Ves al contingut principal

Una responsabilitat enorme

Eix de l'Ebre


El poble de Catalunya, que (des del meu modest punt de vista) té la virtut d'equivocar-se massa sovint (com ara en el referèndum de l'Estatut en 2006), ha dipositat de manera àmpliament majoritària la seva confiança en el candidat de CiU, Artur Mas. Ho ha fet de manera contundent, inapel·lable, indiscutible. La coalició ha estat la gran beneficiària de l'impuls de canvi d'uns temps depressius. Els independentistes que rebutgen la gestió autonomista hauran, haurem necessàriament de reflexionar. La desunió, sens dubte, els (ens) ha privat d'uns resultats espectaculars, de fer nostre el gran cabal de les Consultes i de la gran manifestació del 10 de juliol. De consolidar un grup parlamentari potent. Alegria, encara que ens ha fet patir fins a darrera hora, pels excel·lents resultats de Solidaritat Catalana, que donarà veu al Parlament a l'independentisme més coherent. Tristor per l'esforç i la il·lusió de tanta bona gent de Reagrupament, finalment balder.

Dues consideracions de cop al bot en les primeres hores després de conèixer l'escrutini. Una primera d'aritmètica. El bloc nacional (amb ERC i SI) que, si CiU vol, podrà marcar l'acció política al Parlament durant la propera legislatura, suma fins a 76 escons: és el tercer millor resultat de la història de l'autonomisme. I això presentant no pas dues llistes, com totes les altres vegades, sinó fins a quatre (amb el càstig en el repartiment d'escons que això suposa). També en termes quantitatius només el 1995 i per molt poc el 2003 tants catalans havien votat nacionalista (català) com en aquestes eleccions de 2010 (215.000 més que en 2006). Una segona consideració. Cal no perdre de vista ni un minut l'enorme dificultat de redreçar la situació econòmica del país i de la Gestoria amb els instruments de què disposarà el nou president. La lògica alegria per una victòria contundent ha de deixar pas ràpidament a una reflexió sobre l'alçada del repte que se li planteja durant els propers anys a l'Artur Mas i sobre els mitjans que precisarà per ensortir-se'n. Que tingui molta sort. Li'n farà falta.

Comentaris

  1. El triomf de l'autonomisme ha estat inapel·lable. Els catalans no tenim remei. El que es deia plebiscit per la independència ha passat a ser un bany de realitat. Tenen raó els fatxes espanyols: els independentistes som quatre gats molt cridaners.

    ResponElimina
  2. La meva lectura no és tan catastrofista. Estic en la línia de considerar que l'electorat ha pujat i ha optat per una línia propera a la nostra, però amb la moderació de no votar a qui no es coneix: En Joan Laporta. Tot just acaba de començar i ja voliem que fos President...?
    Un altra punt a destacar és el vot a l'alça del PP. Això és molt greu perquè representa que patim d'una ciutadania catalana anti-catalana. Un caos mental que només se'l poden menjar ells mateixos.
    Respecte de la caiguda d'ERC i PSC, és allò d'haver-s'ho buscat amb esforç. Un Montilla, català amb calçador i sense cap empatia que l'avali; i, per altra banda, un Puigcercós on la seva arrogància (corregida a l'última hora i artificialment) arrossegant errors de bulto com haver seguit governant a pesar de la sentència del TC, i amb el record de la bufetada a en Carod, clavada al cap dels militants, tot ha fet que aquests dos partits hagin passat a segona divisió de pet.
    En el meu últim punt, Laporta, trobo que aquest és qui té més gran compromís dins d'aquest nou Parlament. Haurà de fer rodatge i tindrà errades. Segur. No és el mateix el Barça que el Parlament, tant per l'enrabassament del protocol, com per la mesura de les actuacions a llarg termini.
    Des d'aquí, li vull desitjar molt encert amb el seu nou compromís català. Endavant!!

    ResponElimina
  3. Crec que l'independentisme que vaig viure a la manifestació no s'ha perdut, n'hi parlat amb molta gent i per a ells CIU representa al catalanisme mes pur, no estan prou informats ni s'han preocupat d'estar-ho mes i TV3 amb la malaida llei de nomes publicitar a segons qui no ha ajudat gens a que ho estiguessin.
    M'han arribat a dir "Ahh que es presenta al final en Laporta?" i per a molts no existeix SI ni en Laporta simplement es "Aquell del Barça".
    Crec que es un pas obligat per estar en política el passar de l'anonimat a la estimació del poble i això ho tindran de fer ara els diputats de SI, parlar al parlament, punxar i "molestar" a aquests diputats de CIU que porten el "pin" independentista sota la solapa amagadet.
    El que em sap greu es que SI no tingui una mes bona representativitat, 10 escons, i RCAT s'hagi quedat al carrer, es mereixien 5 escons pel cap baix.

    ResponElimina
  4. No ho tindrà pas fàcil CiU per, amb les pobres eines que disposem, redreçar la situació. Per força, tard o d'hora, hauran de buscar l'enfrontament amb el govern espanyol de torn. Llavors serà quan podrem comprovar si el Mas és un President ferm o no. En tinc poques esperances.

    ResponElimina
  5. Que al Parlament ja hi hagi una força independentista que ha obert forat hauria de ser el catalitzador de la famosa i volguda "unitat" al voltant dels que ho han aconseguit ja que sinó acabarem com sempre. Ara toca estar al cas del que fa CiU.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.