Ves al contingut principal

L'entretant d'en Cuyàs



El periodista maresmenc Manuel Cuyàs, biògraf del president Pujol, és un conspicu opinador. Hom pot trobar-lo, gairebé a diari, participant a diversos diaris, així com a tertúlies televisives i radiofòniques als mitjans de major difusió del nostre país. És un home de pes que no enganya ningú en la seva deriva convergent. Tanta presència mediàtica (com comença a passar amb aquest bloc) fa que, de tant en tant, com els vells, es repeteixi. Un dels seus leitmotivs, que l'hi he sentit repetir des de fa mesos fins a la sacietat, és el que podríem denominar com el de l'entretant. Conscient que a CiU només li poden xafar la guitarra de l'èxit les noves formacions de l'àmbit sobiranista, l'home repeteix una vegada i una altra que els nouvinguts no tenen programa i que només parlen de la independència. I que què farem entretant.

Anem a pams. En el cas de Reagrupament, l'afirmació és rigorosament falsa: més 600 de persones van confeccionar un programa electoral que qualsevol periodista que es vulgui ben informat (o qualsevol altre ciutadà) pot trobar en el web de la formació. En el cas de Solidaritat Catalana, la precipitació del projecte va fer que trigués més a concretar-lo: la Primera Assemblea Nacional, però, va aprovar el passat 24 d'octubre el Manifest Electoral, que ara va desgranant per impactes dia a dia. Però, més enllà d'una crítica a l'absència del programa, l'entrentant d'en Cuyàs tapa la veritable essència del moment: una de les manifestacions més importants de la història del país va reclamar el 10 de juliol passat, per abassegadora majoria, la plena sobirania per al nostre país. Posar la discussió de l'entretant com a prioritat és una completa irresponsabilitat. L'entretant és gestió autonomista i els independentistes l'hem de deixar a mans dels autonomistes (què el ridícul el facin ells!). Nosaltres dedicarem l'entretant a explicar a tots els catalans, en tots i cadascun dels temes que es discuteixen al Parlament, com l'entretant, l'autonomisme, constitueix una autèntica ratera per al seu desenvolupament econòmic, social, cultural i moral.

Comentaris

  1. Sí, cal explicar cara a cara els avantatges de ser un estat. És dur però si fa temps et miraven com a un excèntric ara alguns comencen a escoltar-te i mostrar-se més receptius.

    ResponElimina
  2. Tinguem en compte que no és feina d'un sol dia, d'una sola legislatura, però com bons 'rucs catalans' hem de ser i serem constants i tenaços, el camí és clar davant nostre, només cal no perdre el rumb...

    ResponElimina
  3. Ens volen continuar enganyant i el mal es que continuen enganyant a massa gent, però els "rucs catalans" del Anònim continuarem la nostra tasca, ja fa tres-cents anys i potser no sara a la propera legislatura i potser jo no ho veuré, però la esperança que un dia les lleis siguin justes, els homes pacífics, el mon visqui en pau, no hi hagi fam, les esglésies desapareguin i els dependents es tornin independents.. no la podem perdre.

    ResponElimina
  4. Més que deriva convergent, ha entrar en un hooliganisme convergent. Que un presumpte independentista critiqui propostes independentistes diu molt poc d'ell. I després serà d'aquells que dirà que cal "unitat" quan ell fa els possibles perquè no existeixi.

    ResponElimina
  5. Els CiU i molta premsa sembla que demanin l'estrany dret a desinformar. Fins i tot, el President més tòtil de la nostra història (EEUU ens supera!) és més clar. Al final ha aclarit qui és i què pensa. En canvi, en Mas (Duran Lleida té clar el seu pensament, curiosament coincident amb el d'en Montilla) en Mas segueix amb aquesta ambivalència d'enredar permanentment a tots els temerosos de decidir-se a pensar. "No fos cas que..." Tenen una Pujol-dependència que els farà votar el seu afillat Mas.
    La llàstima és que no tenim manera de fer-los veure la nostra reflexió als votants de CiU, entre altres coses perquè nosaltres només tenim internet per comunicar i aquests potencials votants de CiU són gent gran que no fan servir aquest estri.
    De tota manera, mai es poden perdre les esperances i després del 28 veurem com queda el mapa del Parlament.

    ResponElimina
  6. Ramon Llull, has dit ".....i aquests potencials votants de CiU són gent gran que no fan servir aquest estri".
    No sempre es així i no nomes els joves fan servir internet, jo ja en tinc 66 d'anys, potser es que no soc vell... gracies... estic cada dia a set fòrums de fotografia, soc administrador de dos de ells, comento molt a Perfils.cat i estic al corrent de la darrera xorrada electrònica que surt al mercat i moltes me les compro... i crec que no soc una excepció.
    Potser es que sempre hi sigut diferent (raret?) i m'interessa la política, la ciència, la tècnica... be quasi be tot... el futbol no "em va gaire" ho sento, però tens raó, molts de la meva edat no saben que es un "tera" o un "post"... també em be d'ofici a mi.
    Salut i independència ben aviat.

    ResponElimina
  7. Ramon Llull, jo tinc 61 anys i l'any 1994 ja tenia e-mail quan molta gent no sabia què era. Per altra banda la gent gran mínimament culta o d'estudis, té molta curiositat per tot i internet els és la millor eina. També convé dir que molta gent gran ja no tenim res a perdre i hem aguantat massa i ara votarem independència de debò, tot el demés ens rellisca.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.