Ves al contingut principal

Respecte a l’estat de dret



Els espanyols en general i l’espanyolisme català en particular s’omplen sovint la boca amb l’expressió que encapçala aquest apunt. Qualsevol anhel de llibertat ha de passar pel respecte a l’estat de dret, que vol dir, ras i curt per la constitució que ens van imposar fa trenta anys amb l’ombra del franquisme al darrera. Tot sabem, però, que aquesta elegant fórmula té la flexibilitat d’un xicle i que, quan als espanyols els interessa, se’l fan petar entre les dents com un globus. Per liquidar-nos invoquen l’estat de dret; quan volen, però, passen olímpicament de complir normes publicades i sentències dels tribunals. Ja se sap, la nul·la tradició democràtica dels espanyols marca, i molt.

Pensava en això mentre llegia el pròleg de Gregorio Colás a la publicació de la molt i molt recomanable (encara que sobretot per a historiadors o molts aficionats al gènere) tesi doctoral de l’amic Jesús Gascón, que porta per títol Alzar banderas contra su rey. La rebelión aragonesa de 1591 contra Felipe II (Saragossa: Institución Fernando el Católico-Prensas Universitarias de Zaragoza, 2010). “Desde entonces nunca más Aragón ha levantado la voz contra el Estado”, diu Colàs, qui explica com, en realitat, els aragonesos de finals del XVI no es revoltaren contra el seu monarca. Simplement, vetllaren fins a les darreres conseqüències pel respecte a la llei vigent, els furs aragonesos, contra la pura i simple arbitrarietat de Felip II de Castella. Per als forts l’estat de dret acostuma a ser només un simple recurs per dotar de legitimitat el seu secular i espuri esperit de dominació. D'això en saben molt els espanyols.

Comentaris

  1. A uns quants pisos més avall del teu nivell (finca d'àtic de 250 m.), estimat Granollachs, vaig llegir el segon llibre d'en Falcones, "La mà de Fàtima". En aquest llibre, no solament s'hi descriu el drama dels moriscos, sinó que (al meu entendre) és una plasmació de les constants arbitrarietats de les monarquies castellanes. Potser encara és millor que l'anterior "L'església del Mar". En sóc un admirador d'en I. Falcones.
    Aquests vicis de comportament arrelen socialment com exemple del que han vist dels seus pares, i es converteixen en norma. Poden arribar a contradir-se i llavores es violenten, si els ho fas veure. El problema el tenim quan aquest vici l'exerceix el poder...

    ResponElimina
  2. "La mà de Fàtima", "L'església del mar" i uns quants mes de semblants i tots els referents a totes les histories en parlen de lleis, estats de dret, sangs blaves, drets de conquesta, donacions als vassalls de terres robades amb sang, terres i països sencers que "Deu ens va donar".
    I tot sota una llei o altra i com que es de llei es te de complir... moltes vegades aquestes lleis es volen "sinonimtzar" amb justícia, quan sabem que poques lleis ho son, de justes.

    Ara fins i tot aquesta gent del país del sur ens parlen de democràcia com si sabessin el que vol dir aquesta paraula, vaig llegir l'altra dia que, democràtic seria si arribes el cas d'un referèndum d'independència a Catalunya, el que hi poguessin votar tots els espanyols, mentre un altra deia que com que Espanya es de tots si un dia en volem un tros per a nosaltres sols el tindríem de pagar, o sia comprar Catalunya.

    Crec sincerament que no es pot negociar una independència amb aquesta gent, el que es nostra es te de prendre sense demanar permís a ningú ni menys disculpes.
    Utopia, ja ho se, però perquè no?.

    ResponElimina
  3. Ja ho deia Maquiavel: El Princep te dos mitjans per fer complir la seva voluntat, la Força del Dret i la Força de la Violencia.
    Ferà servir el Dret quan aquest li sia favorable i ferà servir la Violencia quan li calgui canviar el Dret com mes li convingui.
    Mal Princep es el que tan sols fa servir una de les dues forces.

    ResponElimina
  4. És l'excusa que sempre posen. És, en el fons, l'únic argument (si es pot dir així) que els queda. Una llei heretada del franquisme. En això es basen per a atacar qualsevol avenç nacional del nostre país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…