Ves al contingut principal

Soler rima amb botifler



Fa uns dies, el Congrés espanyol va rebutjar amb la piconadora dels partits espanyols i els seus diputats catalans autistes, una proposta del PNB per a dotar de major reconeixement les anomenades seleccions esportives autonòmiques. Res nou sota el sol, que dirien els clàssics. Només tindrem seleccions quan tinguem un estat propi. L'experiència dels darrers anys així ho avala. Aleshores se'ns obriran de bat les portes de totes les federacions internacionals. No haurem d'exiliar-nos a Amèrica, com el 1939, per jugar a hoquei patins. Ni haurem de limitar el nostre interès per les seleccions catalanes al seguiment de combinats d'esports que no coneix ningú, tot i que siguin altament respectables (i sobretot, l'esforç dels seus dirigents, del tot encomiable).

Parlant de dirigents i a l'escalf de la notícia, avui no puc estar-me de parlar d'un personatge decisiu per segar-nos l'herba sota els peus. Més enllà d'en Jaime Lissavetzky (quin goig veure la seva cara de pomes agres, derrotat en les primàries madrilenyes del PSOE, darrera la Trini!), en destaca particularment l'ínclit Director General d'Esports del Consejo Superior de Deportes, Albert Soler i Sicilia, el més abrandat activista contra la possibilitat que el seu país gaudeixi de seleccions pròpies. Situat al mig de totes les conspiracions. Els seus mètodes fan honor al seu segon cognom. Un d'aquells alts càrrecs del PSC consagrats a lluitar contra Catalunya. Llicenciat en INEF, Soler és funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, institució en la qual ha anat ocupant diversos càrrecs relacionats amb la gestió esportiva. Entre 1999 i 2008 fou director d'esports de la ciutat, director-gerent de l'Institut Barcelona Esports i director del Pla Estratègic de l'Esport de Barcelona. Avui actua de punta de llança contra tots els moviments en l'àmbit internacional a favor del reconeixement de les nostres seleccions. És un personatge fosc, lamentable, que els catalans convé que coneguin.

Comentaris

  1. ... Que els catalans convé que coneguin i recordin quan arribi el dia de la independència. Aquesta gentussa de cap manera pot aconseguir la ciutadania catalana. Han de ser declarats persones non grates i romandre al seu estimat país: Espanya.

    ResponElimina
  2. Mercès per la informació. Cal saber qui hi ha darrera de les hispano-conspiracions. Comparteixo el goig de veure en Lissavetzky humiliat.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Arnau Estanyol ha dit...
    ... Que els catalans convé que coneguin i recordin quan arribi el dia de la independència. Aquesta gentussa de cap manera pot aconseguir la ciutadania catalana. Han de ser declarats persones non grates i romandre al seu estimat país: Espanya.

    ..........I que si arriba la independència de ben segur l'anomenaran director de l'esport català com tots els altres que ara "despotriquen" contra Catalunya hi tindran un bon càrrec a la Catalunya/Estat.
    Creieu una altra cosa?.

    ResponElimina
  5. Hem de creure en altre cosa. Tot depèn de nosaltres. Si partint de cero ens conformem amb la púrria neofranquista perquè governi el nou estat català poc futur tindrem.

    ResponElimina
  6. No entenc com personatges així després poden anar a dormir tranquils. Ben untats, a canvi d'un sou, ataquen el seu propi país. Fan fàstig!

    ResponElimina
  7. conec personalment a aquest invidu, i puc dir-vos que és un personatge indigne i gens de fiar; diu una cosa i actua al'inrevés.A més a més, és un covard que no dona mai la cara, actúa per l'esquena i a traició, i si li portes la contrària has begut oli. Es tracta d'un conspirador infame, una espècia de Montilla en versió esquifida i catalana.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…