Ves al contingut principal

Passats que marquen presents



Ahir vaig anar a casa de la Griselda. Li faig prou més de setanta anys. Mirada inquietant i trista. Francament abatuda per una depressió. Diu que n'ha tingut, a temporades, des dels tretze anys. Però que mai en va voler parlar-hi. Em rep en pijama, amb una camisa ampla que li fa de batí. Es trasllada, no sé si per problemes econòmics. És un bon pis, en un lloc cèntric de Barcelona. En entrar, gairebé ens hem d'obrir pas entre piles de papers i roba escampada per tot arreu. Més que un desordre de mudança, fa pensar en un caos de deixadesa. Fa llàstima. Està sola i no té fills. En algun moment em dóna a entendre que ha estat fatalment decebuda per algú. Pensa gastar en els dies que li queden tot el seu patrimoni. Però la seva actitud no fa pensar en gaires alegries.

Per tal d'asseure'ns ha d'apartar una manta mal endreçada. La resta dels sofàs estan ocupats. Em parla dels seus pares, que per això hi he anat a casa seva. Dos mestres republicans, de l'època d'or de la nostra pedagogia, repressaliats pel franquisme. Depurats entre 1939 i 1940. El seu pare, per ateu. La seva mare, per comunista i separatista. Suspensió de feina i a l'exili espanyol. L'un a Albacete. L'altra a Guadalajara. Ell desisteix de participar en l'escola franquista i es dedicarà al comerç. Ella serà perseguida per les seves idees després de reincorporar-se a l'escola a Catalunya. El seu pare, depressiu com la Griselda, malviurà els darrers anys de la seva vida. La mare, terminarà el seus dies sumida en la negra nit de la demència. La història s'allargassa fins al present, penso, mentre baixo l'ascensor. De generació en generació. Vides dures i finals tristos. Una patacada que fa pensar.

Comentaris

  1. La Universitat Natural no la pot defugir ningú. Cal fer aquest aprenentatge i mirar si pots treure matrícula d'honor. És la Llei Natural. Per això venim al món físic, per aprendre a ser més conscients-reponsables i arribar a poder tornar amb la unitat amb plenitut. (Quin rotllo, no?)
    La me... està amb els entrebancs que surgeixen sense poder-ho preveure al bell mig de la vida. Franco, per exemple. Llavores és quan se't desmonta el que havies programat aprendre en aquesta vida.
    És com si programessis un viatge amb tot previst. Quan hi ets en ple rendiment , en el cas que siguis responsable, et trobes que t'han tergiversat les dades, t'han sabotejat la ruta i res encaixa. Què fer, llavores? Sembla un càstig diví. Qui sap, potser ho és. Per què, què haurem fet abans per mereixer-l'ho? Ens serveix per corregir algun error que hem mantingut en els darrers cursos?
    Sempre, sempre cal tornar a aixecar el cap de nou i tornar a reaccionar per tornar a veure clara la lliçó i ser-ne conseqüent i tornar a fer via. Digues-li a la Griselda, estimat Granollachs, que planti cara amb la claretat que li cal, mirant el sol de cara al sortir el sol de nou cada dia.
    Ramon Llull

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.