Dir allò que agrada escoltar



Fa uns dies, mentre enraonaven en un debat radiofònic els caps de campanya dels partits d'objectiu o gestió autonomista, vaig sentir una sentència habitual que no comparteixo, que em sembla més pròpia de la mercadotècnia que de la responsabilitat política. De la demagògia habitual d'allò que és políticament correcte. Un d'ells va afirmar com a principal valor que la seva oferta electoral connectava amb la majoria de la societat catalana. A banda del fet que sigui enormement difícil conèixer quines són els valors, els desitjos o els anhels majoritaris d'un país i de les trampes a benefici propi que habitualment se'n fan, no crec que un partit polític hagi de bastir el seu discurs i objectius en funció dels desitjos majoritaris de la societat. És obvi que els ha de conèixer i que poden condicionar la seva manera de fer. Però en cap cas esdevenir el centre de la seva política. Tindríem països immòbils en el temps, incapaços de transformar-se per millorar.

Potser per això els meus no han guanyat mai cap elecció. Però, en canvi, tinc la consciència que han estat, gairebé sempre, motor d'avenç. La responsabilitat d'un polític no hauria de portar-lo a identificar-se amb els anhels de la majoria, sinó a transformar-los en el sentit que consideri just. Caldria que dediqués molt i molt temps a conèixer, a escrutar, a analitzar quines són les necessitats d'un país, quins els elements que poden projectar-lo amb més força cap al futur. I proposar aleshores les polítiques que millor s'hi adaptin a aquesta prospecció. És a dir, a defensar amb totes les de la llei allò que un, honestament, creu que és el millor per al seu país. Encara que sigui minoritari (encara). Com tantes idees de progrés al llarg de la història. Després, democràticament, a acceptar allò que decideixi la majoria, evidentment. Però la majoria també vol a hores d'ara la pena de mort, expulsar tots els immigrant sense feina regular, eliminar (gairebé) tots els impostos o elevar el límit de velocitat a 150. I no per això cal adoptar-les, si és que es consideren polítiques contradictòries amb els propis valors i el disseny de país que hom té.

Comentaris

  1. És aquí on un (hom!) acaba veient que cal educació d'ètica, de comportament, de valors. Els que estan de caiguda. Se'ns va atribuir als d'esquerres enderrocar valors tradicionals. Ara, veig que els qui n'han tret molt profit d'aquesta desorientació social, han estat els qui, sense escrúpols de cap mena, juguen a la trampa, a enredar el més proper fins acabar al pou dels especuladors banquers, institucionals, socials i de tota mena.
    Tal com va dir un professor magistral, una cosa és ser artista i innovar, i l'altra és experimentar. Molts d'esquerres hem perdut l'oremus amb l'experimentació, sense examinar amb responsabilitat.
    Tampoc mai han guanyat els meus (excepte amb el Barça!), tampoc mai he fet ni un "duro" ni el faré. Però, amic Granollachs, tenim l'honor de ser honestos amb la nostra consciència i amb la nostra autoanàlisi de cada dia.

    ResponElimina
  2. Els partits polítics actuals s'han convertit com en empreses que es dediquen tota una colla d'anys a prepararmàrqueting per a unes eleccions. S'han oblidat del bé del país i només van a buscar el vot. I així no anirem enlloc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas