Vés al contingut principal

Una responsabilitat enorme

Eix de l'Ebre


El poble de Catalunya, que (des del meu modest punt de vista) té la virtut d'equivocar-se massa sovint (com ara en el referèndum de l'Estatut en 2006), ha dipositat de manera àmpliament majoritària la seva confiança en el candidat de CiU, Artur Mas. Ho ha fet de manera contundent, inapel·lable, indiscutible. La coalició ha estat la gran beneficiària de l'impuls de canvi d'uns temps depressius. Els independentistes que rebutgen la gestió autonomista hauran, haurem necessàriament de reflexionar. La desunió, sens dubte, els (ens) ha privat d'uns resultats espectaculars, de fer nostre el gran cabal de les Consultes i de la gran manifestació del 10 de juliol. De consolidar un grup parlamentari potent. Alegria, encara que ens ha fet patir fins a darrera hora, pels excel·lents resultats de Solidaritat Catalana, que donarà veu al Parlament a l'independentisme més coherent. Tristor per l'esforç i la il·lusió de tanta bona gent de Reagrupament, finalment balder.

Dues consideracions de cop al bot en les primeres hores després de conèixer l'escrutini. Una primera d'aritmètica. El bloc nacional (amb ERC i SI) que, si CiU vol, podrà marcar l'acció política al Parlament durant la propera legislatura, suma fins a 76 escons: és el tercer millor resultat de la història de l'autonomisme. I això presentant no pas dues llistes, com totes les altres vegades, sinó fins a quatre (amb el càstig en el repartiment d'escons que això suposa). També en termes quantitatius només el 1995 i per molt poc el 2003 tants catalans havien votat nacionalista (català) com en aquestes eleccions de 2010 (215.000 més que en 2006). Una segona consideració. Cal no perdre de vista ni un minut l'enorme dificultat de redreçar la situació econòmica del país i de la Gestoria amb els instruments de què disposarà el nou president. La lògica alegria per una victòria contundent ha de deixar pas ràpidament a una reflexió sobre l'alçada del repte que se li planteja durant els propers anys a l'Artur Mas i sobre els mitjans que precisarà per ensortir-se'n. Que tingui molta sort. Li'n farà falta.

Comentaris

  1. El triomf de l'autonomisme ha estat inapel·lable. Els catalans no tenim remei. El que es deia plebiscit per la independència ha passat a ser un bany de realitat. Tenen raó els fatxes espanyols: els independentistes som quatre gats molt cridaners.

    ResponElimina
  2. La meva lectura no és tan catastrofista. Estic en la línia de considerar que l'electorat ha pujat i ha optat per una línia propera a la nostra, però amb la moderació de no votar a qui no es coneix: En Joan Laporta. Tot just acaba de començar i ja voliem que fos President...?
    Un altra punt a destacar és el vot a l'alça del PP. Això és molt greu perquè representa que patim d'una ciutadania catalana anti-catalana. Un caos mental que només se'l poden menjar ells mateixos.
    Respecte de la caiguda d'ERC i PSC, és allò d'haver-s'ho buscat amb esforç. Un Montilla, català amb calçador i sense cap empatia que l'avali; i, per altra banda, un Puigcercós on la seva arrogància (corregida a l'última hora i artificialment) arrossegant errors de bulto com haver seguit governant a pesar de la sentència del TC, i amb el record de la bufetada a en Carod, clavada al cap dels militants, tot ha fet que aquests dos partits hagin passat a segona divisió de pet.
    En el meu últim punt, Laporta, trobo que aquest és qui té més gran compromís dins d'aquest nou Parlament. Haurà de fer rodatge i tindrà errades. Segur. No és el mateix el Barça que el Parlament, tant per l'enrabassament del protocol, com per la mesura de les actuacions a llarg termini.
    Des d'aquí, li vull desitjar molt encert amb el seu nou compromís català. Endavant!!

    ResponElimina
  3. Crec que l'independentisme que vaig viure a la manifestació no s'ha perdut, n'hi parlat amb molta gent i per a ells CIU representa al catalanisme mes pur, no estan prou informats ni s'han preocupat d'estar-ho mes i TV3 amb la malaida llei de nomes publicitar a segons qui no ha ajudat gens a que ho estiguessin.
    M'han arribat a dir "Ahh que es presenta al final en Laporta?" i per a molts no existeix SI ni en Laporta simplement es "Aquell del Barça".
    Crec que es un pas obligat per estar en política el passar de l'anonimat a la estimació del poble i això ho tindran de fer ara els diputats de SI, parlar al parlament, punxar i "molestar" a aquests diputats de CIU que porten el "pin" independentista sota la solapa amagadet.
    El que em sap greu es que SI no tingui una mes bona representativitat, 10 escons, i RCAT s'hagi quedat al carrer, es mereixien 5 escons pel cap baix.

    ResponElimina
  4. No ho tindrà pas fàcil CiU per, amb les pobres eines que disposem, redreçar la situació. Per força, tard o d'hora, hauran de buscar l'enfrontament amb el govern espanyol de torn. Llavors serà quan podrem comprovar si el Mas és un President ferm o no. En tinc poques esperances.

    ResponElimina
  5. Que al Parlament ja hi hagi una força independentista que ha obert forat hauria de ser el catalitzador de la famosa i volguda "unitat" al voltant dels que ho han aconseguit ja que sinó acabarem com sempre. Ara toca estar al cas del que fa CiU.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …