Ves al contingut principal

Premis BN: una primera garbellada



Durant la primera setmana de nominacions al Premi Brigada de Narcòtics (BN) 2010, que com sabeu distingirà els més hàbils a camuflar la nostra situació de dependència per gaudir dels beneficis de l'anar fent, els lectors d'aquest bloc han llançat a l'aire un munt de propostes. Fabulós. La convocatòria crec que es pot considerar ja a hores d'ara un petit èxit ciberpatrici, per utilitzar l'expressió encunyada el primer dia per un dels comentaristes assidus d'aquest bloc. És cert que l'immens esforç de síntesi que requereix aquesta tasca (és tan extensa la nòmina dels agents a sou de la Brigada de Narcòtics!) ha bloquejat a alguns dels lectors. No patiu, encara us queda gairebé una setmana de reflexió mentre acabeu de pensar si votar els uns o els altres (però que siguin independentistes) el proper diumenge.

De moment, la categoria Millor Comissaria presenta un clar avantatge per als grans diaris del país, seguits a certa distància per la que hauria de ser la nostra televisió nacional (la de l'interessantíssim debat entre els capitans dels dos grans transatlàntics de l'autonomisme, és dir de la misèria, d'aquest país). No hi ha gaires propostes, en canvi, pel que fa a la premsa digital al servei de la Brigada. Els darrers llocs, però, no estan gaire perfilats: caldria un esforç dels lectors en aquesta direcció. Pel que fa a les candidatures a Millor Inspector, han rebut un nombre considerable de propostes, però encara amb una dispersió que dificulta la definició dels candidats. A hores d'ara destaquen els noms de Lluís Foix, Antoni Puigverd i Màrius Carol, però encara hi ha temps per a noves apostes. La nòmina de candidats va dibuixant-se dia a dia. El proper dimecres 1 de desembre, tret de sortida a les votacions!

Comentaris

  1. benvolgut bon patrici
    en els darrers 3 articles hi ha força afinitats d'apreciació
    t'ho agraeixo prque m'has ajudat a endreçar les idees

    seguim en contacte

    ResponElimina
  2. Aquesta Brigada de Narcòtics és tan gran que gairebé podria definir-se com una Divisió.

    ResponElimina
  3. Aquest matí acabo d'escoltar a Luís Del Olmo. Important perquè arrossega molta, molta audiència castellana benpensant de tot España. El seu pensament, expresat clarament verbalment per ell mateix està en contra d'un tripartit com l'actual. Especialment, en contra d'ERC, element incordiant i exaltat que trenca la convivència espanyola. En Cuní li ha volgut preguntar sobre la pitjor incordialitat com és el TC i ell, més hàbil que en Cuní s'ha saltat la pregunta responent una altra cosa.
    Esclar, un Montilla amb un debat en castellà contra en Mas, el primer hauria movilitzat un electorat castellà a favor d'ell tant com en Del Olmo.
    Volguem o no, Catalunya està dividida entre dues llengües-cultures que no s'escolten. Al 50%. Recordo haver escoltat anys enrere per part d'en Del Olmo "... la tradicional romeria del Rocío de Cataluña..." Fins i tot, de la processó de Sant Medí se'n diu "romeria" amb accent catalanesc... Recordeu aquell mossèn que es va negar a prestar la Mare-de-Déu de la seva església per fer una "romería"? Com va ser de perseguit pels castellans i adormidors catalans...!
    Hi ha conceptes tradicionals que marquen tota una cultura: A Catalunya era tradició dir Mare-de-Déu; a España se'n diu "Virgen". Em refereixo a les estatuetes representant a la mare del nen Jesús. Tot un símptoma!!!

    ResponElimina
  4. Sobre el dit per en Ramon Llull del "Olmo" aquest, quan en Cuni contestant a lo de "el incordio" de ERC, sobre la publicitat que el PP va fer a Andalusia en contra de Catalunya... també ha contestat que eren peres i no maduixes... i això que no parlaven de fruita.
    No hi acabat d'escoltar-lo perquè en un moment determinat m'hi preguntat a mi mateix que hi feia un home com aquest parlant en castellà a TV3... i hi polsat aquell botonet vermell del comandament, al fer-ho hi recordat un dia fa molts anys que llegia un llibre de frases d'en Baudelaire, casi no me'n agradava cap i vaig arribar a una que deia que quan un llibre no t'agrada es te de llençar... va anar a la brossa sense rumiar-m'ho dues vegades.
    Potser es un home que diu les coses clares, però s'en descuida moltes. No hi sentit mai el seu programa i no puc opinar, però tampoc em ve de gust escoltar-lo.

    ResponElimina
  5. Ben trobat, Ricard. Divisió de Muntanya, més aviat; però en tot cas divisió (aquests no sumen gens; o sí, però a l'inrevés). I en Ramón també veig que fa la seva aportació, definint en què consisteix l'habilitat al més pur estil BN. Gràcies a ambdós. Bé, jo només entrava per una rucada; del CCN m'ha arribat un link que tot i que pugui semblar-vos una obvietat, deixo aquí tant pels cyberpatricis com pels observadors internacionals, ja sigui de l'altre costat de l'Ebre o (encara que ben endins) simplement de l'altra banda de l'enteniment, als qui tampoc el cor els admeti poder viure en cap altra MENA de país diferent que el de son pare i sa mare patri): http://www.youtube.com/watch?v=oiIEeqBRBQc

    ResponElimina
  6. I el que fa més ràbia de tot és que tota aquesta gent reben un bon sou per la feina que fan i viuen de collons gràcies a ell.

    ResponElimina
  7. Molt intuïtiu, potser en mal moment (i a contrarrellotge), i segurament no massa encertat, però:

    TV3
    Catalunya Ràdio
    La Vanguardia
    Antoni Puigvert
    Manel Fuentes
    Josep Cuní

    M'estalvio els digitals en aquesta edició degut a notable desconnexió. Miraré de posar-me al dia a partir de les vostres propostes per encertar-la amb el vot.

    Una especial abraçada als reagrupats, sigui quin sigui el seu destí.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.