Ves al contingut principal

El joc del Concert



La veritat, no és cap sorpresa. Era d'esperar que CiU recularia en la qüestió del concert. Però, tan aviat!? Francesc Homs, autor d'una magna obra de teorització sobre l'itinerari legal i polític suposadament necessari per assolir el concert econòmic (i gran negociador del magnífic Estatutet de la Moncloa), s'ha despenjat amb unes declaracions de campanya afirmant que si no disposen de la majoria suficient per governar en solitari, retiraran la seva proposta estrella. Antològic. Tornen els temps de, nosaltres representem en exclusiva el país. Voteu-nos o regnarà el caos. Nosaltres som Catalunya. Com si no existissin altres forces d'obediència catalana. Totes les quals, diguem-ho de passada, recolzarien el concert si fos una opció real. Si no fos com demanar la lluna en un cove als espanyols.

Fa gràcia, a més, que afirmin que si no disposen de força suficient faran marxa enrere. Té gràcia perquè porten set anys fent exactament aquesta recriminació a Esquerra. La d'haver trait les seves conviccions a canvi d'ocupar el poder. Justament, el que es disposen a fer ells ara. No es tracta de defensar si Catalunya necessita disposar dels seus propis recursos en plenitud o no. El que pretenen és portar en exclusiva la pastanaga, mentre els espanyols ens continuen donant amb el pal. Plantegen un futur impossible per engrescar el personal, però anunciant que no el faran realitat si no els votem. No, no. Molts, encara que siguem minoria en el camp catalanista, no els votarem i creiem sincerament que l'últim que necessita un país enfonsat en la crisi són jocs de mans impresentables. Això no és un caprici, és una necessitat vital per a la supervivència del nostre país i de milions de ciutadans. En primer lloc, per al prop del vint-i-cinc per cent de catalans que es troben en situació de pobresa. El joc del Concert no mola. És de molt mal gust.

Comentaris

  1. "Som una regió. Vosaltres decidiu". Aquest és el veritable ADN de CiU, em sap molt de greu pels votants independentistes d'aquest partit.

    ResponElimina
  2. Bàsicament es una vergonya. No m'extranya que els Espanyols s'atreveixin sempre a pendrens el pel.

    ResponElimina
  3. I es que l'argumentari que proposen es mes que ridícul, denigrant. I indica el baix concepte dels nostres polítics envers la gent que els vota. Deuen pensar que som imbecils de naixement... O potser si que ho som, perquè la crua realitat es que els continuem votant. L'argument es de pati de col·legi i, com diu el benvolgut Granollacs, per ells es un joc mes que un objectiu polític. Es el mateix joc que fan els venedors de cotxes de segona ma. Malabaristes de les paraules que et fan veure el que no es. (o ho intenten). Es un esquer per incauts. Es una fugida endavant perquè a CIU saben que el Concert no es gens assumible pels espanyols. Es l'ultima moto que en volen vendre. Desprès ha de venir la independència.

    ResponElimina
  4. Aquest mati el senyor Cuní ha entrevistat a en Rajoy, cosa que em sembla malament perquè a un anticatalanista no el tindrien de deixar posar els peus a TV3, però valgui allò de la llibertat.
    A la pregunta sobre el concert econòmic ha dit clarament que no es assumible en absolut, que el País Basc i Navarra el tinguin, ja l'hi va be perquè nomes representa un poc per cent, però a Catalunya no perquè la resta d'Espanya passaria gana.
    Suposo que lo del País Basc i Navarra es perquè no els te prou grossos per treure'ls-hi, se'l menjarien viu, a Catalunya som mes cagats.

    CIU guanyarà les eleccions i tingui o no tingui majoria, demani o no el concert ens tindrem de conformar amb un concert de festa major, d'orquestra de fira i menjant engrunes com ja ens tenen acostumats.
    El senyor Mas es una vergonya nacional catalana i una meravella nacional espanyola, arreplega el vot dels catalans bon minyons i llepa el que pot a Madrid... però per a ell i els seus, no pas per els catalans.

    La independència crec que no la guanyarem amb cap polític, tindríem de tornar a sortir al carrer i no moure'ns-hi fins a assolir-la, col·lapsar Barcelona o potser Madrid fins a aconseguir-la, de mica en mica s'hi anirien afegint polítics a mida que la cosa anés a mes i el dia abans de ser independents tindríem al carrer al PPC amb la "morritus" i al nen de Ciutadans, no voldrien pas perdes un escó a la Catalunya independent.

    ResponElimina
  5. Avui, en Rajoy a can TV3, a dit que el concert econòmic per Catalunya avui dia ja no és viable perquè entre Madrid i Catalunya rendim el 40% de tota l'economia del mal estat espanyol.
    O sigui que reconeix que som la font de la seva butxaca. Perquè Madrid viu de l'espoli que ens fa amb l'excusa de la capitalitat.
    Si fossin sensats, ens hauríen de mimar, i en canvi, ens foten per tot arreu fent-nos desnaturalitzar el nostre país! A sobre de vividors per compte aliè, són burros de set-soles!
    No sé com ens ho farem, però em de tocar el dors d'aquest país represor de merda!

    ResponElimina
  6. Amb tot plegat comença a ser, com a mínim, molest, l'aparició de neo-convergents suposadament independentistes que raonen tota la seva ideologia només en la victòria, evident, del 28N. Una victòria que els ha posat en safata el PSOE.

    ResponElimina
  7. Abans de la campanya pròpiament dita ja s'han carregat, ells solets, el que havia de ser l'eix del seu discurs. Són patètics.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.