Joan Solà, encara i per sempre



Feia temps que volia fer-ho. L'atzar ha volgut que sigui coincidint amb l'enèssima campanya contra el català als tribunals espanyols i a Brusel·les. Són vint minuts realment ben aprofitats. Aquests dies he tingut l'oportunitat d'escoltar novament de manera íntegra el discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya de l'1 de juliol de 2009. I he vibrat com feia temps que no experimentava. Quina força. Quina convicció. Davant l'artifici o la ineptitud habitual dels nostres polítics autonomistes, quina concisió. Quina capacitat expressiva. Us animo a redescobrir-lo. De veritat. Des de la tribuna del Parlament, escenari de tantes traïcions, va representar amb la màxima dignitat el sentiment de milions de catalans. Mil vegades més proper a la sensibilitat del carrer que no pas els senyors diputats que diuen fer-ho. Simplement, som molts, la majoria, els que volem un país normal. I això reivindicava en Joan Solà. La normalitat d'una llengua i d'un país escarnit. No puc sinó atorgar el lloc central d'aquest apunt a les seves darreres paraules d'aquell dia. Senzillament antològiques.

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Moltes gràcies."

Comentaris

  1. Ja fa bastant de temps, massa poc, que vaig dir que a Catalunya jo no parlaria cap mes llengua que la catalana, parlaria amb les altres que conec sempre que el meu interlocutor no m'entengues en català perquè fos d'una altra lloc, però no si aquesta persona visques aquí.
    Ho continuu fent i no hi tinc cap problema, a vegades ells continuen en la seva de llengua, però m'entenen i no passa res de res.

    Però també us tinc de dir que en aquell lloc, botiga, servei que no m'han atès en català procuro no entrar-hi mes, no se si això esta mal fet... però si mes no n'és quelcom d'humà.

    ResponElimina
  2. Però, amic Granollachs, Catalunya, amb Joan Solà o no, està dominada, almenys fins ara, per CiU. És auxì! També és així que aquesta CiU ja torna -abans de guanyar les eleccions!!- a fer pactes amb el PP. Perquè, si no, què és el que ha fet a Tortosa negant-se a treure el monument franquista de l'any 1966 al·legant que "ara no toca" perquè això és fer electoralisme: Pacte amb el PP. Quin tracte hi ha al darrere? O potser és que ja els va bé pensar així! Això ja no és ni nacionalisme ni de barretina; és pur unionisme franquista, com Duran-Lérida.

    Com que el "plumero" sempre s'acaba ensenyant, com la mona ensenya la seva seda, ahir -agafeu-vos fort- vaig "descobrir" que el compositor Haendel va compondre una peça minúscula d'uns escasos cinc minuts, una "Cantata espanyola" que es diu.... "NO SE ENMENDARÁ JAMÁS".
    Jo ho interpreto que en Haendel deuria observar -potser cabrejat- que la monarquia espanyola de l'època tampoc rectificava mai... "no se enmendarán jamás..." ni España ni CiU...

    ResponElimina
  3. El que fa més ràbia de tot són els aplaudiments finals. Si tant els hi va agradar, perquè no prediquen amb l'exemple?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas