Ves al contingut principal

Dir allò que agrada escoltar



Fa uns dies, mentre enraonaven en un debat radiofònic els caps de campanya dels partits d'objectiu o gestió autonomista, vaig sentir una sentència habitual que no comparteixo, que em sembla més pròpia de la mercadotècnia que de la responsabilitat política. De la demagògia habitual d'allò que és políticament correcte. Un d'ells va afirmar com a principal valor que la seva oferta electoral connectava amb la majoria de la societat catalana. A banda del fet que sigui enormement difícil conèixer quines són els valors, els desitjos o els anhels majoritaris d'un país i de les trampes a benefici propi que habitualment se'n fan, no crec que un partit polític hagi de bastir el seu discurs i objectius en funció dels desitjos majoritaris de la societat. És obvi que els ha de conèixer i que poden condicionar la seva manera de fer. Però en cap cas esdevenir el centre de la seva política. Tindríem països immòbils en el temps, incapaços de transformar-se per millorar.

Potser per això els meus no han guanyat mai cap elecció. Però, en canvi, tinc la consciència que han estat, gairebé sempre, motor d'avenç. La responsabilitat d'un polític no hauria de portar-lo a identificar-se amb els anhels de la majoria, sinó a transformar-los en el sentit que consideri just. Caldria que dediqués molt i molt temps a conèixer, a escrutar, a analitzar quines són les necessitats d'un país, quins els elements que poden projectar-lo amb més força cap al futur. I proposar aleshores les polítiques que millor s'hi adaptin a aquesta prospecció. És a dir, a defensar amb totes les de la llei allò que un, honestament, creu que és el millor per al seu país. Encara que sigui minoritari (encara). Com tantes idees de progrés al llarg de la història. Després, democràticament, a acceptar allò que decideixi la majoria, evidentment. Però la majoria també vol a hores d'ara la pena de mort, expulsar tots els immigrant sense feina regular, eliminar (gairebé) tots els impostos o elevar el límit de velocitat a 150. I no per això cal adoptar-les, si és que es consideren polítiques contradictòries amb els propis valors i el disseny de país que hom té.

Comentaris

  1. És aquí on un (hom!) acaba veient que cal educació d'ètica, de comportament, de valors. Els que estan de caiguda. Se'ns va atribuir als d'esquerres enderrocar valors tradicionals. Ara, veig que els qui n'han tret molt profit d'aquesta desorientació social, han estat els qui, sense escrúpols de cap mena, juguen a la trampa, a enredar el més proper fins acabar al pou dels especuladors banquers, institucionals, socials i de tota mena.
    Tal com va dir un professor magistral, una cosa és ser artista i innovar, i l'altra és experimentar. Molts d'esquerres hem perdut l'oremus amb l'experimentació, sense examinar amb responsabilitat.
    Tampoc mai han guanyat els meus (excepte amb el Barça!), tampoc mai he fet ni un "duro" ni el faré. Però, amic Granollachs, tenim l'honor de ser honestos amb la nostra consciència i amb la nostra autoanàlisi de cada dia.

    ResponElimina
  2. Els partits polítics actuals s'han convertit com en empreses que es dediquen tota una colla d'anys a prepararmàrqueting per a unes eleccions. S'han oblidat del bé del país i només van a buscar el vot. I així no anirem enlloc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…