Ves al contingut principal

Quan fas clic



Fa temps que ho vaig rumiant. Comparteixo plenament l'esperit de l'article recent de l'escriptor Alfred Bosch, aclaparat per la massiva informació relativa a la remodelació de fa algunes setmanes de l'agònic govern Zapatero. Que si entren els uns, que si surten els altres. Que si les esperances de la Chacón se'n van en orris. La realitat és que des d'Arenys de Munt cap aquí, des de la famosa Sentència fins ara, s'ha produït en el meu subconscient una desconnexió gairebé absoluta amb allò que passa a sis-cents quilòmetres direcció oest. Ara més que mai és el far west. No diré que m'importa un rave, com la sobirania sobre Melilla, però m'hi estic aproximant. És la definitiva assumpció que populars i socialistes, socialistes i populars, com deia en Pla, són espècies gairebé idèntiques amb pelatges suaument diferents. Diversos en les formes, prou coincidents en els objectius. Absolutament units en el projecte nacional.

És també la constatació del, a vegades penós paper, a voltes absolutament inútil i testimonial, dels diputats catalans dels altres tres partits. Per seguir la metàfora bíblica, m'he cansat de constatar com oscil·len segons el dia entre el paper de veus que clamen en el desert i el d'aquells que es venen per un plat de llenties. Així que, vistes així les coses i encara que ara no toca parlar d'aquelles eleccions (les espanyoles), sinó d'aquestes, les nostres, les del 28-N, no em puc estar de manifestar que he fet clic. Un clic definitiu. Que mai des de que hi tinc dret per edat he deixat de votar en cap elecció, però que no penso tornar anar a votar a les eleccions espanyoles. Per a mi s'ha acabat. Com si no existissin. Que s'ho facin. Que governi qui vulgui. Nosaltres hem de concentrar les energies a pensar únicament com i quan assolim que deixin d'afectar-nos les decisions que prenguin. I anar preparant un boicot independentista seriós.

Comentaris

  1. Amén, però... i si ens tanquen la gestoria per (no que hi entri, que ja hi som ben endins) fallida tècnica del millor finançament del món mundial de la història de humanitat de Catalunya? Llavors només quedaria revolució o exili. O pitjor, quedar-se per veure'ns morir. La píndola suïcida la tenim llesta per engolir aquest 28-N. A mi el resultat tant se me'n fot. Aquest poble no és diferent de cap altre pel que fa a tenir i assolir ni més ni menys que el merescut. Què li darem que li sàpiga bo?
    La coreografia de l'acta de defunció no sé si resulta més ridícula que patètica amb els de sempre votant als seus, com si res; tant és què diguin, què facin o quines intencions tinguin. Son els seus i ja s'ho faran:
    Vota'm, vota'ns, com sempre, ja saps, tu i jo, comença el canvi, som els millors; compteu amb mi, jo compto amb tu, sou els meus, són els nostres. Si de cas que no m'emprenyin gaire; a disposar, però; vostè dirà.
    Altres ni voten ni ganes, acatant la clarividència: diuen que això si que els fotrà, que no hi ha res que els emprenyi més que el seu grandíssim menyspreu, que aquest nostre fer com si la cosa no anés amb nosaltres. Si ens uníssim, podríem fer-los avergonyir tant i tant que no tindrien altre remei que cedir i donar-nos tota la raó, portar-nos al l'Olimp, reconèixer que els hem ben vençut. I si no fos per tota la colla d'imbècils abduïts que, donat que no han entès res de res, encara aniran a les urnes (i pitjor, no votaran ni blanc ni nul), faríem majoria absoluta. Unanimitat d'abstinents. Una orgia, un altre món. Llavors sí que no tindrien mes remei que fer alguna cosa. La que fos, però fer-la; immediatament. Que hi ha algú?

    Oh-sí-nena-així-noParis-ets-laMillor, i... saps? la teva estupidesa és i ha estat sempre el nostre millor producte. Lo nostre és antològic.

    ResponElimina
  2. Aquesta és una qüestió que també considero fa temps. Mentalment ja vaig desconnectar d'Espanya fa molt però les meves conviccions demòcrates i el sentit del deure moral d'expressar-me mitjançant una papereta m'han impedit deixar de votar. Una altra cosa és el paper que fan a Madrid els escollits, vergonyós i indigne. És una qüestió interessant i on hi cal molta reflexió. Potser després del 28N tinguem més eines mentals per a acabar de decidir.

    ResponElimina
  3. El que passi o deixi de passar a Madrid ben poc n'hem de fer. Són els mateixos gossos amb diferents collars, ben iguals. A les generals vaig votar el que vaig considerar com a menys dolent. Potser a les properes ni tan sols això.

    ResponElimina
  4. El 28 votaré a Solidaritat, a les properes eleccions espanyoles m'agradaria que no m'enviessin butlleta electoral per "culpa" d'estar en un altra país, i si no es el cas o no votaré o ho faré pel que mes mal els hi pugui fer.

    ResponElimina
  5. Dels catalans depèn, i el futur president de Catalunya, Laporta, ens ho diu:

    "Ara és el moment de fer el pas i si tornem a votar els partits que ens han portat on som ara és que ens mereixem tot el que vindrà."

    No ploris per una terra que lluita, LLUITA per una terra que plora.

    ResponElimina
  6. El problema de Catalunya és el mateix èxit d'en Franco a l'haver-nos entatxonat uns tres milions d'immigrants de sobte sense poder-los digerir. Això va crear la divisió (desitjada pel Franco) d'una Catalunya actual que mai no respon igual amb les situacions globals, a excepció de quan s'arriva a tocar la butxaca. Amb aquest punt sí que es genera unanimitat. Llavores, si divulguem que votar a Espanya és participar del nostre expoli econòmic, potser sí que es pugui arribar a una certa abstenció que pugui fer-los mal.

    ResponElimina
  7. Sí que és cert que s'està produïnt un nou escenari, i es demostra en sorgir per primer cop partits polítics disposats a fer una declaració unilateral d'independència.
    Si ara els hi dónes un vot ja has tallat el teu vincle polític amb el congrés de Madrit. Perquè aquests partits no s'hi presentaran a les eleccions espanyoles. És un canvi de paradigma.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…