Ves al contingut principal

Quan la bèstia es desferma



El dia després del debat a sis el tema era la negociació del debat a dos. I som-hi. Dos debats avorridots entre autonomistes. Els uns convençuts a continuar encotillats dins un marc polític, l'autonòmic, que és incapaç de resoldre els reptes gravíssims de tot ordre que té plantejats el país. Els altres, que són perfectament conscients que som en un camí cap al no res, però que són uns covards. Tot plegat, un espectacle patètic. Al dia següent, els mitjans de la brigada de narcòtics anaven plens de lloances al candidat Artur Mas. A RAC1 fins a un 88% dels oïdors del programa d'en Basté deien que havia guanyat. Aquí i allà es destacava que el candidat convergent havia abandonat el to prepotent d'altres ocasions per presentar-se menys tens, més planer. Més presidencial.

De sobte, quan començo a interioritzar el missatge, veig les imatges de la negociació entre Mas i Montilla. Quedo absolutament horroritzat. Són aquestes les actituds que ens esperen? En contrast amb les lloances escoltades durant tot el dia, el posat d'Artur Mas s'ha transfigurat del tot. Apagats els llums i taquígrafs del debat a sis, alliberat de les instruccions del comitè de campanya, és com si la bèstia s'hagués desfermat. El to que gasta és completament crispat. Però el pitjor, amb molta diferència, és el fet que en uns quants minuts de tall, pràcticament no mira a la cara mai el seu interlocutor. El rictus de menyspreu envers Montilla és absolutament radical. Em torna al pensament, tot d'una, el vídeo d'en Madí. L'esperit del Catalunya som nosaltres. El pensament que hi ha uns usurpadors que ens han embrutat les poltrones durant set anys, però ara tornem els autèntics propietaris de la botiga. El que he vist en aquests escassos minuts rera els focus del debat a sis m'ha posat els cabells de punta. "Vuelve el hombre". Molt em temo que tornen més pinxos que mai.

Comentaris

  1. Jo ho veig com una mena de teatre sociovergent.Una baralla de "pressing catch", es foten d'hòsties però ningú no en pren mal.

    ResponElimina
  2. Granollacs, no es pot definir millor.
    Salut!

    ResponElimina
  3. I, després de tot aquest "gran repte Montilià", després que en Mas fa d'heroi i demana fer-lo al mateix moment, com si fotessin els altres quatre fora del carrer sense copa ni puro, ara, avui, va la Junta Electoral i finalment dirà que no. Que la política local catalana és massa de club i tot cal preveure-ho amb temps. Resultat: Guanya en Montilla perquè no hi ha hagut debat, que és el que volia. No haver d'haver-se-les amb amb un contrincant que li pot colocal 0-8 amb la mateixa facilitat d'un Barça-Almeria.
    Tot plegat escenografia de teatre de barri.

    ResponElimina
  4. Un oxímoron ho resumeix 100%: big brother transforms himself but never changes. Es transforma però no canvia. Això es el que passa amb el gran germà narcotitzant: Ara te cara de Zapatero, ara de Rajoi, ara de Montilla i mes tard de Mas. Però "tanto monta, monta tanto..." Els resultats son els mateixos: sempre sortim perjudicats els de sempre.

    ResponElimina
  5. Comèdia. Estic convençut que fins i tot sabien que incorrien en una il·legalitat i que no el podrien acabar fent. De cara a la galeria fan veure que ho volien i al final tan contents per no haver-se d'enfrontar. Hagués estat especialment patètic.

    ResponElimina
  6. Hi pot haver un segon capítol: Demà, en Montilla es pot oferir a fer el famós debat a Tele5 o Antena3, reptant en Mas a fer-lo allà. Pot ser una jugada en que en Mas pot quedar molt forçat.
    Queden poques hores per decidir què passa! Aquests són els qui han de decidir el futur de Catalunya!! Vulgars jugadors de poquer d'espaguetti western.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.