglar". Acabo de fer una ruta per Barcelona mèdico-burocràtica i m'he permès veure la Barcelona que miren els turistes. Lamentable en tots sentits. Poso dos exemples per no exhibir un qüestionari aburrit:
    - Les reixes de la Ciutadella, totes rovellades.
    - L'edifici de la Caixa de Catalunya de Via Laietana, totalment descuidat.
    Aquests són exemples que crec que simbolitzen la decadència on ens han fotut. A França o pel País Basc, aquests dos llocs estarien arregladissims, farien goig. ...i suposo que també a altres indrets de l'Espanya golafre dels nostres diners...

    ResponElimina
  3. Tal com estan ara els coses, aquesta Renaixença la veig del tot impossible, almenys tan aviat. Només podrem aspirar a tal cosa quan arribem a ser Estat. I amb els 4 propers anys d'autonomisme convergent no farem res.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…