Ves al contingut principal

Des de Muret, tantes vegades...

Monestir de Sant Salvador d'Horta


Passen els dies. Moviments de redreç o de mirar cap a una altra banda en alguns, gestos de mà estesa en els altres. L'independentisme que no creu que al país li convingui, en el llindar de l'abisme, encara una ració de quatre anys més de gestió autonomista necessita pair i resituar-se després dels resultats de les eleccions del 28-N. L'independentisme que ha ocupat les institucions sense gaire èxit, potser esclatarà en mil bocins. Capelletes, sectors, grupuscles. Més del de sempre. Fa tants anys que va. Potser segles. Mirem, sinó, enrere. El nostre rei Pere el Catòlic volia bastir als inicis del segle XIII un gran estat a banda i banda dels Pirineus. Felip II de França, l'altre aspirant al control d'Occitània hi envià el seu millor general, en Simó de Montfort. Ben a prop de Tolosa de Llenguadoc, a Muret, el 12 de setembre de 1213, Montfort s'hi enfrontà als catalans i occitans. Molts anys després, a la seva Crònica autobiogràfica, Jaume I explicarà la mort del seu pare identificant ben clarament les causes de la derrota:

"I en Simon de Monfort era a Muret ben bé amb vuit-cents homes a cavall, fins a mil, i el nostre pare vingué contra ell prop d'aquell lloc on ell estava [...]. I el comte Simó i aquells de dins, prengueren penitència i reberen el cos de Jesucrist i digueren que més s'estimaven morir al camp que a la vila. I després d'això, eixiren a combatre ensems a l'una. I aquells de la part del rei no saberen arrengar la batalla ni anar junts, i cada ric home atacava per si mateix i atacava contra natura d'armes. I pel mal ordenament i pel pecat que era en ells, s'hagué de perdre la batalla, i per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren dins. I aquí morí el nostre pare. Car així ho ha usat tostemps el nostre llinatge, a les batalles que ells han fet i nós farem: de vèncer o morir."

Comentaris

  1. Total, que el nostre individualisme ja era evident des de llavores. Molt ben trobat, i oportú aquest document.
    Potser, no cal remenar més i cal que acceptem que el nostre galliner és una mala barreja entre grega i llatina.
    El nostre rei Pere era dels que demostren les nostres possibilitats, oi?, com Pau Casals, ara mateix el Dr. Seoane, etc.; i, alhora, ens surten els ERC de torn desgavellant-ho tot.
    Ens falta solidaritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.