Ves al contingut principal

Joan Solà, encara i per sempre



Feia temps que volia fer-ho. L'atzar ha volgut que sigui coincidint amb l'enèssima campanya contra el català als tribunals espanyols i a Brusel·les. Són vint minuts realment ben aprofitats. Aquests dies he tingut l'oportunitat d'escoltar novament de manera íntegra el discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya de l'1 de juliol de 2009. I he vibrat com feia temps que no experimentava. Quina força. Quina convicció. Davant l'artifici o la ineptitud habitual dels nostres polítics autonomistes, quina concisió. Quina capacitat expressiva. Us animo a redescobrir-lo. De veritat. Des de la tribuna del Parlament, escenari de tantes traïcions, va representar amb la màxima dignitat el sentiment de milions de catalans. Mil vegades més proper a la sensibilitat del carrer que no pas els senyors diputats que diuen fer-ho. Simplement, som molts, la majoria, els que volem un país normal. I això reivindicava en Joan Solà. La normalitat d'una llengua i d'un país escarnit. No puc sinó atorgar el lloc central d'aquest apunt a les seves darreres paraules d'aquell dia. Senzillament antològiques.

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Moltes gràcies."

Comentaris

  1. Ja fa bastant de temps, massa poc, que vaig dir que a Catalunya jo no parlaria cap mes llengua que la catalana, parlaria amb les altres que conec sempre que el meu interlocutor no m'entengues en català perquè fos d'una altra lloc, però no si aquesta persona visques aquí.
    Ho continuu fent i no hi tinc cap problema, a vegades ells continuen en la seva de llengua, però m'entenen i no passa res de res.

    Però també us tinc de dir que en aquell lloc, botiga, servei que no m'han atès en català procuro no entrar-hi mes, no se si això esta mal fet... però si mes no n'és quelcom d'humà.

    ResponElimina
  2. Però, amic Granollachs, Catalunya, amb Joan Solà o no, està dominada, almenys fins ara, per CiU. És auxì! També és així que aquesta CiU ja torna -abans de guanyar les eleccions!!- a fer pactes amb el PP. Perquè, si no, què és el que ha fet a Tortosa negant-se a treure el monument franquista de l'any 1966 al·legant que "ara no toca" perquè això és fer electoralisme: Pacte amb el PP. Quin tracte hi ha al darrere? O potser és que ja els va bé pensar així! Això ja no és ni nacionalisme ni de barretina; és pur unionisme franquista, com Duran-Lérida.

    Com que el "plumero" sempre s'acaba ensenyant, com la mona ensenya la seva seda, ahir -agafeu-vos fort- vaig "descobrir" que el compositor Haendel va compondre una peça minúscula d'uns escasos cinc minuts, una "Cantata espanyola" que es diu.... "NO SE ENMENDARÁ JAMÁS".
    Jo ho interpreto que en Haendel deuria observar -potser cabrejat- que la monarquia espanyola de l'època tampoc rectificava mai... "no se enmendarán jamás..." ni España ni CiU...

    ResponElimina
  3. El que fa més ràbia de tot són els aplaudiments finals. Si tant els hi va agradar, perquè no prediquen amb l'exemple?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…