Passats que marquen presents



Ahir vaig anar a casa de la Griselda. Li faig prou més de setanta anys. Mirada inquietant i trista. Francament abatuda per una depressió. Diu que n'ha tingut, a temporades, des dels tretze anys. Però que mai en va voler parlar-hi. Em rep en pijama, amb una camisa ampla que li fa de batí. Es trasllada, no sé si per problemes econòmics. És un bon pis, en un lloc cèntric de Barcelona. En entrar, gairebé ens hem d'obrir pas entre piles de papers i roba escampada per tot arreu. Més que un desordre de mudança, fa pensar en un caos de deixadesa. Fa llàstima. Està sola i no té fills. En algun moment em dóna a entendre que ha estat fatalment decebuda per algú. Pensa gastar en els dies que li queden tot el seu patrimoni. Però la seva actitud no fa pensar en gaires alegries.

Per tal d'asseure'ns ha d'apartar una manta mal endreçada. La resta dels sofàs estan ocupats. Em parla dels seus pares, que per això hi he anat a casa seva. Dos mestres republicans, de l'època d'or de la nostra pedagogia, repressaliats pel franquisme. Depurats entre 1939 i 1940. El seu pare, per ateu. La seva mare, per comunista i separatista. Suspensió de feina i a l'exili espanyol. L'un a Albacete. L'altra a Guadalajara. Ell desisteix de participar en l'escola franquista i es dedicarà al comerç. Ella serà perseguida per les seves idees després de reincorporar-se a l'escola a Catalunya. El seu pare, depressiu com la Griselda, malviurà els darrers anys de la seva vida. La mare, terminarà el seus dies sumida en la negra nit de la demència. La història s'allargassa fins al present, penso, mentre baixo l'ascensor. De generació en generació. Vides dures i finals tristos. Una patacada que fa pensar.

Comentaris

  1. La Universitat Natural no la pot defugir ningú. Cal fer aquest aprenentatge i mirar si pots treure matrícula d'honor. És la Llei Natural. Per això venim al món físic, per aprendre a ser més conscients-reponsables i arribar a poder tornar amb la unitat amb plenitut. (Quin rotllo, no?)
    La me... està amb els entrebancs que surgeixen sense poder-ho preveure al bell mig de la vida. Franco, per exemple. Llavores és quan se't desmonta el que havies programat aprendre en aquesta vida.
    És com si programessis un viatge amb tot previst. Quan hi ets en ple rendiment , en el cas que siguis responsable, et trobes que t'han tergiversat les dades, t'han sabotejat la ruta i res encaixa. Què fer, llavores? Sembla un càstig diví. Qui sap, potser ho és. Per què, què haurem fet abans per mereixer-l'ho? Ens serveix per corregir algun error que hem mantingut en els darrers cursos?
    Sempre, sempre cal tornar a aixecar el cap de nou i tornar a reaccionar per tornar a veure clara la lliçó i ser-ne conseqüent i tornar a fer via. Digues-li a la Griselda, estimat Granollachs, que planti cara amb la claretat que li cal, mirant el sol de cara al sortir el sol de nou cada dia.
    Ramon Llull

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)