Ves al contingut principal

Tanta, tanta sang



Avui és un dia adequat per a la memòria. Han fet córrer tanta i tanta sang per construir i mantenir el seu projecte nacional. Convé recordar-ho. Per allò de la superioritat moral. La història de l’annexió de Navarra (1512-1529) és plena, com la nostra, de desastres d’exili, de tortura i de mort. Fa anys vaig anar al castell de Simancas, al costat de Valladolid, on es conserva l’arxiu de la Monarquia hispànica dels Àustria. Un veritable pou d’informació per als historiadors. També per als catalans: la nostra història política i militar dels segles XVI a XVIII es conserva, en bona mesura, entre els gruixuts murs d’aquella fortalesa, acumulada amb el pas dels anys en els lligalls de papers dels Consells reials, des de Felip II de Castella fins a Carles II. El que no sabia aleshores és que fou també escenari d’una estampa tràgica en la pèrdua de la independència navarresa.

A Simancas fou reclòs entre 1516 i 1522 el mariscal Pedro de Navarra, principal cap de les forces legitimistes, defensor dels drets dels Labrit-Foix sobre el regne dels dos vessants dels Pirineus (i senyors d'Andorra). El novembre de 1522, el mariscal, convençut que seria finalment executat, se suïcidà clavant-se un ganivet al coll. Amb ell van desaparèixer les darreres oportunitats de resistència organitzada a l’ocupació castellana. Poc abans havien estat executats de manera fosca a les presons del castell de Pamplona els Vélaz de Medrano, pare i fill, que havien dirigit la darrera epopeia militar de la resistència navarresa: la defensa del castell d’Amaiur, posteriorment volat fins al fonaments. Curiositats del destí, la seva tenacitat d’aleshores encara serveix als navarresos per gaudir d’un règim fiscal privilegiat. Els nostres morts, en canvi, de moment, no tenen consol. Perquè, com darrerament ens ha recordat el Tribunal Constitucional (no em cansaré d'insistir-hi), nosaltres no tenim drets històrics.

Comentaris

  1. Mira si n'estan d'orgullosos que la sang que han vessat, que ho celebren amb passejada de l'exèrcit inclosa. És l'expressió clara de la seva brutalitat.

    ResponElimina
  2. Per això se m'encén la sang
    - quan veig badocs mirant el cel amb els avions militars fent cabrioles sobre dels nostres caps.
    - quan veig badocs meravellant-se de la bellesa d'una desfilada, símbol del gregarisme més tòtil.
    - quan veig que les desfilades sempre són per celebrar una sang que han vessat.
    - quan em neguen que tot exèrcit és la legalització d'una banda d'assassins.
    - quan em neguen que un Estat no pot sobreviure sense exèrcit.
    - .....

    ResponElimina
  3. És interessant observar com s'ha configurat l'actual estat espanyol. Amb la conquesta i eliminació de drets d'altres territoris i la col·laboració de personatges com en Montilla que va a saludar la cabra legionària.
    Des del màxim respecte envers en Ramon Llull discrepo de la seva opinió pel que fa als exèrcits al món actual. Crec que ens emmirallem massa en Espanya i les seves institucions des d'una mentalitat de poble colonitzat.

    ResponElimina
  4. En el fons , la parafernàlia militar espanyola no es mes que el consol per la seva trista història. Un que ja te anys i que va estudiar amb el pla d'estudis del Ministerio de Educación de l'any 1953 , recorda amb nostalgia la frase final de practicament TOTES les aventures de la ESPAÑA IMPERIAL i que venia a dir : 'Perdimos pero nos cubrimos de gloria' o aquella altre no mes elocuent : 'Mas vale morir de pie que vivir de rodillas' , per no fer esment a la mes gran de totes les grans : 'Yo mandé a mis barcos aluchar contra los hombres, no contra la naturaleza', totes frases buides que volen emmascarar la indolència dels militars espanyols, quan no la seva verdadera incompetència quan han hagut de lluitar en igualtat de condicions que l'enemic.

    ResponElimina
  5. No només no tenim consol, no només no tenim drets històrics!

    Us podeu creure que fa tres anys i tres mesos que visc a Brasil i que el 'Consulado General de España a São Paulo' encara no s'ha dignat a incloure les meves dades en aquesta 'Oficina del Censo Electoral'?!

    La guinda és que avui he tornat a anar a aquest Consulado i, un altre vegada, no consto a les llistes per Catalunya (alta que vaig sol·licitar al Juliol 2007 i vaig tornar a sol·licitar al Juliol 2010), no m'han donat de baixar a la llista per València (baixa que vaig sol·licitar al Desembre 1994), no m'han permès accedir al llibre de reclamacions, m'han amenaçat amb quatre anys de presó (basats en que tenen les meves dades duplicades en la base de dades entre 1994 i 2007) i, quan he demanat la identificació del funcionari que m'atenia, m'han preguntat qui era jo per tal de demanar que algú s'identifiqués).

    Acabo d'enviar un escrit al Consejo de Residentes Españoles en São Paulo, al Consulado General de España en São Paulo, a la Embaixada de España en Brasil, al Ministerio de Asuntos Exteriores, al Defensor del Pueblo, a la seu d'ERC i al Síndic de Greuges: qui respirarà!?

    Tot i així, no tinc consol: m'estan privant d'un dret a l'actualitat! =:O( Perdoneu però ho havia de dir...

    ResponElimina
  6. Si la seva "Fiesta Nacional" es torturar, humiliar i vessar la sang d'un animal. No ens ha d'estranyar que el dia de la Hispanitat sigui una festa on els protagonistes son els militars i on darrera del nom "Madre Patria" s'amaga un autentic genocidi sense precedents en l'historia de la humanitat. Els espanyols tenen el dubtós orgull d'haver fet desaparèixer pobles, races i llengües senceres. Espero que tot això algun dia s'ho trobin.

    ResponElimina
  7. Benvolguda Kuka: espero que puguis votar el 28-N. No es pot perdre ni un sol vot independentista! I menys encara per la incompetència de la burocràcia espanyola (i/o catalana)...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.